Cada cop que veig les notícies i les imatges que arriben del campament de refugiats de la pobresa a Arguineguín (les Canàries) o dels refugiats de la guerra a les illes gregues de Samos, Lesbos… no puc evitar el plor de fàstic i de secreta ràbia que sento davant d’aquesta decadent i decrèpita “Europa dels drets i els valors humans”.
Mentre aquí estem preocupats per si aquesta pandèmia estranya ens deixarà reunir-nos o abraçar-nos, hi ha molta gent (molts nens i nenes) que resten en el més gran dels oblits. Gent, persones humanes, que s’han vist obligades a iniciar un camí, sense retorn, fugint de la boca del llop. Un llop ensinistrat pels mateixos governs, que ara no els deixen entrar dins les seves fronteres per poder viure amb dignitat. Fugen d’una terra obscura, amb uns cels apedaçats i plens de núvols que són brases i on la lluna és ben negra. Arriben esperant gestos i actituds que els facin recuperar l’esperança en alguna cosa i en alguna persona. Però de seguida s’adonen que segueixen sent els mateixos ocells de presa que eren al seu país d’origen.
Aquí a la Vella Europa els esperen les mateixes aus rapinyaires i falcons, això sí, disfressades amb banderes de falses democràcies i hipòcrites discursos, buits de qualsevol desig de justícia. Si aquestes persones ja venen amb les possibilitats de llibertat mutilades, el que no es pot fer és allargar, encara més, aquest patiment i continuar bastint el seu camí amb més murs, amb més reixes o amb més barrots, siguin físics o invisibles, com els de la indiferència i l’oblit.
Qui som nosaltres, habitants d’un suposat primer món, per jutjar i decidir que aquesta gent que, de forma involuntària, ha patit la desintegració de la seva realitat, passi a ser, de la nit al dia, ciutadana de segona o de tercera?
Tots els éssers humans naixem lliures, amb els mateixos drets i amb la mateixa dignitat. Com que tenim raó i consciència, ens hem de tractar sempre amb respecte, diu l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada i signada el 10 de desembre de 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al palau de Chaillot de París amb la presència de cinquanta estats. Es tractava d’un compromís mutu de tots els governs per tal que no es tornessin a repetir, mai més, els fets terribles de la Segona Guerra Mundial. La mateixa declaració, en el seu article 14, ens diu que “si ens persegueixen, tenim dret a anar a un altre país i demanar que ens protegeixin. Però perdem aquest dret si no respectem els articles d’aquesta declaració”. A l’article 15 diu: “Tenim dret a pertànyer a un país. I, si desitgem pertànyer a un altre país, ningú no pot, arbitràriament, impedir-nos-ho”. Tot es resumeix en el tan repudiat dret a l’asil. Qui som nosaltres, habitants d’un suposat primer món, per jutjar i decidir que aquesta gent que, de forma involuntària, ha patit la desintegració de la seva realitat i se li hi ha aturat el rellotge del temps, passi a ser, de la nit al dia, ciutadana de segona o de tercera?
L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda la dignitat humana com a base de tot, quan ens diu que “tant nosaltres com la nostra família tenim dret a un nivell de vida que ens asseguri l’alimentació, el vestit, l’habitatge i l’assistència en cas de malaltia”. A més, ens diu que “tenim dret a ser ajudats si no podem treballar, ja sigui perquè no hi ha feina, perquè estem malalts, perquè som massa grans o per qualsevol altra raó independent de la nostra voluntat”.
Per això, en aquest escrit, fet amb una tinta que és com cendra de lluita, vull fer una crida desesperada perquè fem cas, si encara no l’hem perduda, a la nostra consciència més rebel i diguem prou a més platges esbudellades amb cossos de desconeguts nàufrags, diguem prou a aquest gran silenci tacat de sang, diguem prou a tant dolor emmudit, diguem prou a tanta ceguera imposada per governants de la postveritat.
Si no volem que ens empresonin el pensament fins que es podreixi el sentiment de llibertat, diguem no a la por, diguem no a la indignitat i diguem no al poder. Deixem de ser servents de la no justícia. Actuem!
