“Un cop s’ha patit, l’experiència del mal no s’oblida mai. (…) Nosaltres no podem mentir en els llibres, i no podem mentir en cap de les coses que fem. I potser és l’únic bé que ens ha portat la guerra. No mentir i no tolerar que els altres menteixen”. Natalia Ginzburg (Palerm, 1916-Roma, 1991) ens parla així de l’experiència de viure la guerra i el feixisme en primera persona.
L’escriptora i editora italiana, d’origen jueu, en un dels llibres d’assaig de memòries més magnífic que s’ha escrit mai, Les petites virtuts, ens parla de com fou haver de viure sota un estat feixista. Ella hi va patir tots els horrors, des de l’assassinat del seu marit, Leone Ginzburg, fins a la pobresa, la censura i la clandestinitat. Va saber com era haver de viure amb els peus descalços i, malgrat tot, continuar caminant.
Les seues novel·les ens parlen de la barbàrie del feixisme italià, de la por i la destrucció de la guerra, de la pobresa de la postguerra, i ho fa des d’un to íntim, des de la vida quotidiana. Llegir hui l’obra de Ginzburg és quedar paralitzada davant la bellesa del seu llenguatge i commoguda per la cruesa de les vides que ens hi explica.
Llegir Ginzburg hauria de ser en aquests moments d’exaltació neofeixista i ultradretana una obligació ciutadana
L’escriptora irlandesa Sally Rooney escriu en el pròleg de “Todos nuestros ayeres” que llegir l’obra de Natalia Ginzburg fou tot un descobriment, la sensació que a partir d’aquell moment res seria el mateix. I així és. Llegir Ginzburg hauria de ser en aquests moments d’exaltació neofeixista i ultradretana una obligació ciutadana, descobrir amb les seues paraules com la por, la misèria, la injustícia poden arribar d’un dia per a un altre i com mai torna a ser el mateix per a tots els que ho pateixen. La innocència de la seua generació va desaparéixer, com moltes revistes, editorials i llibres.
“Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, escrivia dècades més tard l’escriptora i periodista catalana Montserrat Roig (Barcelona, 1964-1991). L’autora barcelonina des de l’assaig ens parla de memòria. De rescatar les històries dels homes i de les dones que van patir l’horror dels camps de concentració nazi, l’exili o el setge de Leningrad. En les seues novel·les, com L’hora violeta o El temps de les cireres, ens mostra com les dones de la seua generació, òrfenes d’exemples i amb la desmemòria social imposada, havien de trobar el seu lloc en un món fet a mida per als homes.
La narrativa de Montserrat Roig, l’obra periodística i d’assaig, s’implica en el seu moment, en el seu present, i escriu sobre drets socials, sobre feminisme, sobre recuperació lingüística i cultural. I fa de la memòria un acte de supervivència, d’amor. Llegir hui les seues obres ens fan entendre com una generació nascuda en la desmemòria imposada pels vencedors pot alçar-se i buscar escletxes per aconseguir trobar el seu lloc.
No hem de mentir ni tolerar que els altres menteixen, com feia Ginzburg. I cal que exercim la memòria amb amor i cura, com feia Roig
Les dues autores són més necessàries que mai, Ginzburg i Roig -separades entre elles per unes dècades i unides per unes guerres, per unes pèrdues- són autores que se’ns presenten actuals. Escriptores que ens parlen en present, que ens ajuden a entendre per què som on som i com les seues derrotes i les seues victòries ens han fet arribar ací.
Per tot això les vindique. Les vull més vives que mai. Les vull llegides. Les vull com elles van voler no oblidar, com elles ens van voler explicar l’experiència del mal perquè no cometérem els errors passats. Llegim-les. Organitzem-nos, somiem plegades, contem-nos històries. No hem de mentir ni tolerar que els altres menteixen, com feia Ginzburg. I cal que exercim la memòria amb amor i cura, com feia Roig.
