Ser viuda a la trentena no forma part de l’imaginari, però sí de la realitat. Àsia Selma va perdre el seu company, víctima d’un accident laboral, quan tenia 37 anys. La seva filla havia nascut feia un any i mig. El dolor “esquinçador”, descriu Selma, no va ser l’únic pes a sostenir arran de la mort. “No podia assumir el lloguer i l’escola bressol; soc autònoma i venia de reduir feina perquè la nena era molt petita”, destaca del present material que se li obria en paral·lel al dol, ara fa tres anys. Parla de les primeres setmanes com un vaivé entre activar el pilot automàtic i atrapar-se en l’interrogant de com sortir-se’n. “Quan vaig saber que em denegaven la pensió de viudetat em vaig enfonsar més”, recorda.
Segons estima el col·lectiu Viudetat Igualtat, com ella, unes 10.000 persones a l’Estat, fonamentalment dones, no són considerades parelles amb dret a la protecció econòmica que aquesta pensió contributiva suposa, a pesar de poder acreditar anys, fins i tot dècades, de convivència amb el company o companya que ha mort i, en molts casos, tenir-hi fills. Es tracta de parelles ni casades ni inscrites al registre com a parella de fet, el requisit que la Seguretat Social exigeix.
“Quan vaig saber que em denegaven la pensió de viudetat em vaig enfonsar més”
Moltes de les que s’han trobat a Viudetat Igualtat són dones de mitjana edat que han patit la mort sobtada de la parella. “Una família és només aquella que firma? O és la que construeixes en el teu dia a dia? Per què la meva família és de segona categoria? Tots els models familiars són vàlids i han d’estar protegits igual”, defensa Selma. Així ho han traslladat representants de Viudetat Igualtat en els darrers mesos a diversos grups del Congrés, sense obtenir garanties, per ara, que el reconeixement i l’equitat que reclamen compti aviat amb la suma necessària per modificar el marc legal que les exclou.
Per què considereu que el requisit d’estar casades o registrades com a parella de fet per accedir a la pensió de viudetat és una mesura discriminatòria?
Podem demostrar per altres vies que estan admeses en dret que la nostra era una relació familiar i que érem parella de fet: empadronament i convivència de molts anys, comptes bancaris conjunts, tenir criatures en comú… a més de testimonis.
De fet, anys enrere, com a mínim a Catalunya, no era necessari haver signat papers de matrimoni ni d’inscripció al registre de parelles de fet per accedir al reconeixement de parella estable, i en cas de defunció tenir dret a la viudetat. Documentació com la que anomenes era acceptada per acreditar-ho. Què va passar? Per què aquest pas enrere?
Abans del 2014, era així en sis comunitats autònomes, entre les quals Catalunya. En el cas que un dels dos membres de la parella morís, es podia anar al jutjat i demostrar per altres vies admeses en dret la relació familiar, i automàticament cobraves la pensió de viudetat. Això, de fet, encara està en l’imaginari social que es pot fer així. Molta gent s’ajunta, conviu durant anys, en alguns casos tenen criatures, i pensen “va, portem més de dos anys de convivència o ja ha nascut la nostra criatura, doncs ja està”. I això no és així.
“Abans del 2014, en sis comunitats autònomes, entre les quals Catalunya, es podia anar al jutjat i demostrar per altres vies admeses en dret la relació familiar”
El 2014, el Tribunal Constitucional va dictar una sentència que ho canviava, perquè va considerar que suposava una desigualtat entre les diverses comunitats autònomes i que es vulnerava l’article 14 de la Constitució espanyola, que diu que tots els ciutadans han de ser iguals davant la llei. En lloc de regular cap endavant per a tothom, respecte al paradigma del matrimoni com a institució patriarcal reguladora de l’accés a drets, doncs el pas que va fer va ser enrere. Les parelles viudes d’aquí Catalunya estem reconegudes com a parelles estables pel Codi Civil català, però no podem accedir a la prestació de viduïtat, que exigeix com a única prova vàlida constar en el registre formal de parelles de fet.
El que reclameu, per tant, és recuperar un dret que ja hi havia?
Sí, i que la llei general de la seguretat social incorpori la realitat social, que és que, ara, molta gent s’ajunta, conviu, té criatures o no, i després la vida continua. El que no podem acceptar és que la gent es casi per por. Ens diuen que tenim la llibertat d’escollir el nostre model familiar, però no és una llibertat real.
Imagino que us trobeu prou sovint qui us recrimina reclamar un dret; l’accés a una prestació, quan no heu acceptat la norma, el requisit, per accedir-hi.
Sí, ens trobem molt amb respostes com “doncs us haguéssiu casat” o “si no voleu entrar en el sistema, no reclameu res al sistema”. El que diem és, primer de tot, que el que reclamem ja existia. No estem demanant res nou. A més, el fet és que tots els avenços socials no es fan anant amb el sistema. Els avenços socials s’aconsegueixen contraposant-se al sistema i demostrant que hi ha una realitat social que el traspassa, i que s’ha de legislar per respondre-hi. Hem de posar sobre la taula què és, què significa, una família. De fet, hi ha una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que diu que l’article de la llei general de la seguretat social que exigeix aquest registre podria ser inconstitucional.
“Els avenços socials s’aconsegueixen contraposant-se al sistema i demostrant que hi ha una realitat social que el traspassa, i que s’ha de legislar per respondre-hi”
Entre d’altres, per vulnerar la tutela judicial: et deixa sense eines davant del jutge, malgrat tenir vies per demostrar allò que fonamenta el dret que estàs reclamant. Hi ha una altra sentència d’un tribunal de les Illes Balears que diu que l’article podria ser inconstitucional també, en referència a articles que tenen a veure amb la igualtat i la protecció familiar. Aquesta sentència el Tribunal Constitucional ni la va admetre a tràmit.
No té recorregut judicial una denegació de la pensió, doncs?
Els tribunals es regeixen per la llei vigent i els processos es perden. Tirar endavant un procés judicial per a moltes dones és absolutament horrorós, perquè es deixen molts diners pel camí, és un neguit durant molt de temps i no ajuda al procés de dol. Ara mateix, si no hi ha una firma al registre de parelles, a un jutge no li serveix de res que demostris vint anys de convivència i dues criatures o una hipoteca en comú.
La possible inconstitucionalitat, políticament, és damunt la taula? Algú l’adverteix?
Durant el 2024, el govern espanyol va redefinir la parella de fet en el reial decret 2/2024 [de mesures urgents per la millora de la protecció per desocupació i per la conciliació de la vida familiar i la vida professional] i reconeix tant les inscrites al registre com aquelles amb fills en comú, tot i no estar al registre. Quedaven així enteses com a parelles de fet per a les prestacions de desocupació i de l’ingrés mínim vital. Als grups parlamentaris els exposem la contradicció que suposa. La que denunciem és una situació que queda molt invisibilitzada, perquè la gent es pensa que només ens afecta a les persones que som viudes.
“Hi ha moltíssimes parelles, famílies, que no són al registre. És un dels models familiars més habituals, i es poden trobar també amb la falta de reconeixement que estem patint”
I el fet és que afecta una part gran de la població, perquè hi ha moltíssimes parelles, famílies, que no són al registre. És un dels models familiars més habituals, i es poden trobar també amb la falta de reconeixement que estem patint. Si et vols casar, fantàstic. Si et fa il·lusió signar com a parella de fet, genial. Però si jo no ho vull fer, perquè no comparteixo aquests valors, vinculats a una figura matrimonial que és patriarcal, de control, no tinc per què fer-ho sota l’amenaça de no tenir protecció.
Quines respostes esteu trobant en els grups parlamentaris? Quines perspectives de canvi teniu?
Estem incidint en la Llei de famílies, una proposta de llei sorgida en l’anterior legislatura, que se suposava que era urgent i que va quedar parada. Es tracta d’una normativa que té l’objectiu de protegir la diversitat de models familiars i resulta que el nostre, un dels més comuns, no hi està previst. Hem picat les portes de grups parlamentaris al Congrés: Sumar, ERC, Junts… i tothom es posa les mans al cap. Fins i tot ens trobem amb diputats i diputades que desconeixen la situació, i que també tenen aquest model familiar.
“La viudetat és una realitat molt feminitzada. El 90% som dones, que som les que ja patim la bretxa salarial i de presència laboral”
No estem parlant de res llunyà. Ara estem en la fase en què els grups parlamentaris poden presentar esmenes, però el que estem veient és que cal una majoria que voti a favor de la proposta que fem perquè tiri endavant, i no es farà una esmena d’una cosa que no es votarà favorablement. Ara per ara, només hem arrencat un compromís ferm de lluitar-ho per part d’ERC i Junts. Sempre acaben parades les lleis que donen més cobertura a les persones i famílies més vulnerables. La viudetat és una realitat molt feminitzada. El 90% som dones, que som les que ja patim la bretxa salarial i de presència laboral.
Les necessitats de suport econòmic no queden cobertes amb el suport previst per famílies monoparentals? Principalment, famílies encapçalades per dones
No té res a veure. És clar que estem com a famílies monomarentals, però el fet és que ens hem quedat amb una estructura econòmica de dos, construïda abans de la defunció. És molt problemàtic per mantenir l’habitatge. Les ajudes vinculades a ser monomarentals no ho cobreixen. Una part molt gran, de fet, són famílies en la pobresa. Quedem en una posició de vulnerabilitat econòmica.
“Ens hem quedat amb una estructura econòmica de dos, construïda abans de la defunció. És molt problemàtic mantenir l’habitatge. Les ajudes vinculades a ser monomarentals no ho cobreixen”
Moltes venim de reduir jornades o agafar excedències i ens trobem en una situació en què hem d’assumir més despesa econòmica i en què alhora hem de dedicar més temps a cuidar, i a recuperar-nos. El nostre dol no és menys per no haver signat. Moltes no tenen més remei que acumular feines, dues o tres, per cobrir el que és necessari. Les nostres criatures, així, no només perden un progenitor. A l’altre el perden pel camí, perquè no hi pots ser com has de ser-hi, en uns moments en què la cura ha de ser al centre més que mai.
La cura cap a tu mateixa, en un període de gran vulnerabilitat, quasi ni entra en l’equació que planteges.
Anem moltes sobrepassades. Moltes desencadenem problemes de salut. No dones l’abast, però has de tirar endavant. No podem parar a fer el dol. Has de sobreviure en una situació que l’única paraula que he trobat per referir-m’hi és esquinçadora. Ens hem aixecat un dia amb el nostre company i a la nit ja no hi era. Estem parlant de morts de persones joves, morts inesperades. I has de sostenir, emocionalment i econòmicament, i va a parar als nostres cossos, que no podem cuidar; que no poden parar a fer el dol.
“Has de sostenir, emocionalment i econòmicament, i va a parar als nostres cossos, que no podem cuidar; que no poden parar a fer el dol”
Jo no soc de les que s’ha trobat amb una situació més extrema, però igualment vaig haver d’acudir als serveis socials del meu poble, cosa que no m’havia plantejat mai que necessitaria fer. Em va ajudar molt a tirar endavant que es fessin càrrec del cost de l’escola bressol. També em va ajudar molt que em preguntessin qui cuidava de mi en aquell moment, i facilitar-me l’accés a suport psicològic.
Creus que excloure les parelles no registrades del reconeixement equitatiu com a família, i de la protecció social associada, té a veure amb una resistència cultural, o més aviat amb l’objectiu d’estalviar en pensions?
La sensació és que va més vinculat a les dificultats de controlar què és família i què no. La de viudetat és una pensió contributiva: els nostres companys han contribuït per si mai calia comptar-hi, per pal·liar la situació en què queda la unitat familiar arran de la defunció. Pressupostàriament no és tant. I no entraré gaire a fer comparatives amb despesa qüestionable com la militar. El que argumenten és la inseguretat jurídica, és a dir, que podríem fer frau. Però, insisteixo, abans de 2014 es feia així i, a més, el frau també es pot cometre registrant-te. Ha de canviar la mirada i afavorir l’avenç social que suposa que totes les famílies estiguin protegides, sense que a la pràctica s’estigui transmetent que uns models són més vàlids que uns altres.
