Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Mayra Acunya i Ángela Ocampo, activistes feministes de Colòmbia i supervivents de violència masclista

"No podem continuar compartint espais de lluita amb violadors"

Mayra Acunya i Ángela Ocampo, activistes feministes de Colòmbia i supervivents de violència masclista / Berta Camprubí

Mayra Acunya i Ángela Ocampo, activistes feministes de Cali, a Colòmbia, estan de gira per Europa per a denunciar les violències patriarcals viscudes durant la vaga nacional al seu país i crear teixit amb altres col·lectius. Les seves trajectòries personals i les violències de gènere viscudes en diferents organitzacions socials colombianes les van portar a fundar La Manada Feminista, un col·lectiu que lluita en la defensa dels drets humans i acompanya processos organitzatius de dones de la seva regió.


Per què va ser necessari crear La Manada?

Mayra Acunya: Quan l’Ángela i jo ens vam conèixer, ens vam trobar que les dues veníem de ruptures amb organitzacions mixtes en les quals havíem treballat i lluitat per vint anys. Les dues teníem experiència en drets humans i havíem sofert violència basada en gènere a l’interior d’aquests espais. Parlem de violència sexual, psicològica, simbòlica i el que això també representa en termes de violència política: que se’ns exclogués, que no se’ns deixés participar d’unes certes accions. I ens va acabar passant el que els passa a moltes: ens autoexiliem dels mateixos processos de lluita social en els quals havíem posat el cos. Jo estava dolguda, però Ángela em va animar a crear un espai en el qual poguéssim treballar des de la nostra experiència, defensant els drets humans de les dones, les persones trans i no binàries. La Manada neix com una aposta en aquest sentit.


La Manada va tenir un paper rellevant en la defensa dels drets humans durant l’Aturada Nacional colombiana de 2021.

“Durant l’esclat social que ja venia des de 2019, Cali va ser un laboratori de criminalitat estatal, sense deixar de dir que vivim en una situació permanent de terrorisme d’estat”

Ángela Ocampo: Primer ressaltar que, durant l’Esclat Social que ja venia des de 2019, Cali va ser un laboratori de criminalitat estatal, sense deixar de dir que vivim en una situació permanent de terrorisme d’estat. A més, l’impacte de la pandèmia de la covid-19 va desvelar la pandèmia en la qual sempre hem estat les dones pel patriarcat: l’aïllament social va evidenciar una violència que es va donar en el confinament i que és la que vivim les dones, persones feminitzades, nens i nenes a la casa sempre. Això, sumat a la reforma tributària i la reforma a la salut, va causar un gran descontentament social i sortim als carrers. La violència social que vivim va ser absolutament desbordant, fins i tot, sense precedents en la història d’aturs a Colòmbia. Nosaltres vam fer cobertura de les mobilitzacions i els punts de concentració, atenció de denúncies, gestió de casos, acompanyament enmig de les agressions…


La violència estatal es va aplicar de manera diferenciada en els cossos de les dones?

Á. O.: Hi ha unes xifres alarmants de desaparició forçada, execucions extrajudicials per part de la policia, ús desmesurat de la força, detencions il·legals, lesions oculars i violència basada en gènere sobre dones i dissidències sexuals i de gènere. Això va significar un impacte molt important. Vam poder documentar i identificar expressions d’aquesta violència policial patriarcal i racista que ens deixa un informe amb característiques i patrons de conducta de la policia que demostra que hi ha un acarnissament específic sobre els cossos feminitzats i racialitzats a Colòmbia. La policia a Colòmbia forma part del Ministeri de Defensa, és una policia que està formada per a la guerra i de manera específica, a Colòmbia, sempre s’ha estigmatitzat i criminalitzat el pensament polític, el pensament crític i l’oposició política.


Per què aquesta violència d’Estat que pateix el poble colombià, sobretot la població feminitzada i racialitzada, és colonial?

Á. O.: És una lògica colonial per diversos aspectes: primer perquè, en termes geopolítics, l’estat colombià està al servei dels interessos dels poders econòmics i polítics estrangers. Vivim en un país que és una colònia, un territori estratègic per a la política exterior del nord global, dels Estats Units; i que en el marc dels drets humans és un territori que serveix per a mostrar resultats en els indicadors dels objectius del mil·lenni que tenen a veure amb la política internacional dels drets humans. A Colòmbia hi ha gran interès per part de la cooperació internacional per donar suport als acords de pau o els moviments socials. Moltes vegades s’acaba imposant una agenda que done uns resultats que facin pujar uns indicadors que suposadament demostrin que està baixant la pobresa, està baixant la desigualtat i que està pujant l’equitat de gènere. És important identificar això perquè aquestes xifres que surten de Colòmbia no mostren la profunda desigualtat que persisteix i això el que fa és que la desigualtat es mantingui.

Mayra Acunya, activista feminista de Cali |Berta Camprubí

 

D’altra banda, és colonial perquè parlem d’una violència estatal que s’expressa diferent sobre els cossos blanc-mestissos masculins cis heterosexuals, que viuen una violència estandarditzada —que a Colòmbia significa agressions, tortura, desaparicions, muntatges judicials…— i la que viuen els cossos feminitzats i racialitzats. Aquesta és la part de la colonialitat que no es veu, que no es parla, que és la violència estructural patriarcal i racista que comporta la colonialitat. Aquesta és anterior al capitalisme, on trobem un altre tipus d’acarnissament i crueltat sobre els cossos de les persones feminitzades i racialitzades. Aquest tracte diferencial ve precisament d’aquesta ferida colonial, de jerarquitzar les vides i les existències: hi ha unes vides que valen i altres que no. Hi ha uns cossos als quals es tortura sexualment, a més dels altres tipus de tortura, on s’exerceix violència sexual com a correctiu social i com a sanció política.

M. A.: Aquí hi ha un altre element: les economies extractivistes i el narcotràfic que també sostenen al nord global. Seguim amb aquesta ferida colonial. Moltes de les comunitats indígenes, afro, camperoles; que sofreixen violències per part del paramilitarisme, per exemple, és perquè estan travessades per l’extractivisme: ja sigui a la Guajira amb el carbó o al Nord del Cauca amb les plantacions de coca i marihuana. No només és l’or que ens van robar fa 500 anys, continua passant, continua havent-hi explotació i es continua exercint violència per a poder explotar.


I és una violència que ha penetrat fins a l’interior de les organitzacions socials, com comentàveu. Què vau fer o que cal fer davant les violències masclistes que tenen lloc dins dels espais de lluita social?

“La violència política no és sol la que exerceix la dreta o l’statu quo sobre nosaltres, sinó també la que exerceixen les persones que esperaríem que fossin les nostres parelles en la lluita”

M. A.: El primer és deixar de callar. Aquesta és la nostra aposta feminista, que és molt difícil i que ens travessa diàriament i ens travessa a totes les dones en el món. Nosaltres exposem en tots els espais, en tots els llocs que ocupem, que nosaltres som víctimes o supervivents de violències de gènere i política a l’interior d’organitzacions d’esquerra. Exposar-ho, dir-li-ho a l’altra i que ens donem suport una a l’altra, només així es transforma, no tant a nivell individual sinó col·lectiu. És molt important posar això en el centre: la violència política no és sol la que exerceix la dreta o l’statu quo sobre nosaltres, sinó també la que exerceixen les persones que esperaríem que fossin les nostres parelles en la lluita. I a partir de la visibilització dels nostres casos, veurem què està passant en altres organitzacions socials, observant també la violència que viuen les persones trans i no binàries. Va haver-hi molta resistència, va haver-hi atacs personals. I vam veure que a les dones que encara estan en organitzacions no mixtes se’ls complica molt assenyalar a vegades, els fa por perquè, o estan vivint violències en la seva organització o estan encobrint violències.

Á. O.: Jo afegiria que és molt important tenir espais no mixtos per a poder parlar de les violències. Si no és així, no surt. Aquests espais no mixtos donen les pistes de cap a on apuntar. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà.


Heu pogut identificar que es viuen violències en totes les organitzacions socials o d’esquerra?

M. A.: Hem fet un estudi, amb una aposta metodològica des de l’educació popular, amb dones de 20 organitzacions diferents, espais estudiantils, pagesos, dones reincorporades de grups armats, defensores de drets humans…; un espai molt divers. Vam poder identificar tres coses: que en tots aquests espais es donen tots els tipus de violències basades en gènere: sexual, econòmica, psicològica, simbòlica, física, espiritual…; que en totes es dona una feminització de les tasques de la cura, és a dir, l’economia de la cura de l’esquerra a Colòmbia la continuem sostenint nosaltres —fem el cafè, netegem, fem l’acta…—; i que se’ns continua excloent dels llocs de poder, se’ns exclou com a portaveus. Un altre element clar que vam veure va ser que les dones que arriben a aquests espais de poder passen per un procés de masculinització del seu lideratge.

Ángela Ocampo, activista feminista de Cali |Berta Camprubí


En alguns sectors diguem progressistes colombians, sobretot rurals, la paraula feminisme, fins i tot, no està acceptada, sigui per desconeixement, sigui perquè l’associació amb el feminisme hegemònic blanc.

Á. O.: Passa que en les comunitats rurals, indígenes, afros, camperoles, no succeeix res que no succeeixi en les organitzacions d’esquerra. I és que no es reconeixen el masclisme i el sexisme amb el qual se’ns tracta. I no es reconeix que aquesta lluita, la de les dones, és una lluita que hem donat. No és que les feministes europees ens han vingut a parlar d’això, sinó que nosaltres les dones d’Abya Yala ja estem lluitant des de fa 500 anys. A més, el feminisme és prolifero. El blanc occidental és un feminisme, i hi ha feminisme negre, indígena, d’Abya Yala, comunitari o popular, que és des del qual nosaltres ens parem com La Manada, que reivindica la nostra història, les nostres formes, les nostres arrels i un deute històric: la justícia de gènere o justícia feminista. I bé, el llenguatge no ha de ser un problema. Si algú no vol dir feminisme, no és important, l’important és que s’abordin les violències que vivim com a dones.


Hem vist cada vegada més exercicis de justícia popular feminista: què creuen que hem de fer davant d’una agressió? Què fer amb els agressors en el nostre dia a dia?

“La Manada reivindica la nostra història, les nostres formes, les nostres arrels i un deute històric: la justícia de gènere o justícia feminista”

M. A.: L’experiència s’ha creat amb el camí col·lectiu d’acompanyament, i el primer que cal tenir en compte és que en el centre està la persona que va sofrir la violència, no l’agressor. Que quan parlem de justícia, primer parlem amb la persona que va viure la violència i a partir d’aquí es pensi en les vies que esdevindran. Primer nosaltres, les nostres necessitats, la nostra cura. Les apostes de justícia feminista són molt diverses, amb exercicis de tribunals, però crec que és molt potent la via de la denúncia pública, l’escarni; però si es pensa com un procés integral, com un dels passos en el procés d’acompanyament. La justícia és un camí, no és estàtica, és diferent per a cada cas en funció de cada violència específica.

Á. O.: Cal denunciar els agressors, no podem continuar compartint espais de lluita amb violadors o amb agressors sexuals. Això no és de poca importància, és una vulneració greu dels drets humans. És un exercici de coherència amb la nostra defensa del territori, de la vida, de la dignitat. Llavors tenim la justícia penal patriarcal que tenim, que funciona per als més empobrits i racialitzats, però també hi ha formes de justícia pròpia o feminista on ha de donar-se una sanció social que estigui al nivell de l’agressió. No podem continuar suportant que li donin sis bufetades a un violador o que els col·loquin en el cep un dia o que solament se’ls hi denunciï en públic com a violadors, això no és justícia. Una violació o agressió sexual queda per a tota la vida per a la persona que la va sofrir. Cal contextualitzar això i treballar-ho en els processos comunitaris perquè els agressors no continuïn ocupant càrrecs de responsabilitat i hagin de pagar i reparar d’una forma concreta, aterrada en les necessitats de sanació de la persona victimitzada.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU