"No vivim per lluitar, lluitem per viure"

A l’Estat mexicà de Jalisco són habituals els “Tours dels horrors”. Així es coneixen les visites guiades que el col·lectiu Un Salto de Vida organitza per les zones on els vessaments industrials han causat veritables estralls. Un dels espais és el riu Gran de Santiago, convertit en un dels abocadors més grans del món, la contaminació del qual ha provocat la degradació de municipis com El Salto, on l’aire fa olor d’àcid sulfúric i les aigües escumoses han esdevingut un perill per a la salut pública. Allà, Alan Carmona, de 30 anys, la seva companya Sofía i altres residents s’interposen a les excavadores i replanten noves espècies en les parcel·les menys contaminades. “Combatre el capitalisme és frenar els projectes capitalistes”, sentencia Carmona, per qui “la nostra lluita ha reforçat la idea que, davant la depredació i la mort, cal emprendre el camí de l’harmonia amb el territori”. Fruit de les mobilitzacions, la Cort Interamericana de Drets Humans i altres organismes han començat a actuar per evitar la propagació d’aquesta catàstrofe ambiental.

On es troba El Salto?

És un petit municipi de l’Estat de Jalisco, fundat el 1943 per famílies que van arribar-hi per treballar en una empresa tèxtil anglesa que després va passar a mans de cacics locals. A poc a poc, va anar absorbint l’entorn rural que vivia als marges del riu Santiago, i va ser amb l’entrada de la companyia estatunidenca Zoltek, les suïsses Nestlé i Ciba-Geigy, però sobretot gràcies al Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord que Mèxic va signar el 1994, quan va transformar-se en un monstre industrial.

Des de quan hi ha casos de contaminació?

Van començar amb la decisió de Ciba-Geigy d’ampliar les seves instal·lacions, cosa que va atraure moltes famílies a El Salto. Els meus pares van instal·lar-s’hi a mitjans dels noranta, després de romandre un temps a Mèxic DF, i jo vaig fer-ho amb la meva parella el 2014. Va ser aleshores quan un grup d’activistes vam mobilitzar-nos per denunciar l’impacte que provoca l’activitat industrial en el riu.

Quins perjudicis causen?

Tothom té familiars afectades per la inhalació dels tòxics que s’evaporen amb l’aigua i que, a força d’inhalar-se, provoquen càncer i diverses malalties gastrointestinals, respiratòries i degeneratives. Així ho acrediten nombrosos informes, un dels quals indica que el 20 % de les dones han tingut fills amb greus malformacions i deficiències en el desenvolupament físic i cognitiu. Malauradament, però, el govern de Jalisco ho oculta a l’opinió pública.

Intenta amagar-ho d’alguna manera?

La seva narrativa consisteix a negar els vessaments i el fet que les transnacionals incompleixen la legislació amb relació al tractament de residus. No sols això: a més d’encobrir-les, coopta activistes que eren aliats nostres i amenaça els qui continuem lluitant. La meva companya i la seva família han fugit fa un any i mig per la persecució que patien. Però al final, aquesta cuirassa ja no s’aguanta i les autoritats es limiten a defensar els suposats beneficis laborals que proporcionen les empreses.

Com ho contraresteu?

Estem impulsant alternatives, com vivers de petita escala on plantem vegetals i fruiters en el subsol menys malmès, una planta de tractament que abasteix 700 persones o banys secs amb els quals reutilitzem una part del cabal per conrear blat de moro. Són petites passes en la perspectiva de recuperar la sobirania alimentària i aprendre el sistema d’agricultura i pesca que podrem desenvolupar quan tinguem reserves més àmplies.

Com definiries la vostra lluita d’aquests anys?

Ens basem en un model de resistència obrera que, a diferència dels qui ens han precedit, entén l’assemblea com l’espai de decisió i el paper transformador de les dones. De fet, i seguint les tesis de l’ecofeminisme, són avui les mares, àvies, estudiants i altres dones qui majoritàriament posen el cos per defensar la terra. Una manera de demostrar que, com a cuidadores de la comunitat, sempre han tingut una major sensibilitat respecte què suposa la destrucció del medi.

Voleu intervenir en l’àmbit institucional?

En les municipalitats és complicat, però a escala regional ens coordinem amb el Consell Nacional Indígena de la regió d’Occident de Mèxic. Creiem en l’autonomia local i la idea zapatista que “cadascú fa la lluita des del seu territori, en les seves formes i el seu enteniment”. Un principi que alguns sectors del moviment han abandonat per defensar estratègies que engloben tot l’Estat. Nosaltres, en canvi, creiem que la prioritat és resistir des del poble. Estem en aquell estadi que tan bé resumeix la frase: “No vivim per lluitar, lluitem per viure”. En tot cas, lluitar per assolir una vida digna pels nostres fills ja és una aposta políticament radical.