No dic res nou si us explic que a Palma hi ha un barri que va néixer al voltant dels anys 70 per cobrir les necessitats habitacionals de la classe treballadora que migrava des de la península. Persones que varen pegar un bot fins a l’illa perquè es necessitava mà d’obra per cobrir la demanda de feina que augmentà amb el boom turístic i immobiliari. S’havien de construir hotels, infraestructures i habitatges que, al seu torn, poguessin acollir a tota la massa de persones que s’hi deixarien el cos, l’ànima i la plusvàlua en el futur monoeconòmic de l’illa grossa de l’arxipèlag. Aquest barri es va anomenar Polígon de Llevant, però ara li han canviat el nom per un de més cool i modern. Endivinau quina paraula és la que ha desaparegut del nom.
Jo, al Polígon de Llevant, hi anava a: l’IFEBAL –Fires i Congressos de Balears–, veure la meva tia i les meves cosines que hi vivien davant, veure uns amics de mon pare i ma mare que vivien al mateix barri i, fins al 1997, quan hi passàvem amb el cotxe, meravellar-me i obsessionar-me amb el Kasal Llibertari, ubicat a l’antiga fàbrica d’estil racionalista Can Coromina. Res de nou, tampoc, si us dic que la varen esbucar i va passar a ser una benzinera de British Petrolium (ara una GALP). Per mi, el polígon eren edificis alts i carrers amples, fires del disc o de Nadal i sopars a un vuitè pis. A més a més, ens agafava a prop de Son Gotleu, on anàvem cada divendres a fer la quiniela.
Es comença per un Palau de Congressos (i un hotel, òbviament) i s’acaba repartint el pastís a fons d’inversió i empreses com Metrovacesa
I els anys varen passar i va deixar d’existir l’IFEBAL i jo vaig deixar d’anar a veure les cosines i a fer les quinieles. I quan ja vaig ser aquí, vivint a Barcelona, mirava a coa d’ull què hi passava, a la meva ciutat. I va arribar 2007 i, just abans d’acabar el seu mandat, Jaume Matas (amb la inestimable ajuda de la llavors batlessa, Catalina Cirer), va projectar el Palau de Congressos, una de les obres faraòniques i caríssimes (més de 100 milions de doblers públics) de l’expresident més corrupte de la història de les Illes. Irregularitats i bregues a banda –que n’hi va haver–, el Palau de Congressos va ser la primera pedra del final d’un barri popular. Es comença per un Palau de Congressos (i un hotel, òbviament) i s’acaba repartint el pastís a fons d’inversió i empreses com Metrovacesa. Això sí, canvien el nom del barri a “Nou Llevant” perquè tot sembli una novetat i, sobretot, una oportunitat, encara que l’operació que ha vengut després ens la sabéssim de memòria.
Elena Vallés, periodista del Diario de Mallorca, explicava com les promotores han construït, en quatre anys, 750 pisos i com el barri ja acumula vuit complexos de luxe. La pregunta que es fa, molt pertinentment, és: per què el barri ha perdut poc més de dues-centes persones del padró amb la quantitat de pisos que s’hi han construït? La resposta, una altra vegada, no us vendrà de nou: els pisos els estan comprant en un 60-70% persones estrangeres –principalment d’Alemanya, Suïssa i països escandinaus– i el 80% d’aquests pisos són destinats a segones residències. M’imagín que per a aquestes persones deu ser comprar el piset de Palma, a prop del centre històric, d’Es Portitxol i de l’aeroport. El que elles no fan comptes pensar ni imaginar és que per a la població autòctona és el piset de Palma que resta tancat la majoria de dies de l’any i que se suma a centenars més que provocaran una fragmentació evident i palpable. Vendre l’illa a capital estranger té molts problemes, però un d’ells és que el relat que es pregona és que aquesta gent construeix futur, quan el que estan fent és destruir el present i oblidar el passat.
L’edifici de Gesa no sé si se “desmorona”, com canta el grup mallorquí per excel·lència, però el que sí sé és que qualque vegada, tornant de l’aeroport amb el bus, he somiat desperta que na Nuredduna deixava de ser una escultura i tornava geganta, es girava i, maça de cadenes en mà, destruïa el Palau de Congressos i tots els edificis de luxe buits però plens de mobles cars, jacuzzis i piscines comunitàries. Un acte de justícia poètica davant la mar, això sí que seria una sorpresa.
