Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Occident obre un nou front de guerra a l'Àfrica

L’aproximació securitària al Sahel occidental podria alimentar els greuges en una zona afectada per alts índexs de pobresa i marginació política, econòmica i social

Militars francesos a Mali / Arxiu

El Sahel occidental afronta en els últims anys un increment de la violència política amb múltiples ramificacions i expressions de violència intercomunitària i criminalitat que està posant en escac els diferents països i poblacions de la zona. La militarització de la regió, considerada la “nova frontera de la lluita antiterrorista global”, amb el desplegament d’iniciatives regionals i internacionals, no resol les qüestions de fons que es troben entre les arrels de la conflictivitat a la zona.

El Centre d’Estudis Estratègics d’Àfrica ha assenyalat un increment de la violència a Mali, Níger i Burkina Faso en el marc geogràfic i en el nombre d’actors. El nombre d’accions violentes vinculades a grups armats autoanomenats gihadistes s’ha doblat cada any des de 2016 –passant de 90 el 2016 a 465 el 2018–, així com les víctimes mortals –de 218 el 2016 a 1.100. La creixent violència també podria respondre a una competència pel lideratge a la zona entre Estat Islàmic i Al-Qaeda, segons diverses anàlisis. Aquesta activitat insurgent ha vingut acompanyada, si no fomentada, per la creació de missions regionals i la presència de forces estrangeres per fer-hi front: des de 2017 hi trobem la força conjunta G5 del Sahel (Mali, el Txad, Níger, Mauritània i Burkina Faso), la Joint Task Force (JTF) a la regió Liptako-Gourma (Mali, Burkina Faso i Níger), des de 2014 l’operació francesa Barkhane, la MINUSMA (ONU), i la presència estrangera s’ha ampliat als Estats Units, Alemanya, el Canadà i Itàlia. Els Estats Units ja disposen d’una presència militar a tot el Sahel a excepció d’Eritrea i el Sudan, en el marc d’iniciatives de “lluita contra el terrorisme” després de l’11-S, sota el mandat de l’AFRICOM. L’Estat francès és present en desplegaments militars al Sahel des de 1983, amb l’operació Manta (al Txad), considerada com la principal operació militar francesa des de la guerra d’Algèria. Aquesta presència a l’eix sahelià s’afegeix a la que el govern Macron manté a Djibouti, la principal base militar gal·la al continent, i a d’altres a les antigues colònies com el Senegal, Costa d’Ivori, Gabon i República Centreafricana.

La presència militar respon a tres raons: antiterrorisme, prevenció de migracions i protecció dels interessos de potències estrangeres

Aquesta important presència respon, segons diverses anàlisis, a tres raons: la lluita contra el terrorisme, la prevenció de migracions cap a Europa i la protecció dels interessos nacionals de les potències estrangeres. Tot i que els governs de la regió han afavorit aquesta presència, és discutible que aquestes operacions hagin aconseguit el seu objectiu, vista l’expansió de les activitats insurgents. Al Níger i Burkina Faso la població local s’ha mobilitzat per denunciar la situació, que en el cas de Níger ha comportat la militarització de la vida pública i la restricció de llibertats. A més, tal com ha assenyalat el think tank sud-africà ISS, la restricció de moviments per interrompre el tràfic il·lícit transfronterer o de subministraments per als grups armats en el marc de l’estat d’emergència present en regions d’aquests tres països, ha contribuït a la interrupció d’activitats comercials, que ha agreujat la situació de l’economia i ha incrementat la vulnerabilitat de la població. Això ha comportat l’increment del preu dels productes, que ha afectat negativament qui els elabora: poden desplaçar els seus béns als mercats, cosa que també ha incrementat el risc d’inseguretat alimentària i ha dificultat l’accés de les organitzacions humanitàries a les zones afectades.

Aquesta aproximació securitària podria contribuir a alimentar els greuges en una zona afectada per alts índexs de pobresa i marginació política, econòmica i social que es troba en les arrels dels conflictes que històricament han afectat la regió. Aquestes accions militars s’han desenvolupat sense consultar res a les poblacions locals, cosa que ha augmentat el rebuig cap a la intervenció estrangera, ja que es veuen atrapades entre l’acció militar i la insurgència. En conclusió, l’estratègia actual pot ser contraproduent a curt i llarg termini, posa de manifest que l’ús de la violència per combatre la violència no soluciona els problemes, no planteja solucions de fons als problemes estructurals que generen la violència i pot agreujar les conseqüències per a la població civil.

Article publicat al número 478 publicación número 478 de la Directa