Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Oda a l’hivern

/ Sònia Ros

El solstici d’hivern dona pas a la nit més llarga de totes. Però també al primer dia en què els dies s’eixamplen, tot just quan comencen els mesos de fred. Els maputxes representen el solstici com el renaixement de la Terra, i és que creuen que el Sol recupera la seva força i tot torna a començar. Ells celebren la benvinguda del Sol, malgrat el fred. Al contrari que els maputxes, els primers calendaris romans del segle VIII aC tenien deu mesos: no existien els mesos de gener i febrer i l’any començava al març, que era quan començava l’agricultura i la vida productiva de nou. Per ells l’hivern era un temps de no-res, de buit, d’inexistència.

Aquest any m’estic reconciliant amb les jaquetes i el fred a les mans i als ossos. És el primer any que m’he forçat a no abolir l’hivern, jo també, del meu calendari. Fer veure que no hi soc fins que vingui el març, fins a les flors, i ser productiva jo també. I penso en l’esquema cíclic que té la natura, que ens obliga a parar i a matar allò que ja-no, per sembrar i esperar que la vida que pensem en hivern retorni a la primavera. I són les arrels les que segueixen allà per rebrotar, quan arribi el bon temps. Perquè és quan les coses moren que en comencen de noves.
I és en aquest moment que la natura ens convida a fer endreça de tot allò que ens ha passat durant l’any i ens obliga a parar una mica, malgrat l’electricitat i el treball a jornada completa.

Estic contenta d’estar aquí amb mi, així. Seguint la inèrcia de la vida estacional i no la inèrcia que jo freqüento. D’hivernar. Aquí he vist què quedava de mi després d’un any esgotador en què el corrent m’ha arrossegat més del compte. I penso que hauria d’haver matat moltes coses fa molts hiverns i que segurament hauria tingut unes primaveres més conscients, en les quals hauria plantat moltes altres coses de les que m’han crescut al jardí de casa.

Estic procurant no tenir gent al voltant tota l’estona i estic fent coses per a mi, que m’agraden. Ara cuso amb llana bona i paciència les ferides que surten de no mirar-se. I m’estic aconseguint desfer els nusos que em garratibaven el cos i ja no hi tinc una guerra cada dos dies a la panxa, al pit i a la gola. He après a plorar, i les coses lletges que em passen, sorprenentment, no se’m queden emmarcades al menjador de dintre meu.

I, a poc a poc, crec que estic matant les males herbes. M’estic acomiadant de totes les versions de mi que vull deixar anar i de totes les que no m’he deixat ser. I li dic adéu a les pors i a la mandra, que em fan quedar en llocs on plou. I em poso la primera a la llista de persones a les quals vull complaure. Potser així mataré la ràbia i els rancors i el dolor que em fa no ser la primera de la llista dels altres. I vull deixar de fer-me la forta i dir que no puc, perquè la majoria de les vegades, no puc. I abandono els pensaments que em punxen i que no em deixen estimar-del-tot ni ser estimada-del-tot. I sobretot deixo, a poc a poc, d’autoflagel·lar-me. Vull matar la maleïda culpa cristiana que no em deixa reparar perquè em manté massa ocupada en fer-me mal.

I estic pensant que a la primavera vull plantar tota la tendresa, amb tot i amb tothom. L’aprenentatge, que és el tronc de tot i que ens sosté malgrat els vents. Tenir paciència i saber agafar perspectiva quan no pugui veure què passa després de mi. I estudiar-me també els meus límits, ser prou ferma per acomplir-los i tenir el coratge per defensar-los. Deixar-me ser feliç i fer-me’n, encara que de vegades sigui el camí més difícil. No dir-me mai més no puc i aprendre més a dir que no a seques. Estimar-me i demanar-me a parts iguals. I dubtar i confiar a parts iguals. Anar més a veure el mar i aprofitar quan plou per llegir. Tatuar-me ben endins ‘Tenir els meus amics sempre a prop’, que sovint saben millor que nosaltres què volem. Avorrir-me que és quan penso. Estimar-me no només quan és fàcil i soc qui vull. Estimar-me més hivern i no tant primavera.

Escriure tot el que em passi pel cap. I abanderar l’hivern contra el capitalisme i contra com ens vol el món, contentes, productives i sense preguntar. Abanderar l’hivern que ens permet aixoplugar-nos, parar i passar els dols de viure. I que ens permet néixer com neix el sol, en aquest lloc on moren les coses i sobretot en comencen de noves.

Article publicat al número 492 publicación número 492 de la Directa