Ràbia kontra la Màkina. Subversió, agitació i acció directa. BCN, anys 90 és un documental firmat Max Ira centrat en els orígens del moviment d’okupació a Barcelona i algunes ciutats veïnes. Està basat en consignes, cançons, fotografies i protagonistes que donen el seu testimoni al llarg de gairebé quatre hores. El reportatge està dividit en dos capítols.
La primera part arrenca amb les passes embrionàries i les influències europees del moviment esquàter barceloní, que obria espais per a fer assajos, reunions i concerts. Després, repassa diferents cases i centres socials emblemàtics, sense esquivar la presència d’aspectes conflictius, com els masclismes, els autoritarismes o els feixucs gestionismes. El que prima, no obstant això, són els bons records dels testimonis i el reconeixement que aquelles okupacions i companyes “ens van canviar la vida”.
La proliferació de centres socials permetia satisfer la militància, l’oci, la cultura i fins i tot les relacions afectives sense sortir d’un itinerari okupa urbà (o rurbà). Es tractava d’obrir espais de vida per generar una altra societat, un mitjà per fer política i una manera comunitària de resistir. En temps compartits amb altres ruptures com l’antimilitarisme, el suport a les preses en lluita o la solidaritat internacionalista, l’okupació va anar estenent-se. “El fet d’okupar, d’apropiar-nos de coses, trencava amb la lògica capitalista”; “atacar la propietat, els jutjats, les forces de l’ordre i, al mateix temps, potenciar l’autoorganització va significar un desafiament al sistema en tota regla”; “en plena expansió de la ciutat olímpica, hi havia una altra Barcelona disposada a trencar la pau social”; “sentíem una espiral d’emocions i creativitat”; “anàvem a okupar-ho tot”, exposen algunes de les veus recollides al film.
La pel·lícula no esquiva la presència d’aspectes conflictius al si dels espais okupes, com els masclismes, els autoritarismes o els feixucs ‘gestionismes’
El segon capítol és més introspectiu. S’hi fa un balanç sobre la presència del patriarcat i els lideratges en els centres socials i s’aborden polaritzacions recurrents, contrastant diferents posicions en el debat sobre l’ús o rebuig de la premsa burgesa o sobre si la resistència havia de ser activa o passiva. En aquesta segona part s’analitzen les causes de l’auge i caiguda de l’okupació. La maduresa del moviment arriba amb la consolidació de l’Assemblea d’Okupes i la col·lectivització d’eines per a la resistència. “No hauríem pogut fer tantes coses per nosaltres mateixos sense aquesta infraestructura”, “escoltàvem la ràdio interna dels comandaments policials”, “teníem mitjans de comunicació propis, per a informar la gent del barri”, se sent dir al llarg del metratge.
També es rememora la proliferació de l’acció directa no-violenta com a estratègia, que permetia sortir de l’espiral d’enfrontaments-repressió i deixava espai per a altres militants que volien sumar-se al moviment, però no a bastonades. Accions, per exemple, com les dutes a terme durant les jornades de lluita social Trenquem el silenci, la hissada de la bandera okupa des de l’Ajuntament de Barcelona, el tall viari a la Ronda Litoral amb activistes penjats d’un pont o el tapiatge de la segona residència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, al Ripollès. “Vam arribar a un moment en el qual tothom trobava el seu lloc”, explica un dels protagonistes del documental en referència a les diferents formes de lluita.
El film recull el testimoni de més de quaranta persones i no s’hi censuren les veus que expliquen el sostre dels sindicats, la llunyania dels partits polítics, els perills de les negociacions, del reformisme i de les esperances democràtiques
Pel que fa als aspectes tècnics, el reportatge, amb imatges de vídeo d’arxiu, seria més fresc i no seria necessari que els testimonis (a càmera fixa) expliquessin tantes coses. Per més complet que fos un documental sobre aquesta matèria, difícilment hi podrien aparéixer totes les cases ni tots els protagonistes. Però Ràbia Kontra la Màkina és, fins al moment, el treball històric més coral i menys ciutadanista sobre aquells fets. Recull el testimoni de més de quaranta persones i no s’hi censuren les veus que expliquen el sostre dels sindicats, la llunyania dels partits polítics, els perills de les negociacions, del reformisme i de les esperances democràtiques. Tampoc escatima en veus que expliquen la necessitat d’autodefensa, l’origen dels disturbis o la necessitat de radicalitzar el conflicte.
El treball de Max Ira contribueix en gran manera a la memòria col·lectiva d’aquell grapat de lluitadores socials que va actuar per Barcelona els últims anys del mil·lenni. En aquest sentit, és tan important el que el realitzador fa públic com el que no: la memòria que reposa arxivada i ordenada per a futures recerques, exposicions, reportatges o llibres. Hi ha centenars d’hores gravades i milers d’imatges de diferents arxius i fotoperiodistes alternatius.
Cap al final del documental, diferents testimonis analitzen les causes de la dissolució (que no desaparició) de la potència okupa barcelonina. Entre aquestes es destaca l’esgotament de qui actua i no veu contagiada la seva lluita més enllà del mateix moviment. A més, la voràgine d’inestabilitat, les ferides irreparables, la precarietat, les condemnes, les multes i la repressió, que comportaven aquells actes, no eren assimilables per a la resta de les nostres vides. No vam ser eterns, però que nos quiten lo bailao. El compendi de les dues parts és un notable resum de com es va viure el moviment okupa i anticapitalista barceloní durant quinze anys, de 1984 a 2001. Quedarà per fer el del període 2002-2023 i el que queda per venir. Perquè aquest conte no s’ha acabat.
