Encara que és considerat un músic i lletrista, principalment dins el moviment de la Nova Cançó, l’Ovidi no era un cantautor, realment. Just seria dir que no era només un cantautor, malgrat totes les vivències cantades, records recitats i totes les agudes metàfores que burlaven la censura a les seues composicions, moltes encara vigents. Ovidi, amb els anys, va aconseguir viure com volia i del que li abellia, interpretant música, poesia i dramatúrgia des dels seus inicis, professionalitzant el seu art a finals de la dècada dels seixanta, una vegada instal·lat a Barcelona.
Criant-se a l’Alcoi de la postguerra, la seua història no començà amb la cessió gratuïta d’aquestes llibertats creatives. Primer, hauria d’aprendre a viure com el deixaren. Els primers vint-i-quatre anys de la seua vida, abans de marxar a Barcelona, resulten clau per entendre quin és l’entorn on creix Ovidi i com les queixes i reprimendes que apareixen a la seua obra s’ancoren a fets viscuts en primeríssima persona.
La indústria tèxtil alcoiana estava ben consolidada al segle XX, i ocupava gran part de la classe obrera de les rodalies. Un de tants teixidors que hi habitaven l’Alcoià, empobrit quant als diners, però amb la inquietud d’enriquir la seua saviesa, va ser Josep Montllor, pare d’Ovidi
La indústria tèxtil alcoiana estava ben consolidada al segle XX, i ocupava gran part de la classe obrera de la rodalia. Un de tants teixidors que hi habitaven l’Alcoià, empobrit quant als diners, però amb la inquietud d’enriquir la seua saviesa, va ser Josep Montllor, pare d’Ovidi. D’ell hi diu orgullós que va aprendre a dialogar sobre els diferents ideals —el pare es considerava anarquista, mentre que el fill es declarava comunista, i és gràcies a aquesta contraposició que el petit Montllor va nodrir-se políticament i socialment—, així com a respectar a qualsevol persona, pel fet de ser-ho. Ell proclamava que lluïa una samarreta vermella, feta amb tela de cortina, emblema suficient per a reivindicar el seu pensament i la seua procedència.
Ben pagat, Ovidi cantava que era “fill de família molt humil”, encetant la seua llarga llista d’oficis —deia que comptava uns trenta-sis durant la seua vida— a catorze anys com a teixidor, labor compartida per tots els germans Montllor i Mengual.
“Escola de Ribera”
Fins al moment d’haver d’incorporar-se a la vida laboral per la força de la necessitat, Ovidi va poder anar a l’escola, la retractada a la cançó homònima Escola de Ribera; un motiu més que se suma a la construcció del caràcter rebel d’Ovidi, per la rigidesa política i eclesiàstica de la seua formació acadèmica.
La seua adolescència, marcada pel dur treball —aprenentatge que després incorporaria a les arts— estaria també influenciada pels intercanvis intel·lectuals promoguts dins de la companyia de teatre independent La Cassola d’Alcoi, on Ovidi va experimentar a principis dels seixanta amb el teatre, la interpretació i la rapsòdia, aquesta última amb destacada excel·lència, i poèticament, sentint-se molt a prop d’un dels seus grans mentors, Vicent Andrés i Estellés.
I és que en aquells moments, les vertaderes influències de les veus de la Nova Cançó eren els poemes d’autors com Espriu, Fuster, Oliver o Brossa, molt més que la renovació contemporània de Dylan o Cohen; i és a l’hora de recitar, quan Ovidi aplega als cors dels seus iguals, a través dels missatges d’aquestes referències citades, entre altres.
“Perquè vull”
Amb una decisió agredolça, marxa cap a Barcelona i deixa el seu Alcoi natal per a guanyar-se la vida amb les arts, perseguint l’objectiu de convertir-se en actor de teatre. Malgrat això, en 1967, al poc d’arribar, queda encantat de veure una actuació de cançó catalana i decideix començar a fer cançons per plaer. Va aprendre a tocar la guitarra de forma autodidàctica, inventant una forma pròpia de notació dels acords, marcant on havia de posar els dits sobre les cordes, i així continuà el seu camí cap al món que ell volia.
La crítica a la repressió franquista d’aquesta peça i burla a la censura, gràcies a la brillant metàfora que empra durant tot el tall, és entesa encara així pel públic, que aleshores associa el cant d’Ovidi amb un moviment revolucionari
Amb un any va ser suficient per a ajuntar quatre cançons completes, compostes i interpretades per ell mateix. En 1968 publica el seu primer disc en un disc de vinil de set polzades —homònim—, on figura la mítica “La Fera Ferotge”, cançó que popularment dona nom a l’àlbum. La crítica a la repressió franquista d’aquesta peça i burla a la censura, gràcies a la brillant metàfora que empra durant tot el tall, és entesa encara així pel públic, que aleshores associa el cant d’Ovidi amb un moviment revolucionari que està formant-se a Barcelona i els voltants.
Fins al 1974, gràcies a la repercussió i suport que té com a cantautor, es dedicà a compondre cançons, gravar-les i interpretar-les en directe —cal nomenar ací l’acompanyament de Toti Soler, principalment, a la guitarra i arranjaments—, acollit per coetanis seus com Raimon o Lluís Llach, amb els quals es rellança el concepte de cançó catalana com a Nova Cançó. Comença una nova forma de representació de la disconformitat. La cultura emprén la lluita envers el franquisme, la censura i el silenci de les llengües catalanes i valencianes, trencant aquestes lligadures a principis dels setanta amb aquesta revolta musical, social i poètica.
“Va com va”
Encara que l’Ovidi reprendrà la seua carrera musical anys més tard i de manera intermitent, per fi assoleix allò que el va fer moure a Barcelona i que des de ben jove el seduïa: guanyar-se la vida com a actor. Francesc Betriu li planteja participar en la pel·lícula Furia española, una comèdia lleugera al voltant del futbol, i així podria dedicar-se a la interpretació a jornada completa. Aquest primer pas, fora del teatre amateur i en un terreny nou per a Ovidi com ho era el cine, seria un de tants que donaria en la seua carrera cinematogràfica, tant a la gran pantalla com per a la televisió.
La pel·lícula s’estrena en 1975, any en què termina el franquisme i comença la transició, tant la de l’Estat espanyol com la transició artística del mateix Ovidi, que aquell any treballà en el film Furtivos de José Luis Borau, aquest cop amb un paper protagonista. La pel·lícula s’alça amb el premi Conquilla d’Or a la millor pel·lícula en el festival de San Sebastián d’aquell mateix any.
Des d’aquell moment i durant la seua carrera, l’Ovidi va participar en el rodatge de més de cinquanta pel·lícules per a cine i televisió, tant en català com en castellà, desenvolupant-se com a actor i aprenent, com ell deia, gràcies a no rebutjar cap paper que li fora ofert. “Treballant és com més s’aprèn, i treballar al cine és complicat”, deia ell mateix.
“La Fera Ferotge”
I encara que seguia fent cançons i publicant discs —alguns tan emblemàtics com el directe al teatre Olympia de París—, el seu estil afilat no agradava als poderosos, ara sota el nom democràtic dels partits governants. I de forma aparentment innocent, cada vegada era més complicat treure un disc d’Ovidi Montllor amb tota l’acidesa que portava dins. Sembla que un estat que dona veu als sectors crítics de la cultura pot perpetuar la inestabilitat tan temuda pels seus dirigents. I això no tocava.
Ovidi pateix un càncer d’esòfag que li dilueix la profunda veu que el caracteritzava, a banda de complicar el seu estat de salut progressivament
D’aquesta manera, a l’Ovidi era més fàcil veure’l a la tele que cantant a l’escenari. No per això ell seria menys afortunat. Havia arribat a tindre una reputació com a actor que molts no aconseguiren mantenir. Solia ocupar-se de personatges complexos i obscurs, com en la pel·lícula El pico, d’Eloy de la Iglesia, encara que no faltaven a la seua filmografia papers còmics, com la seua aparició en Amanece, que no es poco, de José Luis Cuerda.
A la dècada dels noranta, Ovidi pateix un càncer d’esòfag que li dilueix la veu profunda que el caracteritzava, a banda de complicar el seu estat de salut progressivament. Havia batut moltes feres durant la seua carrera, des del seu Alcoi natal fins al llit de la seua residència al carrer Sostres de Barcelona; però cap va ser tan ferotge com aquella que li va llevar la veu i la vida.
“Homenatge a Teresa”
Són molts els homenatges que ha rebut Ovidi Montllor per part de les artistes que han quedat fascinades per la seua obra, des de Joan Manel Serrat fins a la banda El diluvi, que rep el seu nom per una cançó de l’Ovidi; passant pel punk d’Inadaptats o la banda de versions La Fera Ferotge, a banda de la incomptable quantitat de concerts i discos amb reinterpretacions de les seues cançons fetes per companyes i amigues, i que s’han celebrat i publicat en els darrers vint-i-sis anys.
Què pensaria Teresa, aquella dona excèntrica que cridava de tal manera l’atenció de les xiquetes de l’Alcoi dels anys quaranta, que aquestes la rodejaven pendents de les històries i bogeries que la dona perpetrava —no ocupant el paper de qui seria hui una animadora infantil, sinó com a una forma de vida—, si pogués haver parlat amb l’últim Ovidi Montllor, aquell ja malalt i gairebé sense veu; qui li va rendir homenatge com a part dels records d’infantesa, i que va aconseguir convertir-la en una icona per a les seues seguidores?
Potser l’Ovidi, en trobar-se-la (utòpicament), sentira certa enyorança d’aquell passat, potser voldria abraçar-la i agrair-li aquells records. Encara que se l’identificava amb un esperit lluitador, el seu caràcter tendre es va anar desvelant progressivament amb els anys. De la mateixa manera, potser a Teresa li passara el mateix (utòpicament) i rebutjara l’abraçada d’un home, desconegut per a ella. Doncs, si ja li deien boja en aquell temps, quaranta o cinquanta anys després qui sap on quedarien els seus pensaments.
