Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pacte o rendició?

Quan es va anunciar, de forma sobtada, el preacord entre el PSOE i Unidas Podemos (UP) hi va haver diverses coses, a més de la rapidesa, que em varen semblar sorprenents. Una sorpresa que s’ha fet encara més gran amb la carta de Pablo Iglesias a la seva militància i sobretot, amb l’abstenció d’UP a l’hora d’aprovar el decret-llei de la “mordassa digital”, una cosa que anteriorment havien criticat amb duresa, entre altres coses.

La primera sorpresa és que, amb el preacord, UP sembla acceptar, de forma quasi absoluta, el relat neoliberal del PSOE sobre la diagnosi de la situació política i econòmica espanyola i de les polítiques que caldria endegar per a superar-la i/o millorar-la. La segona sorpresa és que UP pensi, després de reconèixer explícitament que seran fidels a un govern en el qual seran comparses, que amb una vicepresidència i tres o quatre ministeris -relativament secundaris i condicionats per la Unió Europea, la presidència del govern i els ministeris d’Economia i Hisenda- podran tirar endavant algunes de les seves mesures importants en l’àmbit de les polítiques econòmiques i socials. I, a més, aquesta és la tercera sorpresa, sembla que pensen que tot això servirà per frenar l’extrema dreta de Vox o la dreta del PP, quan amb la seva entrada en un govern amb unes condicions tan precàries, i tenint en compte que hauran de fer moltes concessions com ja ha dit el seu líder, deixaran un ampli espai a aquests partits de dreta perquè puguin fer oposició i aprofitar el descontentament que, en unes condicions tan desfavorables, produiran molt probablement les polítiques desplegades pel govern.

La primera sorpresa és que, amb el preacord, UP sembla acceptar, de forma quasi absoluta, el relat neoliberal del PSOE sobre la diagnosi de la situació política i econòmica espanyola i de les polítiques que caldria endegar per a superar-la i/o millorar-la

Perquè les condicions són molt desfavorables. D’una banda, una creixent polarització política a conseqüència de la crisi estructural del bipartidisme del règim del 78/monarquia postfranquista i de l’erosió del consens constitucional sense que hi hagi una alternativa clara i amb suficient força per a substituir-los. D’altra banda, una crisi profunda de l'”estat de les autonomies” com a reflex de la crisi d’un estat que nega l’existència de la pluralitat nacional i que no es vol dotar dels instruments que serien necessaris per articular-la, i que té la seva manifestació més aguda en el conflicte Catalunya-Espanya. Finalment, una situació econòmica amb tendència a empitjorar i una agenda econòmica i social que no sembla que vulgui posar en qüestió, en cap cas, ni mínimament, els privilegis de les classes dominants, de les elits (de la “casta”), el seu parasitisme extractivista dels recursos públics i comunitaris, ni tampoc les directrius d’una Unió Europea neoliberal que actuen com a “restricció externa” que, al mateix temps, serveix d’excusa a les elits -estatals i subestatals- per aplicar les seves polítiques neoliberals.

I sorprenents són els silencis que es produeixen en el Preacord signat i en el que es va filtrant de les negociacions en curs. D’una banda, pel que fa al conflicte amb Catalunya no es vol plantejar com un problema polític sinó d’ordre públic i de convivència, i sempre en el més estricte marc de la Constitució del règim del 78. D’altra banda, no es parla d’acabar amb la “llei mordassa” (al contrari, ara tenim també la digital), només es tocarien alguns aspectes, encara per definir, de la reforma laboral, res de res pel que fa a la regulació dels lloguers o a la intervenció en la factura de la llum, tampoc hi haurà una empresa pública d’energia o la nacionalització de Bankia. Pel que fa a les mesures econòmiques en sentit estricte, el PSOE, que és clarament qui porta la iniciativa en aquest preacord, ja fa temps que, en aquest àmbit, ha adoptat les tesis del neoliberalisme capitalista, com una part important dels partits tradicionalment socialdemòcrates europeus; i sembla que ara UP també “comprarà”, o almenys no s’oposarà, a aquestes receptes.

Si s’analitzen els punts del preacord i del que es va filtrant (que és el que es coneix de moment del pacte), i deixant a banda el punt 9 que fa referència al conflicte entre Catalunya i Espanya, així com els aspectes esmentats que en són absents, el punt realment essencial, en l’àmbit de la política econòmica, és el 10, que diu: “Justicia fiscal y equilibrio presupuestario. La evaluación i el control del gasto público es esencial para el sostenimiento de un Estado del bienestar sólido y duradero”. O sigui, la qüestió bàsica serà aconseguir l’equilibri pressupostari mitjançant el control de la despesa pública tal com exigeix la Unió Europea i tal com Espanya es va comprometre a fer quan va aprovar (de forma exprés i en ple més d’agost, i amb un govern del PSOE) la modificació de l’article 135 de la constitució espanyola. És a dir, continuaran les polítiques d’austeritat amb l’excusa que “ens hi obliga la UE”.

L’equilibri pressupostari a partir del control de la despesa pública, previst en el punt 10, converteix en paper mullat una gran part de les coses que, en teoria, es preveuen fer en els punts 1 al 8

La gran qüestió és, sobretot des del punt de vista d’UP, com es revertiran les polítiques antisocials dutes a terme des de fa molts anys, si hi ha d’haver equilibri pressupostari a partir del control de la despesa pública? Com es crearà ocupació, es combatrà la precarietat i es garantirà una ocupació digna, estable i de qualitat, tal com es preveu en el punt 1 del preacord? Com es protegiran els serveis públics tal com es preveu en el punt 2? Com es lluitarà contra el canvi climàtic, que es preveu en el punt 3? I podríem seguir fins al punt 8 del preacord. En resum, l’equilibri pressupostari a partir del control de la despesa pública, previst en el punt 10, converteix en paper mullat una gran part de les coses que, en teoria, es preveuen fer en els punts 1 al 8.

A no ser que es guardin una carta amagada: justícia fiscal, les dues paraules que encapçalen el punt 10 i de les que se’n sap molt poc i a vegades és contradictori. Què es vol dir amb aquestes dues paraules? Que es farà una reforma fiscal i una lluita contra el frau i l’evasió fiscals, perquè els més rics i els que més diners guanyen, les elits econòmiques i les grans empreses, paguin més impostos, mentre es congelen o es disminueixen els de la gran majoria, les classes populars? Evidentment, si es fes això, augmentaria la recaptació impositiva i el sector públic disposaria de més recursos per fer polítiques econòmiques i socials progressistes. Això implicaria, però, la voluntat i la capacitat d’enfrontar-se a les elits econòmiques i les grans empreses espanyoles. Hi està disposat i n’és capaç UP? Està per veure. Hi està disposat i n’és capaç el PSOE? A partir de la seva actuació en els darrers anys diria rotundament que no. Hi estarà disposat i en serà capaç un govern de coalició PSOE-UP en el que té la iniciativa el PSOE? Diria que no. Perquè de moment, només es parla d’una possible taxa de transaccions financeres, de la “taxa Google” i de canvis menors en l’impost de societats; però sembla que res d’impostos a la banca ni d’augmentar l’IRPF o l’impost al patrimoni/riquesa als més rics.

En definitiva, tot plegat més que un pacte sembla una rendició, quasi sense condicions, d’UP a les polítiques neoliberals del PSOE, del règim del 78 -o sigui de l’Ibex- i de la Unió Europea (UE). Serà interessant veure que farà ERC en aquestes condicions: quina de les seves ànimes, la socialdemòcrata moderada o la social-liberal, guanyarà la partida?