Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pallagostins de l'istiu

Pallagostins de juliol
de pell blanca com núvols
escapats d’una galera
per un mes de llibertat.

Pallagostins de l’estiu, Joan Pau Giné (Adiu, ça va?, 1978)

 

Un dissabte al matí estival qualsevol. Agafi el cotxe per anar a casa un familiar i m’aturi davant d’un forn. Cotxe mal aparcat, a la marsellesa, si us plau. Que no ve de cinc minuts, que no tenim pressa, que és estiu. Però un turista, malhumorat, amb matrícula de Nord enllà me fa mala cara i me diu que ha de sortir ràpidament. Un turista amb pressa, incongruències dels temps presents.

Ja hi sem de ple, l’estiu és aquí. Bé, de fet l’estiu fa un moment que ha arribat, però sembla que l’estiu ja no segueixi gaire el ritme de les estacions. Hi ha dos estius. L’estiu climàtic, el que ja dura gairebé mig any i del qual no parem de queixar-nos i ens serveix d’excusa per posar en marxa els aires condicionats. I l’estiu de les vacances i els turistes. El de consum de vacances. El que no és estiu de veritat si no te’n vas a l’hotel, a la platja o a la muntanya a lluir. A lluir cos, a lluir felicitat, amics, família i paisatges a les xarxes socials.

D’aquests estius en sem actors i consumidors, i és difícil escapar-se’n. Difícil no ser el pallagostí d’algun territori en algun moment, com els que cantava Joan-Pau Giné:

Pallagostins de l’agost
assedegats d’aigua blava
cap torrat com una fava
dins la brasa del sorral.

I a Catalunya Nord, encara que segurament pugui semblar ridícul el nombre de turistes si el comparem amb ciutats com Barcelona o les zones costaneres del País Valencià, també sem un nucli molt important de turisme. I no qualsevol turisme. Les dades de l’INSEE sobre turisme parlen per elles mateixes. Catalunya Nord, àlies Pyrénées Orientales, sempre està entre els deu primers departaments en capacitat d’allotjament pel que fa als càmpings (terrenys, nombre de nits passades, nombre de càmpings) i en canvi, el rànquing s’enfonsa quan parlem de places d’hotel. Així que el model de turisme apareix clarament: càmping i platja, majoritàriament.

Alguns pobles de la costa han esdevingut emblemàtics d’aquest boom turístic estacional, com Argelers de la Marenda, que és la primera població europea del càmping. Diuen, diuen que per Catalunya Nord cada estiu passen dos milions de persones a fer turisme. Diuen, diuen que generen uns 10.000 llocs de treball, un 8% dels llocs de treballs locals. Diuen, diuen que sense això no podríem viure.

I malgrat tot, mentrestant, seguim al primer lloc del rànquing en termes d’atur. I el 50% de la població d’Argelers de la Marenda és jubilada. I els joves agafen el cotxe i se desplacen cada estiu cap als espais d’oci que es traslladen de forma temporal i estacional a la costa, desertant el centre de la ciutat i obligant-nos a moure’ns sense mitjans de transport en comú segurs.

I així, anar sumant llocs de treball, sí, però precaris i emmarcats en un monocultiu turístic de sector serveis que ens enfaixa en un model que ens era predeterminat i predestinat. I ben pensat i organitzat, evidentment. Algú creu encara en l’atzar?

Per evitar la fuga de turisme cap a l’Estat espanyol, l’Estat francès creà l’any 1963 la mission Racine, que tenia per objectiu construir en tot el litoral Mediterrani, del Llenguadoc i de Catalunya Nord, és a dir, el més proper a la frontera, grans espais turístics per evitar que el turisme francès no passés la frontera cap al Sud i se quedés a gastar diners al mateix Estat. I així ens hem quedat.

Pallagostins de setembre
són de dues qualitats:
los que venen per les veremes
los que venen pel yacht.

Per el sol o per el sou
nos arriben homes nous
l’altre dia a Sant Cebrià
n’hi havia un que parlava català.

I el canvi climàtic també ens afectarà en això dels pallagostins. Potser alguns deixaran de venir a la platja, perquè hi farà massa calor. I els de la verema ja han començat a canviar les seues costums i han d’arribar abans del setembre. I els transports també, es van modulant i adaptant segons els interessos. I els que venen pel iot, segueixen trobant el tren de nit entre Paris i Portbou, tot i que la seua perennitat va perillar molt fa uns mesos. I mentrestant, els que venen per la verema, o les altres collites, veuen com el tren de Perpinyà a Rungis desapareix en favor d’una multitud de camions. No fos que penséssim a aturar el canvi climàtic.

Para-xocs i para-xocs
pallagostins de l’estiu
i quan se’n van
pensen a l’any que vén
com ha fet vent
iran d’un altre band.

I entre tants embussos i turistes àvids de terres càlides ens queda, per sort, la tramuntana, que potser en farà fugir uns quants. Bon estiu!