Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Paqui, la pollera de La Mina

“La consigna es vivir a pesar de ellos / al margen de ellos o en medio de ellos / convivir revivir sobrevivir vivir / con la paciencia que no tienen los flojos / pero que siempre han tenido los pueblos / la consigna es joderles el proyecto”

Ciudad en que no existo (M. Benedetti)

 

De vegades no sóc ben bé jo que decideixo què escriure. De vegades imatges, causes o persones se m’ instal·len al cap i creixen i creixen i no deixen espai per res més. Com La Paqui García de La Mina. La pollera que volia ser advocada perquè no suporta les injustícies i que encara recorda perfectament com la seva mestra, Susana Casal, li va dir que si no li agradaven les lletres, no podria ser advocada. I no va poder ser-ho, però perquè va quedar òrfena molt petita de pare i mare i, encara adolescent, va haver de començar a treballar a la polleria.

Ara que ni tan sols ens posem d’acord en què és o qui som “el poble”, ni en quina és la lluita per on hem de començar, la Paqui és un far. Cinquanta i pocs, baixeta, enèrgica i superprofessional davant el micro. Que és molt bonic treballar pel barri. Que de les entitats (com sempre) tiren les dones. Que els comerciants fan moltes campanyes per dinamitzar la vida del barri. Que fan una Setmana cultural des de fa més de 25 anys. Que munten tot d’activitats i és preciós. Que ella organitza un gran sopar. Que si us plau que ho expliquem, i que vinguem.

La Mina com tants barris que avui fan nosa no són fruit de la casualitat ni de la fatalitat. Algun polític va decidir reallotjar barraquistes i concentrar i aïllar territorialment els més pobres

Tota la força, l’alegria i la decisió fins que la càmera s’apaga. Després es trenca tan discretament i amb tanta dignitat que fa vergonya mirar-la als ulls. Que a La Mina hi ha molta gent bona i treballadora. Que les coses no milloren malgrat els esforços. Que a qui se li acut una narcosala al costat d’un col·legi. Que carreguen amb la mala fama però que és molt injust perquè els que vénen a buscar la droga o els articles robats són (som) els de fora del barri. I que per a altres coses no volem venir. Que conviden artesans a fer fires i després no apareixen per por. “Si salen noticias de redadas ya està, ya no vienen”. Poques coses més dures que el desànim de la gent petita que s’esforça per mantenir i transmetre esperança als seus. Li agafo la mà. Me vengo arriba i li dic que i tant, que molta gent ho sap que el barri no és com el pinten, que i tant que se’n sortiran.

I després m’ofego sola. Què coi puc fer jo en realitat? Obeir. Obeir la Paqui. Explicar-ho. Fer aquesta columna. Recordar-me i recordar-vos que La Mina com tants barris que avui fan nosa no són fruit de la casualitat ni de la fatalitat. Algun polític va decidir reallotjar barraquistes i concentrar i aïllar territorialment els més pobres. Algú concret, amb nom i cognoms, va condemnar a generacions. Van tancar als nens i nenes del Camp de la Bota a escoles impossibles i fins avui. “Transmissió intergeneracional de la pobresa” li diuen que vol dir que l’ascensor social només puja si vius al tercer o al quart pis. La suposada transició amb la seva pseudollibertat i la seva maleïda droga van fer la resta. Llavors la consumien els de la Movida però la venien els dels polígons. Ara la consumeixen al Sónar o al Primavera Sound. De sempre hi ha hagut  politoxicòmans cool i ionquis de merda.

Si el guionista de The Wire hagués conegut La Mina, hauria passat de Baltimore però els nostres periodistes prefereixen apuntar només als de baix i fer crònica negra carregada d’antigitanisme

Droga, especulació immobiliària i tripijocs polítics. Si el guionista de The Wire hagués conegut La Mina, hauria passat de Baltimore però els nostres periodistes prefereixen apuntar només als de baix i fer crònica negra carregada d’antigitanisme. Busques La Mina a google i en 10 segons tens clans, okupacions il·legals i titulars superoriginals: Se cagó en mis muertos y eso para un gitano es algo muy sagrado. L’estigma ensorra el barri. El wallapop no triomfa perquè ningú no vol anar allà a comprar res legal. I si ningú no hi vol anar i tu pots sortir, no tornes. Per sort des de dins treballen des de fa anys per canviar el relat del no future.

desdelamina.net impulsen el projecte “Identitats i miralls”. Analitzen les notícies sobre el barri i conviden a periodistes a fer-ho. L’educador social David Picó diu que cal trencar tots els murs, que els nens i nenes del barri necessiten veure’s i imaginar-se d’una altra manera però que per això és tan important que puguin sortir, com que la gent de fora entri. A Ràdio La Mina quan la Guàrdia Civil va visitar-los per prohibir-los passar l’espot del referèndum de l’1 d’octubre van fer un comunicat on deien que continuarien defensant el dret a la informació i la llibertat d’expressió, com havien fet durant 34 anys. Una autèntica lliçó de democràcia per tots aquells que només llavors van descobrir que aquell barri tenia veu pròpia.

No n’hi ha prou amb fils de twitter ni amb haver llegit a Owen Jones. Cal lluitar contra la demonització de la pobresa amb el cos. Quan canviem la Constitució o en tinguem de pròpia, haurem de donar suport per llei a totes les dones com la Paqui, a tots els religiosos que es jubilen als pitjors barris, i a tants educadors i educadores que es reinventen cada dia per ser útils per qui més els necessiten. Mentrestant no podem permetre que es rendeixin. Seguiu a @Radiolamina i a @desdelamina. Difoneu informació positiva sobre el barri. Feu les vostres xerrades o els vostres concerts allà. Munteu paradetes. Del 21 al 27 de maig participeu en la XXVII Setmana Cultural de La Mina. I busqueu a la Paqui la pollera. I doneu-li les gràcies.