El dijous 26 d’abril a la una del migdia hi havia una enorme expectació per conèixer la sentència del cas La Manada. El judici en relació a un crim de violències sexuals ocorregut la nit del 7 de juliol del 2016, en el context de les festes populars de San Fermin a Pamplona, havia quedat vist per sentència el 28 de novembre del 2017. La jove denunciant, que tenia divuit anys quan va patir l’agressió comesa en grup, no estava sola esperant el dictamen de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Navarra. Una massa de periodistes també estava pendent de la lectura de la sentència 000038/2018, que es va retransmetre en directe per diversos portals digitals de mitjans de comunicació.
Malgrat que els cinc han estat condemnats, s’ha rebaixat el delicte d’agressió sexual per violació grupal a un delicte d’abusos sexuals continuat, amb l’afegit d’un delicte lleu de furt per a un d’ells. Per tant, la condemna passa dels 22 anys que demanava la Fiscalia a 9 anys de presó, amb cinc anys de llibertat vigilada, i una entrada a presó que computarà des de la seva detenció i empresonament preventiu. La condemna fa referència a l’article 181.4 del Codi Penal espanyol, un subtipus d’abusos sexuals agreujats consistents en accés carnal per via vaginal, anal o bucal. El Ministeri Fiscal de Navarra ja ha anunciat en una nota de premsa que recorrerà la sentència per aconseguir que la condemna sigui per violació.
Mentrestant, però, la sentència dictamina que, segons el tribunal, no hauria quedat demostrada l’agressió sexual, entenent que no s’ha provat l’ús de la força per obligar la denunciant a ser partícip de les pràctiques sexuals. Al text es descriuen les violències sexuals que el tribunal considera demostrades, validant el relat de la jove, les proves pericials dels informes psicològics i forenses, i acceptant com a proves incriminatòries els vídeos i les fotografies que van fer els agressors -sense consentiment ni coneixement per part d’ella.
La sentència dictamina que, segons el tribunal, no hauria quedat demostrada l’agressió sexual, entenent que no s’ha provat l’ús de la força per obligar la denunciant a ser partícip de les pràctiques sexuals
Tot i que el text argumenta que en les imatges no es pot apreciar cap indici de consentiment per part de la jove, no s’ha valorat que la intimidació d’una situació de cinc homes contra una dona sigui equiparable a l’ús de la força física. Sota aquest argument, i seguint el Codi Penal espanyol, es passaria al delicte d’abusos sexuals, és a dir, sense ús de la força. A més, el vot particular d’un dels magistrats -desenvolupat àmpliament en més de la meitat de les 371 pàgines de la sentència- que considera que no ha quedat demostrat cap violència sexual.
Els condemnats, cinc homes espanyols d’entre 27 i 30 anys, són José Ángel Prenda Martínez, Ángel Boza Florido, Antonio Manuel Guerrero Escudero, Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena i Jesús Escudero Domínguez. Diversos formaven part d’una penya ultra del Sevilla, els Biris. A banda, Antonio Manuel Guerrero era Guàrdia Civil destinat a Còrdova i suspés de forma cautelar arran del procés judicial per la violació en grup. I Alfonso Jesús Cabezuelo era militar a Morón de la Frontera a la Unitat Militar d’Emergència (UME), però ja va ser-ne expulsat acusat de violació. Fins que no hi hagi una condemna en ferm, tots dos continuaran percebent el 75% del sou. L’apel·latiu de “La Manada” feia referència a un grup de Whatsapp al que pertanyien quatre dels condemnats en el moment del crim, seguint l’estètica d’una manada de llops. Alguns homes del grup lluien tatuatges en referència a aquest depredador.
Davant la rebaixa dels delictes i en especial pel vot particular absolutori, la indignació va córrer per les xarxes socials. En poques hores s’organitzaven concentracions en rebuig al dictamen i en solidaritat amb la denunciant. A desenes de ciutats es van formar multituds davant dels consistoris municipals, amb crits com “No és un abús, és violació”, “No és no”, “Prou justícia patriarcal” i “Hermana, yo sí te creo”.
Quins són els elements clau per explicar una condemna que no reconeix violació? La Directa en parla amb diverses expertes.
La rebaixa substancial del delicte pot ser un precedent perillós
Els magistrats del cas van votar dos contra un per aquesta condemna: la discrepància venia del vot particular del magistrat Ricardo Javier González González, que hauria absolt els cinc acusats de tots els crims de violència sexual, deixant només com a provat el delicte de furt lleu comès pel Guàrdia Civil durant els fets. El magistrat José Francisco Cobo Saénz, ponent del judici, i la magistrada Raquel Fernandino Nosti van votar a favor de la condemna dels cinc homes però van rebaixar la tipificació del delicte a l’article 181.3 del Codi Penal.
Una altra diferència entre la sentència i el vot particular és que en el dictamen es relaciona el furt del telèfon mòbil amb la intencionalitat d’impedir que la jove pugues demanar auxili amb celeritat; s’argumenta que el Guàrdia Civil Antonio Manuel Guerrero va cometre el robatori deliberadament. Sabia, per experiència professional, que deixant allà la targeta SIM i la Micro-SD, d’una banda impedia que la jove truqués per telèfon a l’única persona coneguda que tenia a Pamplona aquella nit, i de l’altra, difcultava la localització de l’smartphone sostret. En canvi, el vot particular de González González no veu relació entre les pràctiques sexuals -que considera consentides, a falta de proves que avalin la violació- i el furt del telèfon.
El col·lectiu català Dones Juristes va compartir una valoració pública el mateix dijous 26 d’abril, en què denuncien que “el Tribunal entén que el consentiment sí que es va donar, malgrat que de manera forçada per la superioritat” numèrica del grup. Per això, aquesta sentència “marca un greu precedent per les llibertats i indemnitats sexuals de les dones, alhora que desdibuixa la construcció del consentiment i reforça la idea que aquest es pot donar sota circumstàncies de pressió”, afegeixen. És a dir, per Dones Juristes, la sentència d’aquest cas tan mediàtic generaria un “reforç de l’imaginari col·lectiu que fa que la víctima hagi d’escollir entre la confrontació o bé, ‘cedir’ com un mal menor” davant les violències sexuals.
Segons el grup de juristes Irídia, “es tracta d’una clara vulneració dels Drets Humans” que “confirma i evidencia, una vegada més, que la justícia patriarcal segueix travessada de masclisme i dóna cobertura i desconsidera les violències masclistes”
En línies similars s’ha expressat el col·lectiu Irídia, que descriu la sentència com “un missatge d’impunitat i legitimitat als agressors”. Pels juristes d’Irídia, “es tracta d’una clara vulneració dels Drets Humans”, que “confirma i evidencia, una vegada més, que la justícia patriarcal segueix travessada de masclisme i dóna cobertura i desconsidera les violències masclistes. Així, ens trobem davant una expressió més de la violència institucional del sistema judicial”, afirmen en un comunicat.
Ambdós col·lectius d’advocades coincideixen en assenyalar que, de nou, la responsabilitat de demostrar les violències sexuals queda en mans de les víctimes. A més, han de fer-ho no només amb proves circumstancials i amb un relat coherent dels fets, sinó també amb lesions físiques que siguin considerades meritòries de demostrar “l’ús de la força” física per part dels agressors.
Un Codi Penal que empara la justícia patriarcal
Per Irídia, “al contrari del que s’aconsegueix amb aquesta resolució, el sistema penal hauria de ser l’encarregat de promoure que no hi ha violència sexual sense que existeixi violència o intimidació”. S’ha perdut una oportunitat de dictaminar una sentència que contribuís a una millor garantia dels drets de les dones i que conferís major protecció davant les violències sexuals. En aquest sentit, Dones Juristes assenyala que “més preocupant encara resulta el vot particular que absoldria els cinc depredadors i que dóna ales al recurs de la present sentència” per part dels condemnats.
Montse Pineda, membre de Creación Positiva, denuncia que el Codi Penal espanyol genera una diferenciació perjudicial entre “agressió” i “abús”, que promou impunitat masclista. Per això, “el problema no és només aquest cas, sinó que el Codi Penal fa molts anys que respon a la lògica de manteniment d’un sistema patriarcal”, argumenta Pineda. En el text jurídic penal no s’iguala la manca de consentiment amb l’ús de la força física.
Montse Pineda, membre de Creación Positiva, denuncia que el Codi Penal espanyol genera una diferenciació perjudicial entre “agressió” i “abús”, que promou impunitat masclista. Per això, “el problema no és només aquest cas, sinó que el Codi Penal fa molts anys que respon a la lògica de manteniment d’un sistema patriarcal”
És a dir, el Codi Penal espanyol no entén que si el consentiment és forçat, aquesta coacció sigui equiparable als efectes que l’ús de la força física té en altres casos de violació. Com ara situacions en què l’agredida no presenta lesions al cos perquè no s’ha resistit per temor a conseqüències més perjudicials. Segons la lògica legislativa espanyola, en haver-hi un dany menor per la manca de lesions físiques, s’ha de considerar com un delicte menor. Dóna més importància a les ferides corporals que a les psicològiques, per exemple.
Per Pineda, “això fa més vulnerables encara a les persones més fragilitzades”, com ara menors d’edat, persones amb diversitat funcional, casos de submissions químiques o estats tòxics, etc. “Has de demostrar que t’han coaccionat a través de la força, però el Codi Penal no contempla que hi ha situacions de poder preestablertes”, en què els agressors no requereixen la força física per cometre les violències ni les víctimes tenen possibilitat de donar un consentiment, explica Pineda.
“La legislació s’ha de canviar. Potser aquesta sentència ens ajuda a comprendre que qualsevol situació de caràcter sexual i que impliqui una agressió hauria de ser considerada una agressió sexual. Per això, s’hauria de treure del Codi Penal la diferenciació entre agressions i abusos en els delictes contra la llibertat sexual”, afegeix.
En aquest sentit, l’ús de la força física seria un agreujant i no una condició sine qua non per parlar de violacions. Hi coincideix l’advocada Carla Vall, que argumenta que això és el pal del paller perquè aquests crims contra la llibertat sexual “no es poden donar sense violència o intimidació”. En tot cas, continua, “quan no hi ha violència física o intimidació en el moment concret” d’una agressió sexual, “hi ha una violència diferida, perquè bé hi ha hagut violències prèvies”, sobretot en els casos en què els agressors són de l’entorn de proximitat de l’agredida, com passa en l’àmplia majoria de casos de violències sexuals.
Si no hi hagut violències anteriors, també es produeix violència diferida quan les víctimes “preveuen que passarà quelcom pitjor en cas d’oposar resistència”. Diversos casos avalen aquest temor, per exemple, els de Diana Quer (2016) i de Nagore Laffage (2008), que van ser assassinades després de patir una agressió sexual a la qual van oposar resistència. Per Vall, a banda de reformular el Codi Penal, es podria començar per equiparar les penes d’agressions i d’abús sexual. “Hi ha legislacions penals d’altres països on això ja passa, així que no seria cap plantejament innovador”, argumenta, en referència a Andorra, Canadà o Itàlia.
Missatges de disciplina sexual per a les dones i d’impunitat per als agressors
Isabel Muntané, periodista i coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB, explica que aquesta sentència és “reflex de la societat i de la justícia patriarcal on ens trobem”. Muntané coincideix en la necessitat de modificar el Codi Penal, “quelcom que no està previst pel Pacte d’Estat contra les violències de gènere”, assenyala, malgrat que es va demanar. Que hagi estat un cas tan mediàtic però, “pot fer que la societat es remogui”. Ho argumenta per l’allau de proves que avalen el component de coaccions: “si no és intimidació que un grup de cinc tios t’acorralin en un portal i et tapin la boca, et diuen que callis i t’agredeixen, aleshores què ho és? Ara la societat té les eines per saber que aquesta sentència no és justa, sinó patriarcal. Pot ser un revulsiu perquè no només el moviment feminista sinó tota la ciutadania es mobilitzi per demanar aquest canvi en el Codi Penal”, explica Muntané.
Nerea Barjola, autora d’un extensa anàlisi de la cobertura mediàtica del cas Alcàsser – un crim de violències sexuals comés als 90 al País Valencià que va marcar tota una generació de dones- , explica algunes de les similituds entre aquest crim i el cas de l’agressió grupal de ‘La Manada’. D’una banda, de nou, s’està promovent un discurs -a xarxes socials i a mitjans de comunicació- que vulnera el dret a la intimitat de la denunciant, on corren captures de pantalla de la sentència descrivint els moments més escabrosos del crim. De l’altra, que hi hagi tant de rebombori mediàtic provoca que sigui quin sigui el resultat, es tranmeti un missatge massiu cap a totes les dones, més enllà de la proximitat amb el crim, creant un “discurs de terror sexual”.
Per Mariana González, voluntària de la Junta Directiva de l’associació AADAS de suport a dones agredides sexualment, aquesta sentència no és una sorpresa. “Ha estat un cas mediàtic, però reflecteix el dia a dia d’allò que passa als jutjats. És un qüestionament constant a les agredides”
Per Mariana González, voluntària de la Junta Directiva de l’associació AADAS de suport a dones agredides sexualment, aquesta sentència no és una sorpresa. “Ha estat un cas mediàtic, però reflecteix el dia a dia d’allò que passa als jutjats. És un qüestionament constant a les agredides que, a més, quan fan cas als reclams que les comminen a denunciar han d’exposar-se a una victimització secundària pel procés judicial”, argumenta González. Per tot plegat, des d’AADAS han viscut el dictamen com “un sentiment d’indefensió, que pot generar efectes molt negatius a persones que decideixin no denunciar les violències que hagin patit”.
Una onada de solidaritat omplint les places municipals
Abans de les set de la tarda del dijous 26 d’abril, sis hores després de la lectura de la sentència, hi havia concentracions a desenes de ciutats. Només als Països Catalans es van convocar a València, Castelló, Barcelona, Sant Vicent del Raspeig, Alacant, Girona, Palma, Vic, Manresa, Olot, Berga, Mataró, Alcoi, Cocentaina, Muro d’Alcoi i Catarroja, Gandia, etc. A la resta de l’Estat espanyol, milers de persones van concentrar-se davant dels ajuntaments de Madrid, Granada, Màlaga, Sevilla, Tenerife, Salamanca, Oviedo, Gijón, Múrcia, Cartagena, Cadis, Almeria, Jaén, Valladolid, Huelva, Saragossa, etc.
El moviment de solidaritat, però, no sembla que s’aturi. Dos dies després de la sentència, dissabte 28, hi ha convocada una manifestació a Pamplona. “Hem de seguir als carrers, durant setmanes, amb una resposta unànime del moviment feminista”, encoratja Barjola. “Cal que internacionalment es mostri solidaritat contra una sentència patriarcal que vulnera els drets de les dones. Ahir sortíem als carrers no només perquè sigui injusta” per la denunciant, “sinó perquè aquesta sentència és política, ens afecta a totes les dones. Ens commina a recloure’ns a l’espai privat i expulsar-nos dels espais públics. Si no et quedes a casa, acabaràs als portals: aquest és el missatge disciplinari de terror sexual que transmet”, conclou Barjola.
D’altra banda, sembla que les mobilitzacions populars en rebuig per la sentència comencen a sorgir efecte. Aquest divendres 27 d’abril, a les 14 hores, Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern de Mariano Rajoy, ha fet unes declaracions públiques. La Moncloa ha afirmat que Rafael Catalá, ministre de Justícia, ha sol·licitat a la Comissió General de Codificació, òrgan superior d’assessorament del Ministeri, que valori si la tipificació dels delictes continguts en el Codi Penal referents a agressions sexuals necessiten una actualització. La darrera revisió en aquesta matèria es va fer més de dues dècades enrere, l’any 1995. El portaveu del govern ha emprat els termes “deleznable agresión sexual sufrida por una joven”, malgrat que a la sentència es rebaixava el delicte a abús sexual.
