Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pedalant per la llibertat

La revolució democràtica tunisiana ha propiciat el sorgiment d’iniciatives per potenciar l’ús de la bicicleta a la capital

 

Andrés G. Nandín, Tunis | @agnandin

Des de fa dos anys, ja no és estrany veure centenars de bicicletes rodant per les principals avingudes de Tunis el cap de setmana. És una de les iniciatives més vistoses que organitza l’associació Vélorution Tunisie per tal d’impulsar la bicicleta com a mitjà de transport a la capital. L’entitat es va crear just després de la revolució democràtica que el gener de 2011 va fer caure el dictador Ben Ali. Malauradament, després d’algunes sortides col·lectives, l’associació va quedar aturada. Però el 2017 un nou grup va agafar el relleu i va rellançar Vélorution, amb bona acceptació, fins al punt de tancar el 2018 amb 400 sòcies.

El 2017 es va rellançar l’associació Vélorution, amb bona acceptació, fins al punt de tancar el 2018 amb 400 sòcies. Un dels seus projectes és la bici-escola, en marxa des de fa un any i gràcies al qual 350 persones han après a pedalar

Emmanuelle Houerbi, l’actual secretària general, explica que l’entitat ja prepara la catorzena passejada popular, però la seva activitat va molt més enllà, sempre amb la promoció de la cultura i la mobilitat ciclista com a objectiu principal. Destaca la bici-escola, en marxa des de fa un any i gràcies a la qual 350 persones han après a pedalar; 300 més estan en procés de fer-ho. Des de l’associació també s’impulsa l’assistència a esdeveniments culturals amb bicicleta i el projecte Tàndems per la Solidaritat, amb el qual es fa rodar persones cegues o amb visibilitat reduïda. La cirereta la posaven a principis de febrer amb la inauguració de Dar El Bisklette, el local de l’associació que han aconseguit obrir a Tunis amb l’ajuda de l’Institut Francès. Amb el taller de reparació, l’aparcament per a bicis i les conferències que s’hi faran pretén esdevenir un punt de referència de la cultura ciclista.

L’espai se suma al Café Vélo Mio Mondo, un altre punt d’encontre consagrat al ciclisme. Petit, però molt acollidor i situat al centre de la capital. L’alma mater del projecte és Chakib Ghanmi, que va engegar el Mio Mondo fa un any amb el reclam de ser el primer cafè de Tunis que llogava bicicletes. Amb la caiguda del règim, repartir passamans per fer sortides –com feia abans de la revolució– ja no alertava la policia. Les reunions nombroses havien deixat d’estar prohibides i va quallar la idea de trobar-se els divendres al gran rellotge de l’avinguda Bourguiba per pedalar.

“Vaig elaborar una proposta de projecte de pàrquings-bici per al govern, però no ho van acceptar. Em van dir que, si ja tenien problemes per trobar lloc per als cotxes, com volia que prenguessin en consideració espais per a les bicicletes. Per això vaig decidir fer un espai de lloguer de bicis. Vaig obrir el cafè i hi vaig posar un lloc per aparcar-les, llogar-ne i així organitzar sortides cada diumenge”. Des de l’obertura no hi ha hagut ni un cap de setmana sense sortida. S’hi apleguen fins a 50 persones per descobrir espais naturals i culturals tot gaudint de la pedalada.


Al caliu de la revolució

El canvi de mentalitats i les noves dinàmiques associatives són, sens dubte, una de les conquestes d’aquests darrers vuit anys. Tot i que el Cafè Velo es defineix com a apolític, el projecte ha crescut al caliu del clima revolucionari. Chakib reconeix que la llibertat és un canvi que els ha ajudat a pedalar. Amb la revolució hi ha una reapropiació de l’espai públic –també amb la bici– que el règim els havia pres. Per exemple indrets a Sidi Bou Said, a Cartago i a Tunis, que estaven prohibits perquè hi vivien Ben Ali o familiars seus. Fins i tot això els havia robat el dictador. “Després de la revolució els hem visitat perquè els volíem descobrir. Fer les activitats que volem és un tipus de llibertat d’expressió”.

“No és casualitat que la primera Vélorution nasqués just després de la revolució”, diu per la seva banda Emmanuelle, que confirma que el nou marc polític va animar la gent. “Hi ha el fet de voler canviar, viure més lliures. Fa venir ganes d’implicar-se. Abans la vida associativa no tenia cap sentit, les associacions eren un braç més de l’RCD (el partit de Ben Ali)”.


Tàndem dona-bici

Marwa no acostuma a fallar a les sortides dominicals del Mio Mondo. Pedalar és una de les seves passions, malgrat que fins fa dos anys no en sabia. De fet, la majoria de dones no en saben. Explica que fins fa dos o tres anys la bicicleta era tabú per a elles. D’una banda per la tradició religiosa, que hi veu un risc per a la venerada virginitat de les adolescents. “A les grans ciutats, a les famílies més formades i esportives, la mentalitat ha evolucionat”, puntualitza. Però els rols de gènere són l’altre obstacle. La bici no casa massa amb la imatge de pulcritud que s’intenta inculcar a les nenes.

La tradició religiosa veu un risc en l’ús de la bicicleta per part de les dones, per la venerada virginitat de les adolescents

No és casualitat, doncs, que el 90% de les aprenents de la bici-escola de Vélorution siguin dones, de totes les edats. “L’escola va començar sobretot amb dones que lamentaven no haver fet bicicleta quan eren nenes. Era un somni d’infància per a elles. Van venir amb nosaltres i es van posar a fer bici”, explica Khadija, l’encarregada d’aquesta secció de l’entitat. Ara també hi assisteixen alguns homes, que al principi eren reticents i no s’atrevien a dir que no sabien pedalar. Alguns aprofiten que els fills tampoc en saben per aprendre’n plegats.

A la primera sortida de Vélorution no hi havia dones. Però les descobertes culturals pedalant van cridar l’atenció de moltes, que van tenir la valentia d’integrar-se al grup. “Les passejades són una de les primeres raons de la conscienciació. Vam descobrir que hi havia molta gent que feia bici. Comencem a acceptar la idea de sortir soles o en grup de dones”, relata Emmanuelle, per a qui la bici ha emancipat encara més la dona tunisiana. També en aquest camp, la llibertat revolucionària ha comportat conquestes.


Sense carril i amb el cotxe en contra

Al sud, més rural, les bicicletes són habituals des de fa temps, i tenen un clar component d’estatus social: pagesia i classe treballadora les utilitzen com a mitjà de transport. A Tunis, en canvi, la seva aparició és més recent i la bicicleta ha de conviure amb un entorn hostil. En primer lloc, per la manca d’una infraestructura viària, situació que sembla lluny de canviar. “Les institucions encara són inconscients de la importància de la bicicleta per la mobilitat de la gent i sovint creuen que la bici és un simple esport”, lamenta Khadija. La mobilitat és molt complicada per culpa d’un transport públic saturat i deficient.

Al sud, més rural, són habituals i tenen un component d’estatus social: pagesia i classe obrera les utilitzen com a mitjà de transport

“Hi ha molta gent que no es pot desplaçar amb cotxe perquè no pot pagar-lo. Però per contra podrien comprar-se una bici i esdevenir més mòbils, amb les possibilitats personals i professionals que això comporta. Avui gran part de la societat està exclosa perquè no té mitjans per desplaçar-se. Ens toca a nosaltres proposar-los de fer-ho amb bici, de proposar la creació de carrils bici”. De fet, tenen un projecte amb l’ajuntament de l’Ariana –un suburbi de Tunis– per fer-ne.

No sols hi ha obstacles, sinó també enemics: un trànsit força congestionat i individus sovint impacients, que es creuen els amos únics de la carretera. Si cedeixen el pas no acostuma a ser per respecte, sinó per por a ferir a qui van en dues rodes. “Cal una sensibilització dels conductors, han d’entendre que no estan sols i que les carreteres són un servei públic per a tothom”, es queixa Khadija. “És una guerra contra la mentalitat. Però si volem, podem”, resumeix Chakib. “Vaig estar molt sorprès perquè els dos primers mesos de cafè tretze xicots del barri van comprar-se una bici. Quan veus aquesta influència penses que és una victòria, que val la pena”.

Ell també centra els esforços en els carrils bici. Malgrat reunions ministerials, fins ara infructuoses, no defalleix: de moment ha aconseguit que la Ciutat de la Cultura instal·li un pàrquing de bicicletes com els d’Amsterdam. I el 31 de març se celebra el primer diumenge sense cotxes a l’Ariana gràcies a Vélorution. Cadascú a la seva manera, totes plegades segueixen pedalant perquè la bicicleta a Tunis també culmini la seva revolució.

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa