Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Els conflictes polítics sovint tenen lloc a les pistes de ball"

David Randall / Victor Serri / Victor Serri

Entrevista a Dave Randall, músic i activista britànic, exmembre del grup Faithless, acaba de publicar ‘Sound System: El poder político de la música’ (Katakrak, 2018)


Nando Server
@NandoServer
Fotos de Victor Serri | @_ittos_

Dave Randall és un músic britànic que, amb el grup Faithless i acompanyant artistes com Sinead O’Connor i Dido, ha recorregut el món. També ha participat en diverses campanyes i col·lectius contra la guerra i de solidaritat amb Sud-àfrica i Palestina. De la combinació d’aquestes dues activitats va sorgir el seu interès per les relacions entre la música i la política. A ‘Sound System: El poder político de la música’ (Katakrak, 2018), Randall fa un recorregut extens per llocs i moments en els quals la disputa pel sentit i l’ús de la música ha sigut especialment intensa. Tot això per recordar-nos que la partida continua oberta i per molt que pesi la maquinària de la indústria i per moltes mordasses que ens imposi l’Estat, està a les nostres mans aconseguir que la cultura ens representi.


L
a cançó “Free Nelson Mandela”, de The Special AKA, et va col·locar a la casella de sortida del teu viatge pel món de la música i la política. Què et va passar?

La meva carrera musical era anterior al meu interès en la política. Quan era adolescent tocava la guitarra i ajudava en la producció i la comercialització de discos. Acompanyava un grup de música –amb el qual treballava– a un festival, i un discjòquei va posar la cançó “Free Nelson Mandela”, de The Special AKA. Potser només tenia catorze anys i no tenia ni idea de qui era Nelson Mandela, però quan vaig escoltar la cançó i vaig veure la reacció de la gent, al final de la primera estrofa ja estava segur que Mandela havia de ser lliure. Això em va donar la convicció que la música té poder polític. D’altra banda, deu anys més tard, ens van convidar a fer una gira per la Sud-àfrica de Mandela en solidaritat amb la nova nació. Va ser una experiència increïble. També vam descobrir que la nostra gira estava publicitada per una important marca de tabac. Això em va fer veure que si vols entendre la relació entre la música, la política i l’economia has d’anar a buscar sota la superfície perquè hi ha moltes capes que s’han de mirar, i en qualsevol actuació hi ha diferents grups d’interès. Nosaltres hi anàvem per expressar la nostra solidaritat
i els espònsors per introduir el seu tabac als sud-africans.

 

La música et condueix a unes determinades idees o una determinada ideologia política et porta a un tipus de música concret?

“Les cançons que han generat més beneficis econòmics descriuen pena, nostàlgia, queixa, temps remots”

Nosaltres podem pensar que el punk o el folk estan de la banda de les classes populars; no obstant això, Theodor Adorno deia el contrari, que la música popular era utilitzada com a arma de distracció massiva i que només la música clàssica ens podia alliberar. No crec que això sigui veritat. Penso que la part més determinant del significat sociopolític d’un estil de música o d’una cançó és el context en el qual viu. Una cançó punk pot ser utilitzada per un grup feixista, i això era així a finals dels anys 70 a la Gran Bretanya, però quan es transforma el context, com ho va fer el moviment Rock Against Racism en el mateix període, el significat canvia i llavors tothom identifica el punk amb antiracisme i amb idees progressistes. Crec que el context és el fet principal
i tothom pot influenciar tothom. No només els músics, els amants de la música també poden influenciar el context creant moviments i organitzacions polítiques.

 

Al teu llibre podem diferenciar dos mons: la música que reforça la comunitat i la música que apuntala la jerarquia. Quins trets característics defineixen aquestes dues concepcions?

La música forma part de la història de la humanitat des dels seus inicis. Quan les civilitzacions i les societats es van dividir en classes, la música va fer el mateix. Hi havia la música que formava part de les classes populars, que feien servir mentre treballaven o al final del dia per tancar la jornada, i la que consumia la gent més poderosa, mitjançant músics que actuaven per divertir-los, per millorar la seva imatge o per realitzar la seva agenda política. A l’antic Egipte, per exemple, feien servir un instrument format per dos pals d’entrexoc que utilitzaven per espantar els ocells de les collites i alhora per produir ritmes i ballar quan acabaven la jornada. Aquesta divisió avui encara existeix, tot i que no és tan diferenciada i enmig hi ha una escala de grisos. És a dir, hi ha música per a les classes populars que ens estimula a ser consumidors passius de la cultura, a admirar els i les artistes més famosos. Històricament la música religiosa ens estimulava per venerar a Déu. Avui en dia els mitjans de comunicació més grans ens estimulen en aquest sentit i això crea un distanciament entre nosaltres, els amants de la música i la forma d’art en si mateix, ja que les estrelles de música són gent diferent, estan per sobre de nosaltres. A mi la música que m’agrada és la que ve de la comunitat i fomenta un sentit de comunitat. Un tipus de música que ens pertany a tothom i uns esdeveniments musicals que ens inclouen a tothom, on tots formem part d’aquell moment cultural. Penso que això apodera la gent i és el més interessant.

| Victor Serri |Victor Serri

 

Quins punts tenen en comú els diferents moviments culturals i musicals de caràcter comunitari?

Els moviments musicals de caràcter comunitari neixen dels moviments socials, de la societat civil i molt sovint arran d’alguna necessitat. La música disco n’és un bon exemple. Aquest estil neix a finals dels anys 70 als Estats Units, en ciutats com Detroit i Chicago, on una part important de la població queda exclosa socialment pel racisme, l’homofòbia o la transfòbia. Allà es va decidir fer música per crear comunitat, per construir un sentiment de pertinença entre la gent que no hi tenia lloc en altres espais. Desgraciadament, aquesta música va néixer estigmatitzada per aquests prejudicis i tenia una connotació negativa per a molta gent. Tot i això, aquest fenomen torna a succeir cada vegada que la gent té la necessitat de trobar-se, de celebrar, de reivindicar-se. Va passar exactament el mateix al final del règim de Margaret Thatcher, al Regne Unit, quan hi va haver el boom de les raves o free parties, que van atraure molta gent dels barris de la classe obrera que les polítiques del govern havien fragmentat i empobrit.

 

La història del Carnestoltes que expliques reflecteix les innovacions i les estratègies de la gent per sobreposar-se a la censura i a la prohibició. La música, o la cultura en general, són ingovernables?

Sí, absolutament. Al llarg de la història i en cultures diferents hi ha nombrosos exemples. Els governs sempre intenten utilitzar la música que els pot beneficiar i a la vegada intenten suprimir aquella que no els agrada, aquella que té la capacitat d’exaltar o influenciar la inestabilitat social o aquella que pugui ser degenerativa. Jo diria que la cultura en general, i la música en particular, és una àrea políticament disputada, i aquest tipus de guerra per decidir el significat polític d’una classe de música encara continua. Els conflictes polítics moltes vegades tenen lloc a les pistes de ball i que es guanyin o es perdin depèn de qui tingui els millors temes. El pensador italià Gramsci va elaborar molt la idea de com les democràcies liberals intentaven convèncer les masses perquè seguissin la classe governant, i posa èmfasi en la idea que la cultura és una eina molt important per establir aquest consens, per construir hegemonia. També reconeix que l’hegemonia no és mai completa i que sempre queden oportunitats per resistir i per subvertir certes coses.

 

La música també té la capacitat de connectar lluites socials i polítiques en diferents continents…

“També és cert que la música en els seus millors moments ens diu que les coses no han de ser com són i poden millorar”

És molt curiós que els capítols dels quals no es parla tant com s’hauria de parlar als llibres d’història els pots conèixer escoltant música. Un exemple interessant és el de Lord Kitchener. Aquest artista de Trinitat i Tobago venia bastants discos, i en la seva cançó “Birth of Ghana” celebrava el dia de la independència de Ghana, que es va aconseguir el 1957. És el meu cas personal, però gràcies a aquesta cançó vaig agafar consciència del tipus de moviment d’alliberació que hi va haver a Ghana, del tipus de moviment que era, perquè va ser una de les primeres nacions africanes que va fer fora els anglesos, i llavors a la resta de l’imperi britànic. Molts altres músics es van deixar inspirar per això. La música és un document molt important per explicar la història de la gent.

 

Els diferents sons musicals i les cançons que escoltem ofereixen al món valuoses pistes sobre les societats. Què en penses de l’actual? Què escoltem? O generalment i d’acord amb la teva investigació, amb quines temàtiques ens sentim més connectats?

En general, si mirem com està muntat el món actualment, la gran majoria de la gent sent una sensació d’aïllament, de desil·lusió, de solitud, d’estar deslocalitzat de la seva pròpia vida, d’estar desconnectat de si mateix i de la gent. Jo interpreto tots aquests estats emocionals amb el que Karl Marx anomena alienació. La gran majoria de nosaltres ho experimentem i crec que la música és tan popular perquè ens dona un moment de repòs i de desconnexió. Al llibre parlo de les deu cançons més populars de tots els temps, d’aquelles que han generat més beneficis econòmics, i quasi totes descriuen això: solitud, pena, nostàlgia, queixa, temps remots… També és veritat, com diu Leonard Cohen, que la música en els seus millors moments ens recorda que les coses no han de ser com són i que poden millorar.

| Victor Serri |Victor Serri

 

Quines estratègies ha seguit la indústria musical per absorbir els sons subversius? Quina és la línia que separa l’underground del mainstream?

Hi ha certa relació amb el que parlàvem abans: el fet que una música surti de la comunitat no implica que sigui subversiva. Hi poden haver grups molt reaccionaris que surtin de la base social. Però, en general, la música comunitària té una connotació que aporta coses positives. En el moment que la indústria reconeix el potencial d’un estil intentarà acaparar-lo, intentarà comprar o posseir el producte més popular d’aquesta escena i tractarà de promoure alguns artistes destacats en un context més neutre i políticament correcte. Crec que el factor determinant que fa que les grans inversions tinguin més o menys facilitat per absorbir les noves escenes és el fet que aquestes i els seus músics formen part d’un moviment polític més gran. Per exemple, la música soul, que va sorgir dels músics afroamericans i que està vinculada amb el moviment pels drets civils, segueix sent una referència de resistència contra el racisme. Aquesta música no ha estat completament absorbida per la indústria. Per contra, als anys 90, en el cas de la música rave o del dance no hi havia un moviment polític organitzat al darrere. Amb bastanta facilitat i rapidesa, la música que sonava a les raves va començar a sonar en clubs privats, amb entrades cares, amb DJ molt ben pagats, àrees vip… No hi havia connexió amb un moviment polític més ampli. Veig que la diferència és aquesta.

 

Quina banda sonora prefereix la classe dominant per al segle XXI? Com s’està utilitzant la música avui en dia per defensar i estendre els seus privilegis i el seu poder?

Bé, jo crec que no hem de subestimar la importància de la música en els anuncis, en les pel·lícules, en la televisió… Això és molt poderós. No implica només els artistes musicals. Pots mirar una pel·lícula de Hollywood que tracta esdeveniments històrics d’una manera molt parcialitzada, deformada, i d’aquest estil n’hi ha moltes. Tenen una sincronització perfecta, una banda sonora que t’afecta emocionalment i comences a sentir empatia amb els personatges. S’utilitza la música de manera molt subtil en la propaganda i sobretot quan la música i les imatges van juntes. Una altra àrea totalment diferent és aquesta dels espectacles de buscar talents, suposo que l’equivalent aquí és Operación Triunfo, i això és molt problemàtic per una sèrie de raons: primer perquè és un fetitxisme de la competició, i per mi la música no es tracta de competir; un altre aspecte és que no importa qui guanya, els que es forren sempre són els mateixos perquè els participants quan entren en la competició han de cedir tots els drets, i tot això són valors del sistema capitalista. Aquesta idea contínua de competir, competir, competir… I un tercer aspecte és la idea de democràcia. Hi ha una mena de component democràtic perquè pots votar el millor candidat, però les opcions de vot les determina l’equip d’experts, el jurat. Amb aquests tres punts tens una bona descripció del que és el neoliberalisme.

 

Un altre dels punts conflictius és el fet que membres de l’star-system musical, artistes de primera línia, abanderen lluites populars. Consideres que tenen legitimitat per fer-ho?

“El Venezuela Live Aid forma part d’un intent de cop d’estat i no ha sigut organitzat democràticament”

Bé, depèn. El que està clar és que ells no tenen un mandat democràtic sòlid, és a dir, no per ser una estrella del pop la gent s’ha de veure o vol veure’s representada políticament. Jo crec que hi ha moltes estrelles del pop que s’equivoquen. El cas possiblement més espectacular és el de Bono d’U2, que s’ha entès molt bé amb George W. Bush i segurament es veu a si mateix com a part de l’elit d’aquest món. Però hi ha altres exemples, com el de Beyoncé, que va fer referència, en la seva actuació a la final de la Superbowl, al Black Lives Matter, a Malcom X, als Black Panthers… Convé preguntar-se per què va fer una cosa tan agosarada en aquell moment, almenys si la comparem amb els seus estàndards, i per què no va fer aquests plantejaments abans. Al llibre la resposta que dono és perquè crec que el moviment Black Lives Matter ja ha arribat al seu punt crític. El Black Lives Matter al carrer és tan popular que fins i tot les estrelles del pop van entendre que havien de fer alguna cosa i Beyoncé va reflectir el que es vivia als carrers i segurament té la seva utilitat, ja que va obrir el debat entre un públic molt més nombrós. És una relació dialèctica, per utilitzar aquest terme tan acadèmic, entre les estrelles i els moviments populars. Nosaltres els influenciem però ells també ens poden influenciar a nosaltres. Per concloure, crec que les estrelles no tenen legitimitat política però poden ser útils. Al final el que importa és el que fem tots com a conjunt.

 

Els estats també han fet servir el poder polític de la cultura i de la música per projectar una imatge més amable al món. És el cas d’Israel, o recentment el Venezuela Live Aid, on artistes de primera línia van actuar com a mesura de pressió contra el govern de Maduro.

Si mires el que ha passat recentment a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, pots entendre quina importància donen els governants a la música. D’una banda, hi va haver una gran campanya de propaganda –el concert Venezuela Live Aid–, finançada per l’empresari Richard Branson, que intentava desacreditar el govern de Maduro. D’altra banda, Maduro reacciona proposant el seu propi concert. La situació de Veneçuela per la gent que hi viu és desesperant i segurament hi haurà molts problemes amb el govern de Maduro, però el Venezuela Live Aid forma part d’un intent de cop d’estat i no ha sigut organitzat democràticament. Estic molt desacord amb el que ha fet Richard Branson i les estrelles que hi han participat perquè no tenen cap legitimitat democràtica i és molt preocupant.

| Victor Serri |Victor Serri

 

Per contra, els moviments i les organitzacions polítiques també s’han servit de la cultura per boicotejar els estats…

Sí, és clar. Soc partidari del boicot a l’estat d’Israel, però crec que s’ha de ser capaç d’explicar per què a Israel sí i en altres llocs del món no. El boicot no és un principi que s’hagi d’aplicar a qualsevol règim amb qui no s’estigui d’acord; és una tàctica política només justificable quan hi ha dos criteris que es compleixen. El primer, que la gent que hi viu i que pateix la repressió ho demani, que hi hagi una clara veu democràtica demanant un boicot imposat des de fora. Aquest criteri es va complir a Sud-àfrica però molt més clarament a Palestina, on hi va haver 170 grups de la societat civil que van votar sobre aquest tema i majoritàriament van votar a favor d’aquesta tàctica no violenta de pressionar el govern israelià. El segon criteri és que el boicot ha de partir des d’alguna perspectiva realista, és a dir, que el boicot ha de poder canviar alguna cosa. Jo crec que en el cas de palestina aquests dos criteris es compleixen i, de fet, la campanya del BDS ha estat tan efectiva que el govern israelià ha fet unes lleis recentment que criminalitzen qualsevol persona que advoqui a favor del BDS.

 

Com podem fer que la música serveixi als interessos de la majoria en lloc d’alguns pocs?

Jo veig, principalment, dues idees claus. La primera és que hem d’expandir la música dins de les comunitats. Han d’haver-hi espais culturals on la gent es pugui trobar, discutir, compartir música, organitzar… Això cada vegada és més difícil en una ciutat gran amb uns lloguers tan elevats. La segona qüestió és la necessitat de crear més mitjans de comunicació independents suportats pels moviments socials que donin veu i expliquin allò que no fan els grans. Finalment, penso que també hem de crear moviments polítics efectius. Ens hem d’organitzar políticament i, si ho fem, sortirà molta més música bona.

 

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa