Irantzu Varela (Portugalete, 1974) ha passat recentment per Barcelona per parlar de violència masclista. La comunicadora basca s’ha especialitzat en desgranar els diferents aspectes socials, econòmics i polítics entorn de les situacions de violència. Impulsora amb altres activistes de l’espai feminista de Bilbao Faktoria Lila, Varela és coneguda sobretot pels vídeos que penja a la xarxa Youtube, i que s’emeten també com una secció al programa La Tuerka TV, en els quals aborda, amb humor i un estil molt particular, qüestions relacionades amb les desigualtats de gènere. Però les seves activitats en l’àmbit de la comunicació van molt més enllà: és tertuliana habitual en ràdios i televisions de l’àmbit basc, col·laboradora en premsa generalista (Público) i especialitzada (Pikara Magazine) i també ha dirigit el documental Él nunca me pegó, que reporta casos de violència psicològica en l’àmbit de la parella.
Han sortit diferents informes aquests dies amb estadístiques de violència masclista. Un d’ells planteja que cada dia com a mínim una dona, a Barcelona, acudeix a urgències per agressió sexual i una de cada deu ha estat agredida grupalment.
Ens hem de plantejar en quina mesura totes les persones participem en diferents estructures que fan que això sigui possible. Faig un paral·lelisme amb la reflexió que feia Angela Davis sobre els linxaments a persones negres: el nombre de persones que anava als linxaments era mínim però la pràctica totalitat de la població amb la seva permissivitat els feia possibles. Diguem que hi ha pocs agressors (tot i que a mi em semblen massa) però vivim en una societat on es genera un estat d’opinió en el qual això es pot donar i que no passi res, perquè diem que ens escandalitzem però no canviem absolutament res. És a dir, no ens qüestionem, per exemple, que és urgent qüestionar la masculinitat hegemònica, què és ser un tio o ser un home que es vesteix pels peus. La idea que tenim de la sexualitat masculina com un volcà que quan entra en erupció algú l’ha d’apagar perquè si no els fa mal o ho passen malament. O la mateixa idea de sexualitat que tenim, en diem follar a una cosa que comença amb una erecció i acaba amb una ejaculació masculina i, en algun moment es dóna una penetració. No ens podem escandalitzar de les conseqüències (tampoc ens escandalitzem molt) d’una societat que genera tots els elements perquè aquestes conseqüències es donin: presentar-nos les dones com a objectes, fer creure els homes que poden aconseguir tot el que desitgin… i si no ho aconsegueixen amb la seva capacitat de conquesta –gran paraula, conquesta–, ho poden aconseguir o pagant o amb violència. Hem creat una masculinitat que els diu als homes que poden aconseguir tot el que vulguin i que si no ho aconsegueixen, és com un videojoc: tenen dos súper poders, els diners o la violència, un capitalisme heteropatriarcal de manual! L’imaginari col·lectiu és el que permet que passi tot i després les sentències! Tothom hi contribuïm o hi tenim responsabilitats.
En aquest sentit, tu parles del consentiment i dels límits de la tolerància. Com s’interpreta aquest consentiment des de la societat i la justícia, i com es fixen els límits de la tolerància?
“No ens qüestionem la mateixa idea de sexualitat que tenim, en diem follar a una cosa que comença amb una erecció i acaba amb una ejaculació masculina i, en algun moment es dóna una penetració”
D’entrada fixa’t, el concepte consentiment no em mola gens. Consentir és permetre que algú et faci alguna cosa que tu no vols que et faci, i això i sexe a mi no m’agrada com a idea. Fa temps que vinc parlant de sexe consensuat, tant de bo també sexe desitjat, però vaja, en un moment donat potser algú vol consensuar sexe sense desig. Bé, a mi em sembla que el pas hauria de ser el sexe consensuat però mira que quan parlem de consentiment es lia parda! Hi ha homes que se senten amenaçats, que els preocupa saber si ells creuen que la dona està consentint i resulta que no… a tots els homes que tenen un dubte respecte al consentiment ho capten en 0,0 segons quan van a un bar gai, el consentiment dels homes heterosexuals en un bar gai el tenen claríssim i els fa pànic pensar, perquè pensen des de la perspectiva de la seva masculinitat. Pensar que només s’està violant la llibertat sexual quan una dona es defensa de manera proactiva, quan has oposat una resistència física, és horrible. Si ha de ser així que avisin perquè potser hem de sortir de casa totes amb katana, perquè dir “no” no és suficient, plorar no és suficient, quedar-te inert no és suficient… com a societat això és tremend! Allò que deien les monges de “tots els homes et volen robar el teu tresor”, però en lloc d’explicar-nos com defensar el tresor ens van ensenyar a tenir por, aquest és el problema de l’educació patriarcal. No podem assumir que, si no oposem una resistència física proactiva, estem consentint. Que som totes Maria Goretti (aquella dona que es va deixar matar per tal que no la violessin)? La justícia està feta amb aquesta perspectiva, no estem legislant des de la llibertat del cos de les dones, estem legislant com defensar les dones que defensen la seva puresa a costa de la seva seguretat.
Si la justícia no respon i les lleis no serveixen…
Això que et deia ni tan sols seria tolerable en una societat en la qual homes i dones exercíssim la violència per igual, però en una societat en la qual el 99% dels assassinats i actes violents els cometen homes, se’ns està demanant a nosaltres, a qui se’ns ha arrabassat la capacitat de defensar-nos, que si no ens defensem violentament, estem consentint? Així doncs què hem de fer davant una violació? Sembla que ens hàgim de relaxar i gaudir perquè si no, ningú et creurà… és pervers. Ens hem de defensar encara que ens hagin socialitzat en la incapacitat per defensar-nos. Impossible! O Nagore Laffage o la de la manada. O morta o sense sentència justa.
Tu parles del paper de les víctimes, les agredides són víctimes i la resta ens ho mirem, però hi ha respostes possibles en legítima defensa, com han fet les dones dels Saris Roses (un grup de dones en lluita contra els matrimonis forçats i l’assetjament de les dones joves de la casta més baixa de l’Índia)?
Jo no he conegut cap feminista que opini que l’estratègia d’autodefensa passi, a partir d’ara, per l’ús de la violència, però ens hem de replantejar la utilització de la violència com a resposta d’autodefensa. La idea del Saris Roses pot agradar, tot i que cal dir que el context no és el mateix. Tot i així, el nostre context no és tan bo com creiem. Hem d’interpel·lar les institucions per tal que legislin des d’una perspectiva no patriarcal, al poder judicial perquè jutgi des d’una perspectiva no patriarcal i reclamar recursos perquè el contrari deixi de passar. Si la justícia no ens defensa, ens hem de defensar nosaltres. No crec que pugui sonar a amenaça quan és l’únic moviment revolucionari que no ha matat ningú. El ja n’hi ha prou, el portarem fins a les darreres conseqüències. El “si ens toquen a una, ens toquen a totes”, el portarem fins a les darreres conseqüències. I tindrem estratègies d’autodefensa feminista que, de moment, estan centrades a aprendre a defensar-nos i desfer-nos d’un atac, però anirem fins on hàgim d’anar. El que no permetrem és que se’ns segueixi matant, que se’ns segueixi agredint i que segueixi quedant impune. Allò de què la por ha de canviar de bàndol ho estem dient seriosament, però no la por dels masclistes a què les dones els fem el que ells ens han fet a nosaltres, nosaltres el que volem és ser lliures i deixar d’haver de ser valentes, però ho farem al preu que sigui.
