Què ha ocorregut des dels anys setanta fins ara perquè bona part del moviment LGBTIQA+ hagi passat de reivindicar l’anormalitat i unes vides dissidents a voler casar-se, tenir hipoteca i criatures i desitjar una vida ‘normal’? Aquesta és la pregunta que es va fer Christo Casas (Conca, 1991) a l’hora d’escriure el seu primer assaig, ‘Maricas malas’ (Paidós, 2023). Des d’una visió interseccional
i una clara consciència de classe, aquest periodista i antropòleg resident a Barcelona reivindica un col·lectiu LGBTIQA+ que no demani perdó ni permís per a ser com és. També interpel·la a totes, ‘mariques’ o no, a “amariconar” el món i, juntament amb altres lluites, com la de l’habitatge o les cures, caminar cap a horitzons comuns de justícia social.
Comencem fent una cosa molt poc queer, que és intentar acotar o definir conceptes, però crec que ens ajudarà a situar-nos. Què és per a tu una persona “marica” o una cosa “marica”?
Per a mi, la diferència entre marica i homosexual o gai, primer, és que els dos últims són noms posats des de fora del col·lectiu. El primer, des de l’acadèmia mèdica i el segon, des del mercat rosa, les empreses que han mercantilitzat l’LGBTI. Marica, per a mi és un terme tremendament local, que no es basa en una qüestió identitària, sinó que és obert i definit per l’horitzó que es persegueix. És a dir, ser marica vol dir reivindicar un món on l’habitatge siga un dret universal, on abolim la llei d’estrangeria –que també serveix per a oprimir les persones LGTBI en situació administrativa irregular–, on busquem respostes a la solitud o al sensellarisme. Si estàs perseguint els mateixos objectius o tens les mateixes necessitats que jo, pots ser marica com jo.
Planteges que l’aposta per la llei del matrimoni igualitari va ser, en certa manera, una derrota per al col·lectiu LGBTIQA+. Com es passa dels primers manifestos revolucionaris i abolicionistes del matrimoni del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) a finals dels anys setanta a demanar poder casar-se, vint anys després?
És a partir de la crisi del VIH-Sida, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Hi havia molta gent morint sola o amb una família que els odiava per ser mariques. El col·lectiu LGBTI va demanar que les institucions reconegueren els llaços i les relacions que tenien aquestes persones amb altres mariques, bolleres o aliades per a poder tenir cura d’elles en els últims dies de vida. Hi havia dues opcions, a parer meu: una era que l’Estat reconeguera qualsevol relació de cures com una relació legítima i, per tant, un malalt de VIH-sida pogués dir quines persones havien d’acompanyar-lo en els seus últims dies o heretar les seues pertinences, i l’altra via, que va ser el xantatge de l’Estat: “Si us caseu i teniu una relació familiar formal i no aquesta cosa caòtica i promiscua, us donarem el dret d’acompanyar la vostra gent estimada”. I aquí ve, crec, el gir estratègic que va fer l’activisme LGBTI. Jo no plantege que el matrimoni igualitari fos una derrota, sinó que tot el matrimoni, en tant que institució, és una derrota per a la classe treballadora.
Quines han estat les conseqüències per al col·lectiu del fet d’assumir la defensa del matrimoni igualitari?
El matrimoni igualitari finalment ens ha portat a establir una diferència entre aquelles mariques que assumeixen el mandat normatiu (casar-se, tenir fills, una hipoteca, un gos…) i les que han decidit que volen continuar tenint una vida que és considerada reprovable, promiscua, bruta o indesitjable. Des de l’activisme dels Estats Units expliquen això com a “polítiques de la respectabilitat”. Això vol dir que els col·lectius minoritzats assumeixen que han de semblar més respectables i menys cridaners per al sistema per poder aconseguir drets i rebre menys violències. Però la pregunta és: hi ha menys LGBTI-fòbia a l’Espanya postmatrimoni igualitari perquè la gent respecta més les realitats LGBTI o perquè nosaltres semblem menys mariques i menys LGBTI? Jo crec que és aquesta la conseqüència del matrimoni igualitari: hem anat posant en gàbies allò que era cridaner i que molestava per ser acceptades. Hem fet una mena de pacte: nosaltres no cridem l’atenció i vosaltres, la societat, ens tolereu.
Aquesta marica que no crida l’atenció seria la “marica bona” que tu descrius al llibre, la que encaixa en el que es considera “normal” per al sistema. Però, alhora, dius que arribar a ser una “marica bona” al 100 % és una aspiració impossible. Per què?
La “marica bona” no existeix. La gent que s’entesta a ser una “marica bona” sempre serà considerada ciutadana de segona pel sistema. Pot semblar que reps respecte momentàniament, que s’obre un parèntesi de tolerància cap a tu. Però la veritat és que el sistema està pendent del mínim error que comets per a tornar a posar-te l’etiqueta de “marica dolenta”. Ens passem tota la vida volent ser una “marica bona” i això és el que ens oprimeix: el desig de semblar una persona normativa que mai assolirem. Això no passa només amb el col·lectiu LGBTI. Totes les etiquetes i categories culturals són impossibles d’assumir i tothom les desborda o fa curt a l’hora d’encaixar-hi.
Una de les crítiques que fas a les “mariques bones” és que hagin abraçat la defensa de la policia i, per tant, les lògiques punitivistes. Com s’explica això i quina alternativa a aquest model es pot posar sobre la taula?
El principal problema del punitivisme és que no serveix per a prevenir cap agressió. El punitivisme implica sempre actuar a posteriori. L’increment de la presència policial, malauradament, el que porta és moltes vegades a més inseguretat per a les persones LGBTI. Perquè a Espanya o a Catalunya la policia és la mateixa que fa trenta o quaranta anys. Tenen una capacitat corporativa de defensar-se els uns als altres enfront de l’enemic exterior que és descomunal. La gent LGBTI és objecte de moltes agressions perquè està més abocada a situacions d’exclusió social o de pocs recursos. La resposta antipunitiva a la LGBTI-fòbia ha de passar per dotar de recursos les vides LGBTI perquè siguen més dignes.
“Ens passem tota la vida intentant ser una ‘marica bona’ i això és el que ens oprimeix, el desig de semblar una persona normativa que mai assolirem”
En contraposició a la “marica bona”, fas una defensa de la “marica dolenta”, és a dir, la que agafa tots els prejudicis i estereotips i diu: “Sí, què passa? Som promiscues, no som monògames, tenim ploma…”. Quin és l’objectiu de reivindicar-se com a “marica dolenta”, encara que no siguis practicant?
L’estratègia és que ens definim totes com a “mariques dolentes” i així no hi haurà conseqüències per aquelles que siguen “les pitjors” entre nosaltres, per dir-ho d’alguna manera. Hi va haver una entitat a Sud-àfrica que durant els anys noranta va fer samarretes amb l’eslògan “I’m HIV+” (“Soc seropositiva”). Hi havia el prejudici de què els seropositius eren sempre mariques, persones racialitzades o prostitutes. Quan aquest col·lectiu regalava samarretes a executius o a dones rosses i riques, estava trencant l’assumpció que allò “dolent”, en aquest cas, el VIH, només és una cosa de gent “dolenta”. I visualitzava que una persona seropositiva pot ser-la qualsevol. És revolucionari deixar de donar per fet que l’estat per defecte d’un cos és el seronegatiu; o que l’orientació afectiva i sexual per defecte és l’heterosexualitat; o que la racialització per defecte és la blanca. Crec que és revolucionari que fem universals aquelles coses que la gent considera dolentes de nosaltres. Perquè si tothom és una marica, ningú no és una marica. I si tothom és marica, és molt difícil continuar exercint violències contra les mariques.
En la teva proposta d’“amariconar el món”, hi ha dos referents clars: Silvia Agüero i Paco Vidarte. La primera, de fet, fa la proposta de “gitanitzar” la societat, una idea similar a la teva. Què és el que podem aprendre d’ella?
Silvia Agüero a mi em sembla un referent que ha qüestionat de manera brillant la institució familiar paia, que és per defecte també cis hetero. I ho ha fet d’una manera molt marica, en el sentit de molt canalla i punky. Des dels feminismes blancs, la crítica que s’ha fet a la família no ha tingut en compte les realitats de la població gitana, i hem vist discursos racistes de “salvadora blanca” ensenyant com ha de ser una família progre, guai, horitzontal i amb les cures al centre. La Sílvia ha agafat tot l’estigma que hi ha sobre ella en tant que dona gitana, li ha pegat la volta i ens diu: “El pitjor que ens dieu que tenim és, en realitat, el millor de nosaltres mateixes. El que ens han dit que ens ha d’avergonyir és el millor que podem oferir al món”. I en això consisteix també “amariconar”.
També és un clar referent al teu llibre Paco Vidarte, autor de l’assaig Ética marica (Egales, 2007). Ell defensava una lluita del moviment LGBTIQA+ “a caraperro”, és a dir, sense demanar permís ni perdó. Te’n sents hereu?
Totalment. Els homes blancs heteros mai demanen perdó ni permís, ni justifiquen la seua identitat, perquè donen per fet que el món ja els pertany. Crec que els col·lectius minoritzats hem de donar també per fet que el món ja és nostre. L’activista i actriu Dominique Jackson té un discurs preciós en què diu: “Jo no t’estic demanant respecte, el respecte és una cosa que tu em deus i que no t’he de demanar, ho done per fet”. En aquest sentit, “a caraperro” seria això: hem de tenir el mateix dret a ocupar els espais, a expressar-nos lliurement i a molestar que el que tenen els homes blancs heteros. Però ho hem de fer també des de la tendresa i les cures. Amariconar el món també vol dir ser més femenines, tenir ploma i ser més tovetes. Hem de poder fer un món més suau, on permetem a la gent fracassar. I cuidar-nos totes, les unes a les altres.
“Hi ha moltes problemàtiques travessades per la qüestió LGBTI, i hem d‘entendre que tota política LGBTI és una política de classe”
Per amariconar el món, planteges que cal amariconar moltes lluites: les cures, els plaers, la vellesa, la criança… Una que consideres fonamental és la lluita per l’habitatge. Com s’ha de fer?
Primer, crec que les polítiques d’habitatge han de ser considerades polítiques LGBTI. Tothom coneix a Marsha P. Johnson i a Sylvia Rivera, activistes trans de la revolta de Stonewall de 1969 [que dona lloc a la celebració del dia de l’alliberament LGBTIQA+, cada el 28 de juny]. Però molta gent ignora que abans d’això elles van crear Street Transvestite Action Revolutionaries (STAR), un projecte que tenia com a finalitat trobar habitatge a persones LGBTI que s’havien quedat al carrer perquè les seues famílies les havien fet fora de casa. Des del col·lectiu, hem de reivindicar la feina de STAR. Si no puc lluitar per l’habitatge, no és la meua revolució. Aleshores, un sindicat de llogateres és amariconar l’habitatge. Cal entendre que l’accés a l’habitatge és una necessitat que compartim amb moltes altres persones, independentment de si som mariques o no. I no només l’habitatge. La solitud em sembla també una problemàtica greu. Hi ha moltíssima gent major de 55 anys que viu sola, moltes dones i, per tant, aquí tenim una aliança a teixir amb les dones de classe treballadora. També qui mor sol o sola a sa casa, moltes vegades, és població LGBTI, que al llarg de la seua vida ha anat perdent llaços familiars i d’amistat, precisament per ser una persona LGTBI. A més, moltes tenen por a demanar un servei d’assistència a domicili perquè tenen experiències de LGBTI-fòbia amb les institucions i els fa por ser estigmatitzades o agredides. Tenim moltes problemàtiques que estan fortament travessades per la qüestió LGBTI, i és des d’aquí des d’on hem d’amariconar les polítiques i amariconar el món. Hem d’entendre que tota política LGBTI és una política de classe.
Interpel·les també als homes cis heterosexuals. Què poden fer ells per amariconar-se?
Els convide a no avergonyir-se de la seua vida sexual i a viure-la desacomplexadament; a no avergonyir-se de ser tendres o plorar; a portar una vida més canalla, més bruta, més promiscua. Jo em demane a quantes coses ha renunciat un home hetero per a ser percebut com a tal. S’acostumen a explicar les històries LGBTI des de la ferida i el dolor, però hi ha coses tremendament felices en les nostres vides. Això és el que han de descobrir els heteros: que poden ser més tous, cometre errors i que, quan caiguen, hi pot haver una xarxa afectiva que els sostindrà.
A més d’amariconar el món, apuntes que cal que les mariques s’omplin també d’altres lluites. Quines lluites t’omplen a tu?
Crec que les lluites de les persones discapacitades són realment el més revolucionari que tenim per emprendre ara. M’ha ajudat molt el discurs crip [que reivindica la identitat de les persones amb diversitat funcional] d’abraçar tot el que es considera indesitjable de mi o del meu cos. Crec que en la vulnerabilitat i en la dependència és on trobem realment el que ens fa éssers humans. Ningú vol ni pot curar-se a si mateix i tothom pot ser dependent en algun moment. Abraçar la vulnerabilitat i la dependència d’altres persones és el que té més potencial per a construir ponts. La revolució de les cures ho canviarà tot.
