Un recull de vídeos que ja formen part de la nostra cultura digital corren mentre espetega la música electrònica i recorda que ser víctima de violència sexual no és una experiència excepcional. Bàrbara Mestanza parteix de la seva per explorar i denunciar un mal que, de llarg, la traspassa. Va ser víctima d’abús sexual fa deu anys i l’obra que ha dut a l’escenari neix de la necessitat de narrar el després: el silenci, la culpa i la violència secundària.
“El pou no és només aquell moment en què pateixes l’agressió sinó tot el que ve, que crec que calia visibilitzar-ho.”, explica l’actriu i directora, que reconeix que fent la funció s’obliga a posar-se “en un lloc de risc i de vulnerabilitat”.
“Vaig anar a buscar expertes perquè volia entendre per què no vaig fer res. I així va començar aquesta investigació”, relata Mestanza
A cada representació de Sucia, no només reviu l’experiència d’abús, sinó també el qüestionament del seu entorn quan va decidir parlar. “Per què no vas fer res?”: va ser la pregunta que l’ha marcat. Mestanza va començar a buscar expertes en violència sexual que l’ajudessin a respondre-la, i els seus testimonis —d’advocades i psicòlogues especialitzades— formen part ara de l’obra que ja ha compartit amb centenars d’espectadores. “Vaig anar a buscar expertes perquè volia entendre per què no vaig fer res. I així va començar aquesta investigació”, relata.
Tot i que reconeix que el fet de necessitar altres persones per donar resposta a aquella pregunta li sembla gairebé “un acte de no-amor propi”, gràcies a elles va començar a entendre el que li havia passat. A més, considera “sa per a totes les persones presents a la sala veure que hi ha grans dones, joves i amb les coses molt clares al respecte”.
Posar un home en la pell d’una víctima
Qui inicia el relat de l’abús no és Bàrbara Mestanza, sinó l’actor que ha escollit per acompanyar-la en aquest recorregut, Pep Ambròs. “El fet de posar un home dins de la meva pell era l’última cosa que se m’acudia per intentar generar una empatia real”, exposa. Ha estat un recurs per eliminar del públic el risc d’anestèsia davant el testimoni d’una dona que ha patit violència sexual. “Les meves paraules, exemples, il·lustracions físicament, explicant i reexplicant el que ens passa no semblaven ser suficient”, lamenta l’actriu i directora.
“El fet de posar un home dins de la meva pell era l’última cosa que se m’acudia per intentar generar una empatia real”, exposa la directora i actriu
Amb aquest intercanvi, explica Mestanza, l’obra trenca les estructures que tradicionalment sostenen aquesta violència i aconsegueix interpel·lar el públic masculí d’una manera que qualifica d’“esperançadora”. “Quan vam començar a jugar-hi, ens generava moltes coses”, confessa: “Trenca la barrera del gènere” per mostrar directament la “violència pura”.
Aquesta eina arriba fins al punt que l’actor demana a un espectador que interpreti el paper d’agressor per representar l’abús que va patir Mestanza. “Només una persona, en quatre anys que hem fet l’obra, s’hi ha negat”, exposa, tot subratllant que la manera com reaccionem davant d’aquestes situacions en públic diu molt sobre la nostra societat.
Humor i dissociació, perquè la víctima perfecta no existeix
Malgrat abordar un tema dur, Sucia està impregnada d’humor, “el meu mecanisme de supervivència”, reconeix l’actriu i directora. “La dissociació, al final, és supervivència; un recurs del nostre cervell i del nostre cos”, explica: “He fet bromes, acudits i fins i tot el ximple moltes vegades per no connectar amb el que estava passant en situacions tenses”. Reivindica l’humor com una resposta instintiva davant la violència.
D’una sala amb menys de 200 persones, 23 persones van indicar haver patit algun tipus d’abús sexual al llarg de la seva vida
A més de ser la seva estratègia per afrontar-ho, considera que aquesta és “la realitat d’una víctima”, que no necessàriament ha de respondre a l’estereotip d’una dona trencada, sempre plorant i incapaç d’aixecar-se del llit. “Una víctima és una persona real”, conclou.
Una realitat que va quedar reflectida en una enquesta anònima feta abans de la funció. D’una sala amb menys de 200 persones, 23 persones van indicar haver patit algun tipus d’abús sexual al llarg de la seva vida.
Un Me Too en què també assenyalin ells
Diu que hi ha dues obres de teatre: la que fan a escena i la que passa a la platea. “Veiem les cares, les respostes, la transformació dels cossos. Els homes que al principi semblen distants, per exemple, van mutant a mesura que avança l’obra. Al final, veus cares diferents, ulls diferents. M’agrada pensar que marxen més lleugers.” Fins i tot, hi ha qui s’acosta a compartir la seva experiència: “Això ho faig perquè passi. Jo no sóc psicòloga, no sóc política, però crec que calia crear aquest espai, per parlar-ne”.
A les representacions, també ha rebut reaccions hostils, explica: “He tingut homes aixecant-se i dient ‘maleït feminisme’, o dones afirmant que ‘no existeixen dones violades, només dones febles’.” Recorda aquestes situacions com a experiències de violència: “N’he viscut molta; n’hem viscut molta”. Tot i això, assegura que aquestes intervencions són minoritàries i, per a ella, irrellevants: “Sigui com sigui la teva reacció, mentre ho estàs veient, per mi ja és útil”, perquè, si algú sent la necessitat de protegir-se del que està veient, és senyal que alguna cosa s’està movent dins seu: “No necessito que surtis d’aquí canviant, ni vull fer pedagogia, ni obligar ningú a transformar-se. Jo només vull mobilitzar”, expressa.
“No necessito que surtis d’aquí canviant, ni vull fer pedagogia, ni obligar ningú a transformar-se. Jo només vull mobilitzar”, expressa Mestanza
Entre les múltiples referències en clau d’humor que fa de l’actualitat durant la funció, surt el nom d’Errejón. Fa unes setmanes es van filtrar les declaracions durant l’interrogatori del jutge Carretero a l’actriu Elisa Mouliaá, i va aparèixer una pregunta que ressona a la pregunta central a Sucia. La directora i actriu considera rellevant que qui més se sorprengués de l’enèsima demostració d’una “violència instaurada i dissenyada precisament perquè les dones no denunciem” fossin homes.
“Si no eren conscients que això era tan flagrant, és perquè fins ara no hi ha hagut gaire esforç per intentar conèixer realment la realitat femenina”, planteja. “Aquest ja no ha de ser un Me Too només de nosaltres assenyalant, sinó que crec que a totes i tots ens cal assenyalar amb la mateixa força”, apunta Mestanza.
Sucia va néixer com a obra teatral, després es va convertir en novel·la i ara serà també un documental, que Mestanza està produint en paral·lel al procés judicial contra l’home que va agredir-la, un massatgista. “Ens vam adonar que calia més temps per explicar el procés judicial, perquè ningú sap la realitat del que passa des que tu denuncies fins que anys després, si tens sort, tens un judici”, explica Mestanza.
Són tres formats amb una mateixa arrel, que expliquen l’experiència des de tres punts de vista i conformen, per a Mestanza, un procés sanador, tant per a ella com, diu, per al seu entorn.
