Quan van arribar a Barcelona, Custodia Moreno i la seva família van ser víctimes d’un tipus d’estafa que encara és vigent: havien llogat un pis per viure-hi, però una vegada van arribar, el pis va resultar ser una habitació. La família tenia uns amics que ja vivien a la ciutat, i que els van dir que podien acollir-los mentre no trobessin casa. Així és com Moreno, que suposadament viuria al carrer Major de Gràcia (com se’n deia aleshores), va acabar vivint a prop del turó de la Rovira, al barri del Carmel. “Resulta que aquests amics vivien en una barraca. Nosaltres érem de classe treballadora, però no sabíem què era això. Ara bé, ens vam haver de quedar a viure amb ells i pocs dies després vam agafar una barraca per a nosaltres sols”, relata.
Amb el temps, aquell primer nucli de barraques va créixer fins a haver-n’hi unes 500. Al Carmel, més de 2.500 famílies vivien al voltant del que avui és la plaça de Raimon Casellas, en alguns casos compartint infrahabitatges. Estava tot per fer: no hi havia carrers asfaltats, ni clavegueram, ni escoles, ni transport públic ni dispensari de salut. I les veïnes es van començar a mobilitzar per demanar millores.
Moreno es va involucrar en el moviment comunitari, mentre estudiava de nit i treballava de dia. I l’any 1968, quan va acabar la carrera, amb altres veïnes, es van organitzar. “Fèiem assemblees, tot
i que, legalment, calia un permís. Vam tenir la sort que estàvem sota l’empara de l’Església i qui suposadament havia de controlar-ho era un capellà que era fora. Un dia, ens vam organitzar i vam anar a comissaria a demanar una autorització, jo com a infermera, un altre amb la granota de fuster… I vam dir: ‘Som un grup de persones que volem ajudar aquesta gent, hi ha molts analfabets i moltes necessitats’. I l’inspector de policia ens va dir: ‘Em sembla molt bé, perquè a aquests pobres se’ls ha d’ajudar’. I així vam aconseguir muntar el primer centre social del barri”.
L’activista lamenta el canvi que ha patit el moviment associatiu. Creu que “no hi ha la unió que hi havia: tot i que estàvem fins a les quatre de la matinada en assemblea discutint, quan sortíem era una sola veu”
Amb l’arribada de la dècada dels setanta, des de l’estructura del centre social, Custòdia Moreno i les seves companyes van pensar a organitzar trobades sobre salut sexual i reproductiva per a dones. Va ser complicat pel context social i polític, però al final ho van aconseguir. “No vulguis saber el que ens costava, perquè els marits els havien de donar permís. Però les dones érem les que estàvem a primera fila en totes les manis. I nosaltres teníem molt clar el canvi que havíem de fer, l’educació que havíem d’impartir per a conscienciar les dones dels seus drets i del paper que també havíem de tenir, que no era de submissió i d’estar a la cuina i treballant. Vam començar a fer aquesta tasca, molt de fons. En una de les primeres reunions que vam tenir, se’ns va ocórrer dibuixar en una pissarra l’aparell genital masculí i el femení; la meitat de les dones es van aixecar i se’n van anar. Es van escandalitzar. Les dones no tenien drets ni consciència de no tenir-los. Aquest va ser un dels treballs més importants que he vist fer en el barri i en la majoria dels barris”, explica.
Des del centre social, les veïnes van transitar, sense ser-ne del tot conscients en alguns casos, el camí de l’organització política i la lluita comunitària. Al Carmel i a altres indrets comencen a organitzar-se amb l’estructura que després ha esdevingut el moviment associatiu dels barris de Barcelona. “Jo vaig acabar a una vocalia –relata–. Teníem més de 700 barraques al barri. Per aconseguir el transport públic, nosaltres també vam haver de segrestar un autobús, com els d’El 47. És que en aquella època, a gairebé tots els barris obrers hi havia lluites”, diu.
“Sempre dic als veïns que ara no ens faran ni puto cas i després ens donaran una medalla de Sant Jordi. Amb El 47 estem a la cresta de l’onada, però per tot això que ara ens estan premiant, abans gairebé que ens portaven a la comissaria. La història s’escriu així”
A partir del 1974 van aconseguir el clavegueram públic per al barri. “Ja ens atrevíem a fer manifestacions, i vam aconseguir que posessin uns contenidors per a les escombraries, que arreglessin algun carrer… A partir d’aquí va haver-hi millores importants”, valora. L’any 1977 es va executar la primera fase del pla d’erradicació de les barraques; el 1984 la següent i el 1990 l’última. Quan va acabar el procés, feia gairebé vint anys que Moreno era la presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel.
“Durant l’alcaldia de Pasqual Maragall em van oferir treballar amb ells. Em van dir: ‘Ens has posat una sèrie de problemes damunt de la taula i volem que vinguis a ajudar-nos a solucionar-los’. I la veritat és que jo no volia, perquè sé que és aquest canvi, aquesta contradicció de l’esquerra: vols arribar al poder i quan hi arribes et qüestionen com hi has arribat. Però bé, sí, vaig estar quinze anys treballant des de l’Ajuntament”. Moreno va ser consellera independent del districte d’Horta-Guinardó, a proposta del PSC. Després, per petició de Maragall, fou comissionada per al desenvolupament integral de la zona nord del districte d’Horta-Guinardó. Va presentar la seva dimissió quan es van enfonsar les obres d’ampliació de la línia 5 del metro, el gener de 2005. “Sempre dic als veïns que ara no ens faran ni puto cas i després ens donaran una medalla de Sant Jordi. Amb El 47 estem a la cresta de l’onada, però per tot això que ara ens estan premiant, abans gairebé que ens portaven a la comissaria. La història s’escriu així”.
Encara activa als carrers, Moreno lamenta el canvi que ha patit el moviment associatiu. “No té res a veure amb abans, la gent ara es mou d’una altra manera. Abans es convocava la gent amb el megàfon, ara s’envia un WhatsApp. A la majoria de les associacions de veïns hi ha moltes entitats i molt folklore, i es fa molt, però el que és mirar el barri en la seva globalitat, mirar tots els problemes d’una manera conjunta, això s’ha perdut. Quan hi ha un problema concret que és del seu interès, la gent es mobilitza per aquella cosa. No hi ha la unió que hi havia en aquell moment. Tot i que estàvem fins a les quatre de la matinada en assemblea discutint, quan sortíem era una sola veu”.
