Dimarts passat el moviment estatal #RegularizaciónYa va llançar una Iniciativa Legislativa Popular que té com a objectiu aconseguir la regularització administrativa de 500 mil persones que actualment viuen al regne d’Espanya sense el reconeixement ni el respecte dels seus drets més bàsics. La legislació permet que la ciutadania, amb almenys 500 mil signatures, proposi lleis al Congrés de Diputats i aquest té l’obligació de debatre-les.
El desafiament que es planteja és doble: assolir les 500 mil firmes, quan només s’admeten persones amb nacionalitat espanyola, i una vegada obtinguda aquesta quantitat, aconseguir incidir en l’opinió pública per pressionar l’aprovació al Congrés. Tot això en un context polític on no abunden les posicions antiracistes, precisament. Aquest repte reflecteix els obstacles a què s’enfronten les persones migrants per participar formalment de debats o iniciatives polítiques perquè de partida ja n’estan excloses. Un dels tants exemples de racisme institucional que hi ha en aquest país.
La iniciativa del moviment RegularizaciónYa posa al centre del debat el racisme institucional que exclou de manera sistemàtica les persones principalment afectades per les polítiques migratòries
Tot i això, malgrat ser una mena de convidats no volguts a “la festa de la democràcia”, la iniciativa del moviment RegularizaciónYa posa al centre del debat el racisme institucional que exclou de manera sistemàtica les persones principalment afectades per les polítiques migratòries. La campanya està integrada per un conjunt d’organitzacions de persones migrants i racialitzades que s’han organitzat políticament al voltant de l’exigència dels seus drets socials, polítics i econòmics dins de l’Estat espanyol. Perquè com assenyala un dels seus lemes: no es tracta de caritat sinó de justícia social. I, malgrat els límits que sorgeixen de la legislació mateixa, plantegen un canvi de paradigma, tant en les polítiques migratòries com en l’accés a drets socials.
En aquest sentit, la proposta RegularizaciónYa no només va d’accés a drets, urgent per a milers de persones, sinó que el mateix gest polític dels moviments que integren la campanya trenca amb la lògica estatal que reconeix a uns pocs la capacitat de participar en la vida política d’un país. Apunta al racisme institucional que afronten quotidianament milers de persones i les morts que genera tant dins com fora de les fronteres europees. Planteja la discussió sobre el sistema injust en què vivim, que normalitza que hi hagi persones la humanitat de les quals sigui posada en dubte sistemàticament i que justifica la violència que exerceix.
El mateix gest polític dels moviments que integren la campanya trenca amb la lògica estatal que reconeix a uns pocs la capacitat de participar en la vida política d’un país
Entre els exemples de violències, hi ha el relacionat amb l’accés a l’habitatge o, en realitat, la impossibilitat d’accedir-hi. De manera quotidiana, som testimonis dels desallotjaments que s’executen a la nostra ciutat; de la persecució que hi ha cap als col·lectius que s’organitzen per defensar el dret a l’habitatge i la connivència de les autoritats amb les “empreses de desallotjament”, manifestament il·legals.
Així mateix, les alternatives que es proposen des de dalt en temes d’habitatge oscil·len entre la criminalització de les persones que s’organitzen fins a la màxima humiliació. No només ens queda a la memòria col·lectiva el desallotjament de la nau a Badalona, sinó també les pèssimes respostes que es brinden des dels ajuntaments. Suposades solucions que, com denuncien els col·lectius d’habitatge, beneficien els grans propietaris; apliquen protocols racistes que exclouen les persones sense papers de la participació de les taules d’emergència; o brinden habitacions d’hostals com a respostes habitacionals i, fins i tot, se n’imposa el copagament.
En aquest context, iniciatives com les de RegularizaciónYa, les assemblees per una vida digna que es convoquen a diferents barris de Barcelona o les manifestacions a Ciutat Meridiana els divendres a la tarda, demostren la força i l’organització dels col·lectius de persones migrants i racialitzades davant de les violències que genera aquest sistema. I, també, apunten a la responsabilitat dels qui tenen reconeguts els seus drets de donar suport a aquestes iniciatives, de reconèixer els moviments antiracistes com a subjectes polítics i d’exigir als seus governs (creguin o no en ells) polítiques que posin al centre la vida de les persones migrants. Perquè, com cridava una nena pel megàfon a la manifestació de Ciutat Meridiana, “no és només per habitatge, és per una vida digna”.
