Periodista i doctora en Antropologia, Nuria Alabao (València, 1976) s’ha convertit en una de les veus imprescindibles dels feminismes autònoms. Ha participat en una desena de llibres col·lectius i ha publicat en diversos mitjans de comunicació. Actualment, és columnista al diari Ara i coordina la secció de feminismes a la revista CTXT. Els darrers anys, ha estudiat l’entrecreuament entre les qüestions de gènere i l’extrema dreta. Conversem amb ella al barri de Benimaclet, al Racó de les Jaqueteres, un espai en desús reapropiat pel moviment feminista per cultivar la memòria de les treballadores del tèxtil, històricament silenciades.
Com definiries el context polític actual i la capacitat dels moviments autònoms per a articular-se al carrer?
Vivim en un context de crisi profunda on fins i tot la mateixa globalització neoliberal sembla trontollar. Però, alhora, no estem assistint a un moment de mobilització que puga aprofitar aquesta conjuntura per a rellançar conflictes o posar la lluita de classes en primer terme. El cicle que va arrancar amb el 15M i la desorientació que vivim els moviments socials ens han deixat atrapats. Els nous partits i les seues lògiques han contribuït a una renovació del camp progressista, que en part captura el llenguatge dels moviments a favor seu –només cal mirar el que succeeix amb el feminisme o l’ecologisme i el seu ús per a legitimar governs o polítiques de tota mena. D’altra banda, comptem amb moltes iniciatives polítiques comunitàries i de base, però que no aconsegueixen articular-se o generar estratègies compartides que permeten escalar la conflictivitat. Aquest és el principal repte de les lluites transfeministes, ecologistes, d’habitatge, sindicats de barri o dels centres socials, transcendir l’autonomia dels seus espais i generar llocs de trobada on construir horitzons estratègics compartits, que ens permeten cooperar.
Existeixen debats acalorats sobre quin és el subjecte polític al qual adreçar-nos. Què significa per a tu la lluita de classes avui?
“L’enduriment del sistema penal i de les ferramentes de la repressió és de les coses més greus que ha fet aquest govern ‘progressista’”
El subjecte clàssic del moviment obrer està dissolt per diverses dinàmiques i factors. Per tant, per respondre avui a la pregunta “què és la lluita de classes?”, hem de parlar d’aquella política que respon, o que aconsegueix imposar, els interessos d’un percentatge de la població majoritàriament exclòs econòmicament i sense mecanismes de representació. A l’Estat espanyol, avui podria ser un 30 % de la població i, probablement, anirà augmentant. Per altra banda, quan es critica el feminisme o l’ecologisme perquè són lluites parcials o identitàries, o perquè estan parcialment institucionalitzades –que en part és cert– hem de respondre que són molt més, que tenen una gran potencialitat, però per a desplegar-ne tota la seua capacitat hem de portar la lluita de classes al seu interior. És a dir, una de les grans preguntes és com podem fer d’un moviment interclassista, com ara el feminisme, una ferramenta útil per a la transformació que trenque l’interclassisme i situe els interessos de les que estan més avall al centre, siguen pobres, putes, trans o migrants. Si només parlem de violència, que és molt important, però és menja tota la resta, i no parlem de la divisió sexual del treball o de les tasques reproductives, el feminisme no desplegarà tota la seua potència.
Has investigat l’entrecreuament entre feminismes i l’extrema dreta. Quins són els principals atacs ultres als feminismes?
Hi ha un eix central que és la defensa de la família “natural”. És a dir, la defensa dels rols clàssics de les dones dins de l’ordre reproductiu, que implica oposar-se a una sèrie de drets que poden ser tant els drets de les dissidències sexuals com els drets de les dones en un sentit ampli. Això els serveix per a oposar-se al matrimoni igualitari, a l’avortament o a les polítiques de gènere. Per altra banda, trobem elements que depenen també del lloc des d’on s’enuncia l’extrema dreta. En aquest sentit, se suposa que l’extrema dreta d’Europa Occidental han adaptat les seues estratègies als consensos socials amplis, com el concepte d’igualtat de gènere. Com a exemple, Vox instrumentalitza aquest consens envers la igualtat formal entre homes i dones a Occident, precisament, per a diferenciar-nos d’altres pobles més “endarrerits”, com a afirmació de superioritat nacional. De la mateixa manera, com que segons ells ja existeix la igualtat formal, qualsevol política pensada per a contrarestar una situació de desigualtat estructural que puguem pensar des dels feminismes és una política que discrimina els homes. Aquestes són algunes diferències, però n’hi ha d’altres.
S’han escrit rius de tinta sobre la llei del “només sí és sí”. Què és per a tu la justícia feminista?
En els feminismes autònoms cada cop hi ha un reclam major per pensar en processos no punitivistes, és a dir, que no posen el càstig en el centre sinó la veritat, la reparació i la garantia de no repetició. En qualsevol cas, la justícia feminista no ens la donarà el Codi Penal, que històricament no ha estat un bon aliat de les dones i les dissidències sexuals. En els casos que ocorren en els moviments socials, una cosa que pot transformar radicalment el tractament és que, a més de la persona agredida i l’agressor, es considere la comunitat. Introduir la comunitat com a part del procés fa que les solucions es pensen i s’exerciten en col·lectiu, i es porte el conflicte a un altre escenari. També hauríem de parlar d’una justícia que no individualitza els problemes, com sí que fan el càstig, la presó o el sistema penal amb tots els seus biaixos de classe, raça o origen. Una justícia que es busca en termes col·lectius i de transformació social. I això no exclou l’autodefensa quan siga necessària, és clar. Perquè hi haja justícia feminista, l’horitzó és acabar amb el capitalisme. En aquest marc és on s’entenen més les demandes d’abolir la policia o les presons.
Les darreres setmanes, s’ha vist com Vox a Castella i Lleó s’inspirava en Hongria i proposava obligar els metges a oferir a les persones gestants que escolten el batec del fetus abans d’interrompre un embaràs. L’antifeminisme contra el dret de l’avortament és una estratègia global de l’extrema dreta?
“O ens componem amb segments socials pobres i de les classes excloses o no arribarem molt lluny en la generació de conflicte”
La qüestió de l’avortament és un element central de les guerres de gènere de l’extrema dreta des dels anys setanta, quan precisament gràcies a les lluites feministes de l’època, l’avortament va començar a convertir-se en un dret més extens a Europa Occidental i els EUA. Des de llavors, aquesta estratègia s’articula en diverses formes, tot i que un dels discursos principals és la idea de l’hivern demogràfic. És a dir, el pànic que genera que les taxes de fecunditat hagen descendit per davall del necessari per a sostenir la població d’un lloc. Una versió més exagerada és la teoria del gran reemplaçament. Aquesta idea ve a dir que la caiguda de la fecunditat, per una banda, es deu al fet que les dones no vulguen ser mares per culpa del feminisme i l’avortament. Per altra banda, quan parlen de conseqüències demogràfiques, ho vinculen amb qüestions racials i xenòfobes. L’extrema dreta argumenta que la població local serà substituïda per població musulmana perquè les taxes de fecunditat en dones musulmanes són més altes que les de les dones nacionals pervertides pel feminisme. Aleshores, per mitjà d’aquests terrors demogràfics, estan component-se qüestions racials i de gènere, dos temes molt lligats en qualsevol ordre reproductiu occidental.
Els feminismes són un eix de lluita per combatre l’extrema dreta?
El feminisme, en molts indrets del món, és el principal front de lluita contra l’extrema dreta. En el carrer i, en moltes ocasions, també en el vot. S’ha demostrat a països com el Brasil de Bolsonaro o a Polònia. No obstant això, ací hauríem d’apostar per un determinat tipus de feminisme, perquè hi ha diversos projectes feministes, i de vegades estan confrontats. Un feminisme antifeixista hauria de ser aquell que no compra res de les propostes de l’extrema dreta i, per tant, no les reforça. Estic parlant de plantejaments com el femonacionalisme de Sara Farris, ací a Espanya encarnat pel feminisme il·lustrat, que assegura que la nostra civilització és feminista i, per això, superior a les altres. És aquest sector el que vol la prohibició del vel en les escoles, com passa a França. O que sosté posicions que reforcen l’associació entre migracions i inseguretat. O que demana increments de penes, com també fa l’extrema dreta de Vox que proposa la cadena perpetua per als violadors. També, si diem que l’extrema dreta usa les seues guerres de gènere o els conflictes ètnics per a desviar l’atenció de la qüestió de classe, evidentment, necessitem un feminisme que s’articule i faça política a partir de la qüestió de classe. Els feminismes de base hem de passar a l’ofensiva i transcendir l’agenda imposada des de dalt, radicalitzar el discurs, que el centre no siga la discussió o demandes de lleis. Per exemple ara, quan s’està parlant del Codi Penal i de l’increment de penes com si fos una exigència feminista, de quin feminisme es parteix?
En l’àmbit de la repressió, veiem com encara continua intacta la llei mordassa o com, recentment, s’ha substituït el delicte de sedició per un enduriment de penes en els delictes de desordre públics. Com està afectant la repressió als moviments?
L’enduriment del sistema penal i de les ferramentes de la repressió és de les coses més greus que ha fet aquest govern “progressista”. Per una banda, hi ha la promesa incomplerta de reformar la llei mordassa. El projecte que està sobre la taula no deroga algunes de les qüestions més fonamentals, com la presumpció de veracitat dels agents, que és la que s’està utilitzant per a criminalitzar moltes mobilitzacions socials. Per altra banda, la derogació del delicte de sedició, que ja es coneix com la llei Marlaska-Asens. Amb l’excusa d’alliberar als líders del procés, s’han introduït elements que, com ha dit el Sindicat de Llogateres, criminalitzaran el moviment d’habitatge, entre d’altres. Això són més ferramentes per a la repressió d’una de les lluites essencials ara mateix.
És possible la lluita feminista sense l’antiracisme?
Precisament, quan veus com l’antifeminisme està travat en tota la qüestió racial en els discursos de l’extrema dreta, te n’adones com, a Europa Occidental, l’ordre reproductiu o de gènere se sosté sobre les qüestions racials. No es pot lluitar contra aquest ordre sense una aliança antiracista. Al mateix temps, gènere i classe són dues línies d’estratificació del mercat de treball que desvaloren i augmenten l’explotació. Per tant, són dues lluites que estan totalment imbricades, i no es pot concebre una lluita feminista que no s’opose a les fronteres o la llei d’estrangeria. Qui desenvolupa les tasques de reproducció social remunerades a l’Estat espanyol? Fonamentalment, dones migrades. Què passaria si no fos un treball barat i amb menys drets?
En un món globalitzat submergit en múltiples crisis i en què les lluites es diversifiquen, com s’articulen aliances entre els diferents subjectes de lluita sense invisibilitzar-ne d’altres?
És una de les preguntes centrals de la nostra època: com ens componem políticament ara que no hi ha un subjecte únic, que antigament podria estar representat per l’obrer blanc. A aquesta pregunta podríem donar-li una resposta teòrica, per a parlar d’aquesta composició, però, en definitiva, és una pregunta que es respon a la pràctica. Per a construir aquests espais la gent s’ha d’organitzar amb artesania i virtuosisme, que depén molt dels contextos. Cal ser molt generoses també amb la diversitat i amb les formes d’articulació política en subjectes que, en el fons, són molt diferents. Aquesta qüestió la podem trobar en espais interclassistes com poden ser les PAH, on trobem subjectes militants de classe mitjana que es componen amb classes més excloses, i veiem les dificultats per superar les distàncies a la militància. En qualsevol cas, el fet que les lluites estiguen protagonitzades per la classe mitjana té uns límits molt clars en l’ambició d’aquestes: o som capaces de compondre’ns amb segments socials pobres i de les classes excloses o no arribarem molt lluny en la nostra capacitat de generar conflicte. No tinc una solució teòrica, cal posar-se mans a l’obra.
