Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Resistència o asil, la lluita LGBTI al Marroc

La comunitat gai, lesbiana i trans marroquina s’enfronta a vulneracions de drets i violències múltiples provinents de la llei, la família, la policia o els mitjans de comunicació. Algunes resisteixen des de la clandestinitat i d’altres només veuen l’asil com a sortida

Aaron i Mohammed volen preservar la seva identitat per por a possibles represàlies per la seva orientació sexual / Sònia Calvó

Rabat, dos equips de futbol femení es preparen per al partit. La Celia escalfa amb les seves companyes en una meitat del camp. Porta el cabell molt tibat, recollit en un monyo, i té actitud seriosa i concentrada perquè sap que aquell partit és decisiu. Té 23 anys i és del sud del Marroc, d’un minúscul poble amazic. Abans de començar, s’apropa a la banda del camp on hi ha la Lilia, de 31 anys. Ella és professora, de Tetuan, però viu a Rabat des de fa anys. La Lilia vol fer-li un petó per animar-la, però es conté i acaba fent-li una abraçada llarga, de les que van més enllà de la pell. Vol marxar del Marroc amb ella i anar a viure a Amsterdam, però encara no li ha dit.

La Celia i la Lilia són parella des de fa un any, però ho mantenen en secret per por. Per aquesta mateixa raó, elles i la majoria de testimonis del reportatge fan servir noms ficticis. El Marroc és un dels 70 països al món que criminalitza l’homosexualitat: l’article 489 del codi penal marroquí, herència de la jurisdicció colonial francesa, castiga les relacions sexuals entre persones del mateix sexe amb penes d’entre sis mesos i tres anys de presó i multes de fins a 1.200 dírhams (més de 100 euros). També les persones trans pateixen violències i exclusió social.

La persecució de la comunitat LGBTI al Marroc s’emmarca en un context polític de repressió i vulneració sistemàtica dels drets humans. “Tot i que hi ha eleccions i diferents partits, el Marroc és un règim autocràtic, una dictadura amb una concentració de poders en la monarquia i unes poques elits”, afirma Laura Feliu, professora de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en el món àrab. La criminalització del col·lectiu LGBTI, segons Feliu, forma part d’un engranatge de control social del règim per castigar conductes que es consideren contràries al sistema. “Per mostrar el seu poder, el règim marroquí necessita exercir control: control patriarcal, de la joventut, de la família, de la societat… És important aquesta repressió per al manteniment de l’statu quo”, afegeix la investigadora.

 

El pes de la família

“Els meus pares van descobrir que era homosexual perquè van veure una entrevista en vídeo que va publicar un diari a les xarxes quan vaig col·laborar en una campanya pels drets LGBTI”, explica en Youba, un jove de 22 anys resident a Rabat però originari d’Agadir, la capital de la regió de Souss-Massa, al sud-oest del país. “Tot i que vaig parlar a cara coberta, es podia reconèixer la meva veu i la meva roba. Durant mesos, vaig patir maltractaments psicològics per part de la meva família: em tractaven com una despulla i no em volien ajudar econòmicament, tot i dependre d’ells per sobreviure”, explica.

L’article 489 del codi penal marroquí castiga amb presó les relacions sexuals entre persones del mateix sexe

Al Mohammed, un noi de 24 anys procedent del nord del Marroc, la seva germana li va trobar al mòbil converses i vídeos amb altres nois i li va dir que no deixaria més els seus fills amb un zamel (‘marieta’) com ell. El va estar vigilant durant mesos i li va oferir diners perquè anés al llit amb una noia. “Per sort no li va dir a la meva mare, perquè no ho hauria suportat; m’hauria fet fora de casa”, afirma. L’escolta amb atenció la seva parella, l’Aaron, un jove de 22 anys originari de Meknès, una ciutat imperial ubicada a 130 quilòmetres de Rabat. Ell sí que explica més obertament als seus amics que és homosexual, però tampoc ho vol dir als seus pares.

La família té un pes important al Marroc i, segons afirmen els testimonis entrevistats, pot esdevenir corretja de transmissió de la LGBTI-fòbia. “La pressió per adequar-se a la norma i la vigilància de l’Estat fan que les famílies hagin de demostrar que estan en concordança amb els valors assignats per la societat per por a ser assenyalades”, afirma Laura Feliu.

 

El paper de la policia i els ‘mass media’

La nit del 31 de desembre de 2018, el Chafiq, de 33 anys, va ser aturat per la policia quan havia patit un lleu accident de trànsit mentre viatjava en cotxe. Quan els agents van veure que anava vestit i maquillat de dona, van forçar-lo a sortir violentament del vehicle i el van humiliar davant d’una multitud. A més, van fer fotos del seu document d’identitat i l’endemà corria tota la seva informació per les xarxes socials.

Aquest és un exemple recent de la violència policial exercida contra persones de sexualitats i identitats de gènere no normatives al Marroc. “La policia marroquina humilia i pega a la gent”, afirma la Lilia, que coneix diversos casos de violència física i fins i tot sexual per part de policies i confessa haver patit durant mesos un seguiment policial per haver assistit a actes pels drets LGBTI.

En el cas de les persones trans, la situació és més dura, sobretot si no s’ajusten als patrons binaris d’home-dona

Els mitjans de comunicació també parlen de fets relacionats amb persones homosexuals o trans d’una manera sensacionalista. “Acostumem a veure titulars com ‘La tragèdia de…’ o ‘Enganxen un homosexual a…’. Sempre amb connotacions negatives”, afirma en Mohammed. “Es tracta com un escàndol i per avergonyir la víctima; en poques ocasions s’amplia el focus per parlar de drets”, afegeix.

En alguns mitjans es dona veu també a suposades persones expertes que parlen fent servir prejudicis i falses visions científiques. “Vaig veure un debat a la televisió nacional en què una psicoanalista parlava sobre el fet trans com si fos una malaltia i s’adreçava a una dona trans com si fos un noi, dient-li que estava malalta i que la gent com ella no mereixia viure”, recorda la Lilia. “Això pot fer que la societat es posi en contra de les persones LGBTI si sent arguments d’una suposada experta; és molt perillós”, alerta.

 

Estigma i exclusió social

L’estigma s’accentua sobre els homes gais amb més ploma, ja que són més visibles. “La societat marroquina, com la majoria de societats, és molt patriarcal. Per això, quan els homes no demostren la seva virilitat i són considerats efeminats, la violència i l’exclusió social que pateixen és encara més forta i la viuen a la família, a l’escola i a l’espai públic”, afirma la sociòloga marroquina Safae El Hadri.

En el cas de les persones trans, la situació és més dura, sobretot si no s’ajusten als patrons binaris d’home-dona. “Tinc amigues trans que prenen pastilles de testosterona o anticonceptius per hormonar-se, ja que no tenen suport mèdic”, explica la Lilia. “Tampoc reben cap ajuda psicològica o familiar, i tenen dificultats per trobar feina, per la qual cosa moltes acaben dedicant-se a la prostitució per sobreviure. M’agradaria tenir el seu coratge i la seva fortalesa”, afegeix.

 

Doble vida i espais de seguretat

La Lina té 45 anys, és del nord del Marroc i és lesbiana. Té una vida professional exitosa com a dirigent d’una empresa de construcció i un estatus social elevat, però les seves relacions personals les manté en l’àmbit privat. “En aquest país, les persones homosexuals tenim una doble vida: una pública i una altra portes endins. Ens amaguem a casa per poder expressar-nos lliurement”, explica. “Les meves amigues i jo, com a dones, si volem organitzar una festa o tenir un moment d’oci, no sortim als bars ni al carrer, perquè se’ns jutjaria. Hem tingut la necessitat de crear espais de seguretat”, detalla.

Davant de l’hostilitat a l’espai públic, la comunitat LGBTI busca espais de seguretat per relacionar-se

Aquesta actitud diferenciada a l’espai públic i al privat també marca la relació d’en Mohammed i l’Aaron. “Fora de casa mai ens agafem de la mà ni ens mostrem afecte”, afirma l’Aaron, “de fet, si noto que algú ens mira sospitosament començo a dir ‘col·lega’ o ‘tio’ per aclarir que tenim una relació només d’amics”.

Davant de l’hostilitat a l’espai públic, la comunitat LGBTI busca espais de seguretat per relacionar-se. A més de les cases, també alguns bars, cafeteries, carrers o hammams (banys públics) es converteixen, de manera discreta, en llocs de trobada, relació i festeig. També les apps de cites i les xarxes socials s’han convertit en una via per conèixer gent, tot i que “s’ha d’anar amb compte, perquè hi ha persones que es fan passar per altres per robar fotos o vídeos i després fer xantatge”, diu en Mohammed.

 

Resistir en la clandestinitat

Davant de la repressió, hi ha qui resisteix i s’organitza per denunciar l’homofòbia i la transfòbia. A partir del moviment del 20 de febrer (impulsor de la Primavera Àrab marroquina de 2011), han aflorat diversos col·lectius (no legals) i associacions (legalitzades per l’Estat) que defensen els drets humans i les llibertats. Aswat i Akaliyat són els principals col·lectius que denuncien les agressions contra la comunitat LGBTI al país, ofereixen suport legal, psicològic o mèdic i fan campanyes de sensibilització, majoritàriament de manera clandestina per evitar represàlies. “Fem campanyes a través de les xarxes socials, seguim els casos d’agressions o detencions i ens posem en contacte amb la xarxa d’advocats, metges o psicòlegs que ens poden ajudar”, explica Oussama Borouja, president d’Akaliyat.

També existeixen associacions legalitzades com MALI, un moviment universal, laic i feminista que defensa especialment els drets de les dones i de la comunitat LGBTI. “Cal mobilitzar-se i teixir aliances amb el col·lectiu LGBTI, només així avançarem també amb la resta de drets”, afirma Sara Aouni, membre de MALI. “Per això, nosaltres també sortim el 17 de maig, Dia Mundial contra l’Homofòbia i la Transfòbia, a manifestar-nos davant del Ministeri de Justícia i del Ministeri de Sanitat per demanar a l’Estat que aboleixi l’article 489 i deixi de considerar l’homosexualitat com una malaltia”, afegeix.

Aswat i Akaliyat són els principals col·lectius que denuncien els atacs LGBTI-fòbics al Marroc

Activistes LGBTI i pels drets humans s’enfronten sovint a seguiments policials i assetjament per part del poder. “La policia secreta es va presentar a casa de la meva família quan vam voler legalitzar Akaliyat”, explica Borouja. “Cal assumir-ho i continuar. Si no, mai parlarem dels nostres drets”.

 

L’asil com a sortida

Davant la impossibilitat de viure lliurement la seva vida, algunes persones LGBTI es plantegen marxar del Marroc i demanar protecció internacional a altres països. “No és fàcil deixar el teu país, la família, els amics… No ens sentim ciutadans respectats aquí, però l’asil el deixem com a última alternativa. Mentrestant, cal canviar mentalitats”, afirmen en Mohammed i l’Aaron. La Lina comparteix aquesta visió: “Si tots els que patim injustícies marxem, quin canvi hi haurà? Si no resistim i conscienciem la població des de dins, no millorarem els nostres drets”. L’Oussama també recorda que marxar del país no és fàcil, ja que la sol·licitud només es pot fer a la frontera o al país d’acollida. “O accedeixes a Ceuta i Melilla i demanes la protecció internacional allà o necessites un visat pel país en qüestió, ingressos, un compte bancari… N’hi ha molts que necessiten visat i no tenen els mitjans”, apunta l’activista.

Per la Celia i la Lilia, la situació és insostenible. “Si ara em donessis la possibilitat de marxar amb la meva parella, l’acceptaria a l’instant, sense emportar-me res”, explica la Celia. “Aquí no em sento segura ni puc viure la vida que vull. Només respiro, miro i callo. Actualment em sento així”.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa

Articles relacionats