Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un refugi amb mancances

L’asil de les persones LGBTI a l’Estat espanyol no sempre és fàcil, ja que el procés legal que han de superar per obtenir la protecció internacional sol ser lent i l’índex de denegació de sol·licituds és elevat

Cua a l'Oficina Estrangeria / Sònia Calvó

“La meva vida era molt difícil, ho havia de fer tot en secret i tenia molta por”. En Redouan és un jove marroquí homosexual de 26 anys. En fa gairebé dos va deixar Casablanca per buscar una vida lliure. Ara viu a Rubí i treballa a Barcelona com a peixater en una cadena de supermercats, mentre espera que es resolgui la seva sol·licitud d’asil.

“La meva família era el meu primer enemic”, explica el jove. Durant els darrers anys que va viure al Marroc, els seus germans el van maltractar i el seu pare el va arribar a rebutjar. “No diguis mai que soc el teu pare, jo no tinc un fill així”, li va etzibar. Només se sentia acceptat per la mare, per qui es resistia a abandonar el país. Però un dia ella va veure com els seus germans el lligaven amb cordes i li va dir: “No pots viure així, prefereixo que marxis. Si et quedes, et mataran i jo em moriré”.

Va decidir marxar des de Tetuan, ciutat propera a la frontera amb Ceuta. Va posar-se sota un autobús per a turistes i va aconseguir entrar a la ciutat autònoma de l’Estat espanyol sense ser descobert. Allà va colar-se en un vaixell a bord del qual va estar vint dies donant voltes pel Mediterrani. Finalment va arribar com a polissó a Castelló de la Plana, des d’on el van enviar al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València, on, gràcies a un altre intern marroquí, va descobrir que podia demanar asil.


Un llarg periple legal

El Redouan és un dels 530 marroquins que va demanar asil a l’Estat espanyol el 2017. La Convenció de Ginebra preveu per fer aquestes sol·licituds la persecució per motius ètnics, religiosos, polítics, de nacionalitat i un calaix de sastre anomenat “grup social determinat”, a través del qual es tramiten les peticions de persones LGBTI.

El procés d’asil s’inicia amb aquesta petició, que es pot fer –a part d’en alguns punts fronterers com Ceuta i Melilla, als aeroports i ports, i als CIE– en comissaries de policia autoritzades, oficines d’estrangeria i l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR). Aleshores és quan es decideix si s’admet a tràmit o no i s’inicia un procediment que hauria de durar entre tres i sis mesos fins a la resolució del Ministeri espanyol de l’Interior.

 

Un desenllaç favorable de protecció internacional pot reconèixer la persona amb l’estatut de refugiada o bé amb la protecció subsidiària, concedida a aquelles persones que, tot i no tenir els requisits per ser reconegudes com a refugiades, es valora que tenen un risc real de patir greus danys si tornen al seu país.

L’any passat, només una de cada quatre sol·licituds d’asil a l’Estat espanyol es van resoldre favorablement

“El més difícil del procés d’asil és que has d’esperar i esperar fins a tenir la decisió i a molta gent li diuen que no”, explica en Redouan, “i tinc por que em diguin que no, perquè no sé què faré després d’això”. Les xifres avalen aquest neguit. L’any passat, només una de cada quatre sol·licituds d’asil a l’Estat espanyol es van resoldre favorablement.


L’acollida, a destemps

En Redouan va ser traslladat a Barcelona i va entrar al programa d’asil de la mà de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR-CEAR), una de les entitats que s’ocupa d’aquesta acollida que ofereix l’Estat espanyol. Aquest procés té tres fases diferenciades: acollida, integració i autonomia.

Durant els primers sis mesos, les persones que han estat acceptades es dediquen bàsicament a aprendre l’idioma i viuen en centres d’acollida. En la segona fase, que té la mateixa durada, han de començar a viure de forma independent, tot i que amb ajuda econòmica. A partir de la tercera fase, amb el suport de les entitats, comencen a buscar feina. “Havia de trobar feina en sis mesos, però per sort en vaig trobar en dos”, diu el jove marroquí.

Els tempos de l’acollida estan pensats per anar de la mà dels tràmits legals, però això no sempre és així

Els tempos del procés d’acollida estan pensats per anar de la mà dels tràmits legals, però això no sempre és així. “El problema el tenim quan aquestes dues fases, que haurien d’anar compassades, es trunquen en el temps. Podem tenir algú que ha passat a la fase que va vinculada a l’autonomia i la recerca de feina i encara no té l’autorització per fer-ho”, explica la cap del servei jurídic del CCAR, Anna Figueras.

“Quan vaig haver de marxar del centre, tenia dificultats per trobar una habitació”, explica en Redouan. Per això, va rebre una ajuda extra d’ACATHI, una associació que està formada i treballa amb persones migrades i refugiades LGBTI. “Em van donar una habitació durant set mesos amb un clima que m’agradava molt, amb dues persones gais i una persona lesbiana”, afegeix el sol·licitant d’asil.

Aquest habitatge pertanyia al Nausica, un programa complementari d’ajuda a l’asil que, com també fan altres municipis de l’Estat espanyol, ofereix l’Ajuntament de Barcelona. “Les entitats dèiem que és impossible que una persona en un any aconsegueixi assolir l’autonomia”, diu Rodrigo Araneda, president d’ACATHI. “Hi ha persones que requereixen una intervenció més gran perquè el seu dany, per tot allò que els ha passat en la vida, necessita una intervenció més pausada”, afegeix.

En Redouan, per exemple, va haver de rebre atenció d’una psicòloga del CCAR. “M’adormia a les classes perquè de nit no podia dormir. Sempre somniava que venien els meus germans a matar-me”, explica. “Hi ha gent que arriba a Barcelona amb moltes maletes i molts traumes, tant de la sortida com de la inclusió a la ciutat”, diu Ignasi Calbó, director de Barcelona Ciutat Refugi. Per això, el programa Nausica, a més d’oferir una plaça en un pis d’acollida, també fa un seguiment específic a les persones LGBTI. D’altra banda, fa èmfasi en la inclusió sociolaboral per aconseguir que aquestes persones puguin “trobar sortides més normalitzades”, afegeix Calbó.


Un ‘paradís’ amb mancances

“Hem vist que moltes de les persones LGBTI migrants i refugiades, quan arriben a la ciutat, també pateixen atacs de tipus homòfob o xenòfob”, diu Araneda. En el cas del Redouan, la dificultat afegida que va tenir quan buscava pis a la ciutat va ser la seva procedència, ja que molts propietaris el rebutjaven pel simple fet de ser marroquí.

Tampoc no ajuda la visió negativa dels drets LGBTI als països musulmans. Aquesta visió, “fins i tot promoguda per part de les organitzacions LGBTI”, diu Araneda, “és un discurs colonialista que afavoreix de nou la reproducció del racisme i no facilita la visibilització de processos que s’han dut a terme en alguns dels països que han anat avançant a poc a poc en drets”.

Per a les persones que arriben del Marroc, també és un xoc cultural la vivència d’obertura LGBTI a Barcelona. “Encara tinc vergonya de passejar pel carrer”, explica en Redouan en referència a la seva parella, “perquè no es pot canviar una forma de viure de més de vint anys en només un any”. Tot i això, valora positivament el canvi. “Al meu país estudiava filosofia anglesa a la universitat i treballava, tenia diners. Ara no en tinc però soc feliç”, afirma satisfet. “Cada persona a qui maltractaven al seu país ha vingut aquí i ha trobat una família, un espai, un clima que sempre havien somiat. La gent aquí no ho pot entendre, però viure així, en llibertat, és un somni per a persones com jo”.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa

Articles relacionats