Allò del dit “En el pot petit hi ha la bona confitura” mai és tan cert com quan es parla de teatre. La proximitat, la intimitat, l’ambient d’un espai confortable i privat, són garantia d’una experiència més propera i, per tant, més directa i profitosa. A Barcelona n’hi ha hagut sempre, d’espais escènics íntims i singulars. Cal recordar que, més d’un segle enrere, els anomenats “teatres de sala i alcova” eren la mínima expressió de l’espai teatral i, en àmbits privats o inclús semiclandestins, feien la multifunció d’associació cultural, espai d’experimentació i taller d’artistes, sovint amb la voluntat de fer art tot esquivant la censura. Més recentment, els teatres de petit format han anat obrint i tancant al cap d’un cert temps, sovint per causa de les circumstàncies adverses. Sales desaparegudes com el Malic, activa al Born entre els anys 1984 i 2002, demostraren que l’ímpetu i les bones idees són importants, i poden superar els límits d’una mida reduïda: fins i tot s’hi va inventar un Festival d’Òpera de Butxaca. A la ciutat, també van anar obrint i tancant, o itinerant i canviant d’ubicació, teatres com el Brossa Espai Escènic (1997-2011).
Actualment, hi ha altres casos íntims, actius i originals, com per exemple la Badabadoc i La Gleva, la Sala Fènix al Raval (associació cultural, que programa tallers i espectacles) i la sala FlyHard i l’associació Periferia Cimarronas, les dues darreres, a Sants. Aquestes sales de petit format no només amplien l’“oferta cultural” de la ciutat: donen vida als barris, celebren la diversitat artística, i són l’alternativa real a la banalitat de les pantalles. Més enllà de lamentar-ne el tancament o celebrar-ne l’obertura, cal reivindicar la seva activitat, la seva existència i experiència, el seu risc i el seu esforç.
Gràcia, Shakeaspeare a la curta distància
A Gràcia, fa uns quatre anys, un parell de socis ben singulars (un astrònom i un home de teatre) obrí un espai petit, allà on anteriorment hi havia hagut un gimnàs d’arts marcials, al carrer de Sant Lluís; i ben a prop d’un altre teatre (el Teatre Almeria, avui sala Golem’s). Així, La Quàntica prenia, l’any 2020, el relleu a la Ruqeria Querubí, antic espai també a Gràcia, on Arnau Vilardebò va escenificar durant alguns anys les seves narracions i monòlegs. Vilardebò acumula una llarguíssima carrera, ja que als anys setanta fou un dels participants en aquella peça dels Joglars, La torna, que acabaria amb alguns membres de la companyia processats en un consell de guerra empresonats. Més tard, Vilardebò va codirigir la Marató de l’Espectacle al Mercat de les Flors i, en la seva trajectòria en solitari, ha anat impulsant multitud de projectes, normalment unipersonals.
Vilardebò i l’astrònom Albert Pla i Sánchez van emprendre una nova etapa en un espai amb unes trenta localitats, i que continuava programant peces de petit format, dedicades a la narració oral per a adults (no infantil). Peces com, per exemple, Fes-te un Hamlet, on es desconstrueix el personatge i el text de Shakespeare, amb humor i sagacitat, i on el creador desplega les seves arts afinades en la curta distància, tot retrobant l’esperit de rondallaires i còmics itinerants. En altres espectacles, com 88 infinits, que també han girat per tot Catalunya (teatres, escoles, auditoris…), Vilardebò conjugava pedagogia i humor, per desglossar històries sobre els mites i les constel·lacions. Per La Quàntica també s’hi han vist titelles (Toni Rumbau) i música (barroca). Per motius diversos, l’espai tancarà les portes a finals del mes de març. Per tant, ara és encara un bon moment per acostar-s’hi, i gaudir d’aquest teatre de cambra contemporani. La traca final de la seva programació encara permetrà veure-hi una sèrie d’espectacles de comiat: C.U.L./Col·lecció d’Universos Latents, hi serà del 29 de febrer al 3 de març. Els humors musicals del capità Hume, un concert de viola de gamba a càrrec de Santi Mirón, els dies 28 i 13 de març. El citat Fes-te un Hamlet, de Vilardebò amb el percussionista Xavier Tasies, del 7 al 10 de març. I 88 infinits, del 14 al 17 de març.
Sants, Pasolini a cau d’orella
Mentrestant, al barri de Sants-Badal, el director de teatre Àlex Rigola va inaugurar fa uns mesos una altra petita sala, d’unes setanta localitats, que du el nom de la seva companyia teatral: Heartbreak Hotel. Rigola tornava del seu periple europeu: va dirigir la Biennale de teatre de Venècia, i després, molt breument, una sala dels Teatros del Canal de Madrid. Cercava un espai per posar a prova les seves experimentacions, amb allò que ha anomenat el “decàleg de la veritat escènica”, i que es podria resumir com una sèrie de normes per restar artificiositat i sumar intensitat i proximitat a l’experiència del teatre.
La primera obra posada al Heartbeak va ser L’Home de teatre, de Thomas Bernhard, interpretada per l’actor Andreu Benito. Ara, i fins al 17 de març, arriba al nou teatret de Sants una altra obra de petit format, contundent i potentíssima: la performance-recitat Who Is Me. Pasolini, basada en el llarg poema Poeta de les cendres, de Pier Paolo Pasolini. Es tracta d’un monòleg estrenat al Festival Temporada Alta del 2016, i que protagonitza Gonzalo Cunill. La sorpresa del públic arriba fins i tot abans de començar, quan se’l convida a entrar a una estança-caixa de fusta, i allà dins, a seure en un banc perimetral. Un contenidor, on al llarg d’una hora i escaig l’actor, vestit de futbolista (el futbol era una de les grans passions de l’intel·lectual italià) anirà recitant i actuant, tot seguint els versos d’aquest poema fonamental, on Pasolini ens parla de la seva vida, la seva ideologia, els seus atribolats desitjos i alguns dels molts problemes judicials que va afrontar. L’espectacle desplega vida, obra, estètica i veritat en un poema en primera persona en forma de falsa entrevista, que ens mostra per què l’autor va ser i encara és “més modern que cap modern”. Un poeta de qui, en els mesos vinents, podrem llegir, veure i sentir tantes altres coses: l’assaig Les cendres de Pasolini, de Jaume Pons Alorda, l’adaptació operística d’Orgia (dirigida per Calixto Bieito, al Liceu, dos dies d’abril), i l’obra No hi ha fills innocents (a la Sala Atrium, a partir del 7 de maig). Pasolini encara ens parla i, a Sants, ho fa a cau d’orella.
