“Les persones que vivim a l’Aixeta, aquí a Rialp, hem viscut en furgonetes o hem estat fent sis trasllats a l’any. Hem tingut molts problemes per pagar el lloguer”. Manel Àlvarez es refereix al bloc d’apartaments que recentment han okupat en aquest municipi del Pallars Sobirà. Aquesta petita població té 667 habitants i 85 habitatges turístics. L’edifici de l’Aixeta es va construir fa catorze anys, mai s’ha arribat a habitar i mai ho farà, ja que no pot tenir cèdula d’habitabilitat per estar en zona inundable. Des de principis d’octubre hi viuen una desena de persones. En el cas de l’Aixeta, s’ajunten diverses arestes que ens mostren la situació residencial del Pirineu: un mercat ple de segones residències i lloguers turístics o de temporada, i una oferta d’habitatge habitual escassa o nul·la per a una població que cada cop té més problemes per poder-la pagar.
Ens trobem a la sala comuna de l’Aixeta. L’espai és ampli i està nou, però s’hi insinuen les marques de catorze anys d’abandonament: humitats a les parets, goteres i cables que pengen esperant que algú, si hi hagués electricitat, hi connectés una bombeta. Manel Àlvarez –que ha demanat constar amb un pseudònim per raons de seguretat– explica que, quan va anar a estudiar al Pallars Sobirà, va tenir molts problemes per trobar un pis. “Em demanaven, per mi sol, 500 euros de lloguer”, amb l’afegit que els propietaris hi vindrien alguns caps de setmana, ja que era “la seva segona residència”. “Hi ha tan poca oferta que no pots permetre’t el luxe de rebutjar ofertes així”, diu. Joana Peréz, que ens acompanya, és portaveu del Sindicat d’Habitatge del Pallars i afegeix que a la comarca està molt normalitzat llogar els pisos de setembre a juny perquè els propietaris puguin gaudir-ne els mesos d’estiu.
“Em demanaven, per mi sol, 500 euros de lloguer”, amb l’afegit que els propietaris hi vindrien alguns caps de setmana, ja que era “la seva segona residència”, diu Manel Àlvarez
Ella té un contracte d’un any prorrogable fins a cinc i destina la meitat del sou al lloguer. Paga 450 euros per un pis d’una persona, i s’hi ha de sumar alimentació, gasolina i subministraments, que, en una comarca de muntanya, assegura, surten cars. “Fa tres anys que visc al Pallars i des que estic aquí no estalvio; de fet, estic gastant estalvis”, conclou. Des del Sindicat d’Habitatge estan portant el cas de l’Aixeta, que ara es troba als jutjats.
Expliquen que la propietat –Consulting Pallars S.L., una immobiliària hipotecada amb la Sareb, i el Bisbat d’Urgell– i l’Ajuntament de Rialp van portar a judici sis persones acusades d’un delicte lleu d’usurpació en un procediment penal, només un mes i mig després de l’okupació i amb una causa de 500 pàgines. Ara estan a l’espera del veredicte. Joana Pérez insisteix que “no s’està enfocant el veritable problema”: “Aquesta gent no està okupant per gust. Qui té ganes de viure amb la tensió constant que en qualsevol moment et poden fer fora de casa? I sense llum, ara que ve l’hivern? Les companyes no estan aquí per gust, sinó perquè és l’últim recurs que han trobat”.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), al Pallars Sobirà hi ha 7.288 habitants i 11.379 places d’allotjament turístics. El 52% de les cases d’aquesta comarca s’ocupen una mitjana de setze dies l’any. Si anem al total del Pirineu, veiem com més del 60% dels habitatges són segones residències, una xifra que s’eleva al 80% en localitats com Alp o Bolvir. A l’Alt Pirineu i Aran, un 73% del PIB depèn del sector serveis. Però, a què respon aquest model territorial? Ho preguntem a Bernat Lavaquiol, portaveu de la plataforma Pirineu Viu. Explica que, a partir del 1980, l’entrada a la Unió Europea va descentrar el sector primari del Pirineu per començar a promocionar-ne l’atractiu turístic. “El que per als nostres avis era un espai productiu, d’on treien la fusta i el menjar, o per a la indústria, per a la Generalitat, que fa aquests plans de desenvolupament turístic, la natura ha de ser un lloc idíl·lic, verge, pensat per contemplar”. En un primer moment, el màrqueting territorial es va centrar en el patrimoni: l’art romànic o els antics oficis i els museus de muntanya.
Bernat Lavaquiol explica que “el que per als nostres avis era un espai productiu, per a la Generalitat la natura ha de ser un lloc idíl·lic, verge, pensat per contemplar”
Recentment, la deriva és cap a la promoció dels esports d’aventura. “Cada poble s’especialitza en l’esport que s’hi pot fer: a Bassella són motos; a Coll de Nargó, escalada; a Organyà, parapent, i a la Seu, piragüisme”. De fet, recorda Lavaquiol, “davant la reivindicació històrica de portar una universitat al Pirineu, ens van posar un INEF per formar guies de muntanya”.
Pirineu, esport i natura
Aquesta idea s’alinea amb una de les apostes de la Generalitat recollides a l’Estratègia del Pirineu, que marca les línies d’actuació en diversos àmbits: el setè eix del pla rep el nom d’“El Pirineu, un gran espai esportiu a cel obert” i pretén, precisament, potenciar aquest sector compatibilitzant “les activitats turístiques, esportives i de lleure a l’aire lliure amb la conservació de la natura i el desenvolupament socioeconòmic”. Al mateix pla hi ha un eix que se centra en el problema d’accés a l’habitatge al Pirineu, que s’explica per “una oferta escassa (sobretot de lloguer) o amb preus elevats, a causa de fenòmens vinculats a la demanda turística i de segones residències”.
N’hem parlat amb Sílvia Romero, delegada territorial del Govern a l’Alt Pirineu i Aran: “L’habitatge és el problema número u al Pirineu. Els habitatges d’ús turístic s’ha menjat el lloguer convencional, estacional i d’habitacions, i això no pot ser, ha d’haver-hi un equilibri”. No obstant això, matisa que “no a totes les valls del Pirineu les causes són els lloguers de temporada i per a habitatges d’ús turístic”.
Per fer front a la manca d’oferta d’habitatge de lloguer, la delegada considera prioritaris la construcció d’habitatge públic i la incentivació perquè els propietaris tornin els habitatges al mercat a través de penalitzacions a habitatges buits o bonificacions en l’IBI. Pel que fa a les dades de segones residències, Romero argumenta que “s’hauria d’estudiar més a fons” i “veure què hi ha sota aquesta etiqueta de ‘segona residència’, per si hi ha altres tipus de lloguers o activitats”.
Cerdanya i Aran, zones al límit
“A Cerdanya hi ha molts habitatges, s’han construït molts pisos. El problema és que entre el 60% i el 80% d’aquests, depèn del municipi, són segones residències”. Ho explica Arnau Corberó, del Sindicat d’Habitatge de Cerdanya. Els lloguers de temporada s’havien normalitzat en una comarca acostumada a rebre treballadors de les pistes d’esquí, a qui ja els anaven bé aquest tipus de contractes. Tanmateix, a causa “d’un procés d’especulació, els preus han anat pujant molt i, per l’aparició de l’habitatge d’ús turístic, el parc d’habitatge de llarga durada ha anat desapareixent fins que ara ja no hi ha oferta”. N’hi ha prou amb una recerca ràpida als principals portals immobiliaris per trobar, efectivament, a l’interior de les ofertes, l’etiqueta “de temporada”, “màxim 11 mesos” o “mesos d’hivern”. Corberó explica que sovint els lloguers ja es troben per setmanes i que “per sota de 700 euros els pisos són molt petits”. A la Cerdanya el preu mitjà del lloguer és de 670 euros, una xifra que ha augmentat prop d’un 18% respecte al tercer trimestre de 2022.
Un altre territori que rep amb força la petjada del turisme esportiu és la Vall d’Aran. Recentment, la síndica Maria Vergés, màxima autoritat del Conselh Generau, va destacar que a l’Aran només un 36% dels habitatges eren primeres residències. Només al municipi de Naut Aran, hi viuen 1.923 persones i hi ha 1.149 pisos dedicats a l’activitat turística. Això ha fet augmentar els preus de l’habitatge i ha generat situacions com les que vèiem fa uns mesos, amb imatges de treballadores de temporada de pistes d’esquí –monitores d’esquí, tècniques o guies de muntanya– allotjant-se en autocaravanes al pàrquing de pistes d’esquí.
“Encara que la llei digui que el 10% ha de ser HPO, s’han creat productes d’inversió que fan que hi hagi molts habitatges destinats a un ús especulatiu o que estiguin buits”, explica el conseller Cortés
Des de la Directa hem parlat amb Andreu Cortés, conseller del Departament d’Habitatge del Conselh Generau d’Aran i alcalde de Les. Explica que “construir habitatge protegit té uns preus estipulats per llei, però que estan pensats per a una climatologia mediterrània. Aquí, construir és més car, per les teulades o els aïllaments, i per això no trobes promotores que construeixin habitatge públic, perquè els surt més a compte construir en llocs amb una pressió turística més gran”. Cortés assegura que, “encara que la llei digui que el 10% ha de ser HPO (habitatge de protecció oficial), s’han creat productes d’inversió que fan que hi hagi molts habitatges destinats a un ús especulatiu o que estiguin buits”. D’això en responsabilitza la Generalitat i l’Estat espanyol, i explica que disposen d’una competència transferida dotada només de 14.000 euros anuals per promoure habitatge social. “Si hi hagués prou habitatge social, es podria gestionar aquesta bossa de persones que venen a treballar al Pirineu. Així potser molts es plantejarien fixar la seva residència aquí”.
Alt Urgell, entre dos fronts
David Alonso viu a la Seu d’Urgell i, com moltes altres persones d’aquesta localitat, treballa a Andorra. Fa uns anys, pagava 375 euros per un apartament petit: “Ara és molt complicat. La gent paga 600 euros”. El motiu és la bombolla immobiliària que va esclatar al país del Pirineu, que va fer que moltes andorranes no puguessin pagar els preus de lloguers –que superen els 1.200 euros de mitjana– i que haguessin de buscar pis a la Seu. Aquestes, amb una capacitat econòmica lleugerament més elevada que les urgellenques, estan provocant un augment dels preus i una saturació de l’oferta. “Hi ha molts mesos que els grans portals no tenen cap pis anunciat”, afirma David Alonso. Ho confirmem donant un cop d’ull a diverses immobiliàries de la capital de l’Alt Urgell: en un establiment al nucli antic, veiem diversos anuncis de trasters i locals, cap d’habitatge de lloguer. L’encarregat ens diu que un estudi per a una persona ens podria costar de 450 euros cap amunt, però que “cada mes surten cinc anuncis i hi ha quaranta persones fent cua”.
Patricia Bertilín explica que “la gent paga 700 euros per viure en un poble que potser no té ni forn de pa, i això és perquè arriba població amb uns sous que no són els locals”
Patrícia Bertolín forma part del recentment fundat Sindicat d’Habitatge de l’Alt Urgell. Explica que “el nord de la comarca està molt afectat per la pressió de la bombolla immobiliària d’Andorra, però al sud hi ha el turisme centrat en l’esport d’aventura, que fa apujar els preus del lloguer”. Afegeix que “la gent paga 700 euros per viure en un poble que potser no té ni forn de pa, i això és perquè arriba població amb uns sous que no són els locals”. A la Seu, el lloguer mitjà supera els 600 euros, una dada que s’ha incrementat un 60% respecte al 2005. Això no s’ha vist reflectit en els salaris, que han pujat un 9,2%.
Guillem Fité, també membre del Sindicat de l’Alt Urgell, afegeix que la Seu “no rep tant turisme de Barcelona o l’àrea metropolitana, sinó la gent que no pot permetre’s viure en altres llocs”. Alhora, això afecta el jovent local, que ha d’anar a estudiar a Barcelona o Lleida: “Has de marxar i, després, tornar costa. No perquè no ho vulguis, sinó perquè no hi ha una oferta laboral ni residencial adequada”. Per la seva banda, Irene Palomo, membre del mateix col·lectiu, posa èmfasi en el fet que “el problema no és que es faci esport d’aventura, és que només hi ha possibilitat de viure d’això”. i assenyala que “hi ha habitatges que són vells i que necessiten una inversió per fer-los habitables. Les institucions haurien de posar diners per donar sortida a edificis que ja tenim”.
El Sindicat de l’Alt Urgell està treballant conjuntament amb la Coordinadora per un Habitatge Digne d’Andorra per enfrontar la problemàtica que afecta i es retroalimenta als dos territoris. Ho fan, també, sota el paraigua de la plataforma Pirineu Viu, que també connecta els sindicats del Pallars Sobirà i la Cerdanya, entre molts altres ateneus, sindicats laborals, col·lectius feministes i ecologistes. El dia 6 de desembre han convocat una manifestació a la Seu d’Urgell per reclamar que l’habitatge digne també ha de ser una realitat a les comarques de muntanya.
