Establir les bases tècniques i teòriques per recollir dades sobre feminicidis, sistematitzar-les alhora que humanitzar-les i mobilitzar per exigir drets, és l’aposta de Catherine d’Ignazio, enginyera de programari i investigadora que treballa amb organitzacions socials per posar la tecnologia i la informació al servei de les seves lluites. D’Ignazio, professora associada de l’Institut Tecnològic de Massachusetts i autora de Comptant feminicidis: feminisme de dades en acció (2024), reivindica el feminisme de dades per obrir horitzons d’acció política.
Què és feminisme de dades i per a què serveix?
El feminisme de dades és una resposta a la pregunta: com fem ciència de dades amb perspectiva feminista? Avui dia les dades són una forma immensa de poder, i ho veiem d’una manera molt senzilla: les dades són una forma de capital. Les empreses que gestionen les dades són les empreses més riques de tot el món: Google, Facebook, Amazon, i s’han adonat des de fa dues dècades que les dades si les poden posar al món pels seus productes els donen molt diners. Es diu que les dades són el nou petroli. Les metàfores que usem per a les dades encara són extractivistes, per exemple mineria de dades o refinar les dades.
“Es diu que les dades són el nou petroli. Les metàfores que usem per a les dades encara són extractivistes, per exemple mineria de dades o refinar les dades”
Per tant, el que passa és que aquestes empreses van per tot arreu recopilant dades sense el consentiment de la gent. És un robatori que estiguin recopilant de tot més o menys gratis, convertint-ho en productes i venent-ho. És una forma d’economia perversa.
Com has arribat a treballar amb ciència de dades des d’aquesta perspectiva?
Jo soc programadora, enginyera de programari, i sempre m’ha agradat la tecnologia. He programat moltes bases de dades. Com a persona amb aquesta formació, sempre m’he preguntat com podem posar aquestes tecnologies al servei d’un món millor, on tothom tingui els drets garantits. Per això necessitem una perspectiva que examini el poder, per construir alternatives feministes, per a les persones LGBT i racialitzades, però també millors per al medi ambient. Un futur per a nosaltres, no per als Elon Musk del món.
Quines escletxes hi ha?
Per a mi és un procés de crear el món en què vols viure encara que sigui a una escala petita o per a un temps breu. Per exemple, hem fet moltes hackatons sobre temes que gairebé mai es tracten en aquest tipus d’esdeveniments, on normalment es fan aplicacions per buscar cerveseries o alguna cosa així. En les hackatons feministes hem creat eines per a la salut reproductiva o la justícia racial i socioeconòmica en la lactància i el postpart. També hem fet esdeveniments en què hem ocupat edificis destinats al treball tecnològic, dones i infants, persones que normalment no estan en aquests espais. Per un moment hem creat el món en què podem viure i aquests mons temporals són espais d’assaig, pedagògics, per crear consciència. Espais on podem aprendre juntes, on podem crear i experimentar amb els mons on volem viure. Si pot passar un cap de setmana pot passar cada vegada una mica més de temps, fins que sigui la realitat.
Com comença la tasca de recomptar dades com a part de l’acció feminista per prevenir els feminicidis?
Als anys vuitanta ja hi ha col·lectius que comencen a recopilar dades d’una manera molt analògica. Avui en dia hem trobat més de 190 grups al món que fan aquesta feina. El 2016 amb el meu grup d’investigació ens vam fixar amb la tasca de Maria Salguero a Mèxic.
“La recopilació de dades de feminicidis que fan organitzacions de la societat civil és una forma de poder amb què desafiar les xifres oficials i les polítiques governamentals”
Ella recopilava les dades de feminicidis per tot el país, que és immens, perquè el govern sempre en comptava de menys. En la ciència de dades popular, des de fora de les institucions i l’acadèmia, els moviments feministes i organitzacions de la societat civil estan fent aquesta tasca d’una manera molt diferent i molt més ètica que la ciència de dades masculina o hegemònica que ensenyem normalment a les universitats. La seva feina és una forma de memòria, una forma de poder amb què poden argumentar davant del govern, desafiar les xifres oficials i les seves polítiques, i també atreure l’atenció dels mitjans amb les seves dades.
Com ho fan aquestes organitzacions per reivindicar que les dades no són xifres sinó que hi ha persones darrere, i que no són fenòmens aïllats, sinó una qüestió estructural?
Tenen moltes estratègies, sempre estan buscant humanitzar les dades de maneres molt interessants. Posar cara, posar nom i donar vida als números que estan comptant. Per exemple, alguns grups fan obres d’art en què treballen amb els noms de les víctimes al carrer. A l’Argentina, Mujeres de Negro Rosario, posen centenars de cadires buides a fora dels Tribunals Provincials amb els noms de les dones assassinades i una foto de cadascuna d’elles a sobre. D’aquesta manera ocupen l’espai públic i paradoxalment mostren l’absència dels cossos. Això és una forma de visualització de dades, una de les més potents que mai he vist. No és com una gràfica de barres normal on la forma en què es veuen les dades no té res a veure amb el contingut. Hi ha moltes maneres de comunicar les dades. No tots els grups fan art, també fan visualitzacions més convencionals. Alguns ho pengen a les xarxes socials, altres fan informes i parlen el llenguatge de l’Estat per poder fer-li demandes.
Segons dades de l’ONU, menys d’un terç dels Estats del món recompten els assassinats per violència de gènere, només en el marc de la parella o exparella, i sovint sense reconèixer la categoria de feminicidi. Quina és l’aportació de les organitzacions per ampliar aquesta perspectiva i no fer només la feina bruta als Estats?
Quatre o cinc organitzacions ens van dir que no volien fer aquest treball, que no és la seva feina fer el recompte, però que el fan perquè ningú més el fa. El que fan amb la recollida de dades és lluitar per canviar la política pública i orientar el debat en la societat. Proporcionen una font d’informació als moviments socials per fer demandes i per evidenciar les seves demandes.
“Hem de recordar les víctimes com a part d’aquest patró. Això és el que aporten les dades, veure patrons a escala macro”
També fan treball amb la memòria i això em sembla molt important perquè demanen justícia per a les víctimes, que no siguin oblidades. Hi ha mitjans que encara parlen d’assassinats passionals i molts no parlen del patró i risc estructural de la violència masclista. Hem de recordar les víctimes com a part d’aquest patró. Això és el que aporten les dades, veure patrons a escala macro.
Quin és el mapa general sobre la violència masclista que mostren les dades de feminicidis documentats arreu del món?
La violència varia segons el territori. El que hem vist dels grups és que com analitzen i classifiquen les seves dades és diferent a cada país. A vegades utilitzen les categories i les definicions de la llei però a vegades utilitzen les dades per canviar la llei o per intentar ampliar les definicions de feminicidi de la llei. En alguns territoris de Colòmbia i Mèxic, per exemple, tenen moltes categories relacionades amb el narcotràfic. Tenen categories molt refinades de coses diferents que estan passant als seus llocs. A altres països, per exemple, l’Uruguai, tenen tres o quatre categories diferents per parlar d’aquesta violència que no veiem relacionada amb coses criminals. Als Estats Units tenim categories de violència policial contra les dones negres, feminicidis que tenen lloc en un context de racisme. Els patrons que sorgeixen són regionals, tenen a veure amb la geografia, les lleis que hi ha allà i el que els moviments volen aconseguir, tot i que les pràctiques de recollida són molt similars. Recopilen informació dels mitjans, de les xarxes socials feministes.
Existeixen organitzacions que assumeixen aquesta tasca arreu?
La majoria de les organitzacions que hem trobat són a Llatinoamèrica. Hi ha una iniciativa molt interessant que és la Xarxa Llatinoamericana contra la Violència de Gènere, que està intentant harmonitzar les dades de molts grups dins d’un mapa de violència de gènere de l’Amèrica Llatina. És la primera vegada que les activistes han intentat combinar les seves dades a una escala més gran. És súper lent i hi ha molta discussió perquè de vegades no estan d’acord entre elles, però és molt interessant seguir-ho i a veure què poden fer amb això. També hem trobat moltes organitzacions al Canadà, als Estats Units i a Europa. De fet, gairebé a cada país d’Europa hem trobat com a mínim un grup. Alguns grups a l’Àfrica, també hem trobat. A l’Orient Mitjà i l’Àsia sembla que no és una pràctica tan freqüent dels moviments.
“El feminicidi íntim, a mans de la parella o exparella, és una gran part dels casos, un 60%, però n’hi ha molts més i és molt important no perdre aquests casos en el marc legal”
Tots els grups que hem entrevistat compten els assassinats de persones trans com a feminicidis. És una manera d’intentar ampliar les lleis que solen tenir una definició molt biològica de qui és una dona. Hi ha un observatori d’equitat de gènere a Puerto Rico que la seva feina va ser impulsar una nova llei que defineix el transfeminicidi, de fet, és la primera que recull aquesta paraula. Tots els grups compten més enllà de la violència íntima. El feminicidi íntim, a mans de la parella o exparella, és una gran part dels casos, un 60%, però n’hi ha molts més, tota la violència de gènere que assassina la dona és un feminicidi. És molt important no perdre aquests casos en el marc legal.
Quina acció caldria fer per poder convèncer, un cop tenim les dades que mostren una injustícia, i contribuir a transformar-la?
Les activistes ens han dit moltes vegades que l’objectiu no és tenir dades, l’objectiu és mobilitzar les dades i utilitzar-les per generar canvis. De vegades hi ha iniciatives amb pocs recursos que només publiquen les dades, però els grups que tenen una mica més de recursos tenen estratègies molt interessants per comunicar-les, a vegades amb informes, a vegades amb protestes.
Al XX Fòrum contra les violències de gènere, que es va celebrar a Barcelona, vas explicar la feina del teu grup de recerca, que treballa amb poblacions de territoris sotmesos a la colonització, especialment pobles indígenes. Com a persona blanca, occidental i benestant dels Estats Units, com treballes per no imposar una forma de veure el món i respondre a les necessitats dels pobles?
Hem estat reflexionant molt sobre això. Jo treballo amb companyes de l’Argentina, l’Uruguai i el Brasil, però som dones de classe benestant. El que passa normalment és que des del nord anem a buscar dades, extreure dades, publicar articles acadèmics amb dades d’activistes sense citar-les, etc. Així que vam decidir des del principi que nosaltres no utilitzaríem les dades de les activistes. No pretenem entendre els seus països i les seves regions millor que elles. Elles són les científiques de dades que creen coneixement des de la seva pròpia posició, i nosaltres intentem caracteritzar les pràctiques de dades en moltes geografies i presentar-les a la comunitat.
“Totes volien estar en contacte amb altres organitzacions de recompte de dades, així que això és el que intentem, crear una comunitat de pràctica”
El que vam preguntar a les activistes al principi és si volen participar en un projecte de disseny de tecnologia, i totes van dir que sí. També els vam preguntar què més necessiten o què els seria més útil, i totes volien estar en contacte amb altres organitzacions de recompte de dades, tenir espais on poguessin compartir les seves pràctiques. Així que això és el que intentem, crear una comunitat de pràctica, buscar maneres de donar suport i aportar recursos.
De vegades, assumint els propis privilegis, hi ha qui opta per fer una passa al costat i fomentar que sorgeixin lideratges
Jo penso que és molt millor fer el que fem que apartar-nos. Realment hi ha coses que una pot fer, però cal procedir amb cura, reflexionant sempre en què estàs defensant i sortir de la idea de salvadora blanca. En el món de la tecnologia passa molt que les persones volen fer alguna cosa bona per al món: portar els seus recursos a tot arreu, donar, demostrar, democratitzar, i això és molt paternalista. A mi no m’agrada gens això, no és una manera autèntica de col·laborar.
Creus que és possible democratitzar la intel·ligència artificial i la ciència de dades en un sistema basat en l’economia de mercat i la mercantilització de pràcticament tot? Com ho feu?
El que penso és que hem de fomentar un ecosistema de tecnologia i infraestructura digital fora de les empreses. Les empreses no ho faran per a nosaltres. És com si només volguessin menjar-se les teves dades. Hem fet unes eines digitals i d’intel·ligència artificial molt interessants però el meu laboratori es troba amb el problema de mantenir i sostenir aquestes eines amb els servidors i models d’Amazon o de Google. Des de la meva posició puc construir tecnologies feministes amb processos col·lectius de creació i disseny, però cal que ho fem amb moltes més persones, amb un ecosistema, una infraestructura alternativa que funcioni per a tothom. I això és en el que penso cada vegada més, sobretot amb la investidura de Trump. El món estarà en flames, serà un lloc de psicopatia.
