Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Privilegis polítics? No, socioeconòmics

Tres expertes en criminologia fan una crítica al sistema penitenciari i a com funciona la concessió dels permisos de sortida i el règim obert

/ Pol Guillén 

Des que es va conèixer la sentència del procés, nombroses notícies copen els mitjans de comunicació sobre la possibilitat que les preses i els presos polítics obtinguin permisos de sortida i el tercer grau penitenciari. En aquest sentit, han estat moltes les veus que han defensat que, “amb la llei a la mà”, haurien de gaudir regularment de permisos o estar en règim obert. De fet, l’administració penitenciària catalana ja els ha concedit els primers permisos i, fins i tot en alguns casos, la possibilitat de deixar uns dies la presó per realitzar activitats a l’exterior. No obstant, al mateix temps, altres veus denuncien que estan sortint massa ràpid i que això es deu a un tracte de favor per part de la Generalitat –igual que va succeir amb el tercer grau d’Oriol Pujol. De fet, les estadístiques disponibles mostren que dos terços de les persones preses a Catalunya finalitzen la condemna sense haver estat classificades en tercer grau o haver accedit a la llibertat condicional. Existeix, doncs, un tracte de favor per part de l’administració penitenciària catalana a certes persones preses o és la llei la que permet que hi hagi qui gaudeixi de sortides abans del que sol ser habitual?

Per comprendre les decisions de classificació de grau relatives a les preses i presos polítics, és necessari entendre primer com es configura el sistema penitenciari català. La legislació penitenciària atribueix a la pena de presó les finalitats primordials de la reeducació i reinserció social, les quals s’emmarquen dins de les ideologies que conceben el tractament penitenciari com a element resocialitzador. Aquestes ideologies parteixen de la premissa que si les persones delinqueixen és perquè el procés de socialització ha fallat i, en conseqüència, el sistema les ha de corregir.

Per assolir els objectius de reeducació i reinserció, el sistema penitenciari s’estructura partint de la idea de la progressió de la pena i preveu tres graus de tractament, que es corresponen amb règims de vida diferents: el primer grau correspon al règim tancat (l’aïllament); el segon grau es correspon amb el règim ordinari (el que s’entén com el règim normal), i el tercer grau equival al règim obert (la semillibertat). El tercer grau i el règim obert permeten que les persones preses surtin de presó durant el dia per desenvolupar activitats ocupacionals, de tractament o de cura de familiars dependents, i es consideren figures clau en el procés de reinserció perquè possibiliten un contacte directe i freqüent amb l’exterior i redueixen els efectes nocius de l’empresonament.

Aquest sistema de classificació en graus no és rígid i permet que una persona sigui classificada directament en tercer grau sense necessitat d’haver complert un temps mínim de condemna. Aquesta flexibilitat també queda explicitada en el famós article 100.2 del reglament penitenciari, que possibilita que persones classificades en segon grau surtin periòdicament de la presó per realitzar activitats que es consideren beneficioses pel seu programa de tractament. D’aquesta manera, en oferir tantes possibilitats de classificació, el sistema penitenciari atorga, en efecte, un gran poder a l’administració susceptible de ser utilitzat en el seu favor. Ara bé, l’administració en què es basa per decidir el grau en què classifica cada persona presa? En quina mesura els permisos i règims de vida atorgats als presos i preses polítiques responen als criteris establerts per la llei?

S’evidencia, un cop més, l’existència d’un sistema que discrimina en funció de la posició socioeconòmica i perjudica sistemàticament col·lectius com les persones migrades o aquelles amb pocs recursos econòmics

En el cas del tercer grau, la legislació estableix que la persona presa ha de “tenir la capacitat de viure en semillibertat”, circumstància que s’ha de valorar a partir de variables relacionades amb “la personalitat i l’historial individual, familiar, social i delictiu; la duració de la condemna i l’entorn al qual es retornarà”. A la pràctica, s’acostumen a contemplar aspectes com la participació en programes de tractament, l’absència d’addiccions, l’assumpció de la responsabilitat del delicte, la condició de reincidència, l’opció de tenir un domicili, els vincles familiars, el pagament de la responsabilitat civil i, especialment en el cas del tercer grau, la possibilitat de tenir un contracte laboral. El que s’espera, en definitiva, és que la persona presenti garanties de dur a terme una vida productiva, el més convencional possible i allunyada del delicte.

En els criteris per atorgar el tercer grau que acabem d’esmentar es pot observar el predomini d’elements relatius a l’àmbit socioeconòmic. Això s’explica per la concepció que tradicionalment té el sistema penal de la delinqüència: es vincula bàsicament a la pobresa i la marginalitat, i per això els dèficits principals que s’han de corregir per aconseguir la reinserció són de caire socioeconòmic (tenir domicili, vincles familiars prosocials, un contracte laboral…). En conseqüència, aquelles persones que provenen d’entorns marginals, amb historials laborals intermitents o fora del mercat laboral convencional, i amb entorns familiars considerats desestructurats tenen més dificultats per accedir a les diferents formes de progressió que no pas aquelles que presenten trajectòries de vida més normalitzades, per a qui la presó no ha estat concebuda.

El fet que recentment entrin a presó persones que no compleixen el perfil de delinqüent tradicional –porten vides convencionals i tenen capacitat de dur una vida productiva– posa el sistema en dubte. Certament, és difícil argumentar que aquestes persones no “estan capacitades per viure en semillibertat” més enllà de la necessitat de participar en programes de tractament que els han de reeducar, i comporta que els òrgans decisoris recorrin a arguments que són –com a mínim– qüestionables per mantenir-les en segon grau.

Un clar exemple és la recent oposició de la Fiscalia a la concessió de l’article 100.2 a Jordi Cuixart, defensant la necessitat de realitzar un programa de tractament sobre la sedició –que, evidentment, és inexistent en el sistema actual. Així mateix, també n’és exemple el comunicat de la Secretaria de Mesures Penals referent a la classificació inicial de les preses polítiques del procés, en el qual es reconeix que mostren un “procés d’inserció social favorable” però es denega el tercer grau “tenint en compte la durada de les penes entre 9 i 13 anys”, malgrat que la llei permet la classificació en tercer grau d’aquests casos en qualsevol moment de la condemna.

Efectivament, i “amb la llei a la mà”, persones com Oriol Pujol, Jordi Cuixart o Carme Forcadell comencen l’esperada progressió de la pena des d’un punt de partida diferent al de la majoria de preses i presos comuns. No obstant, el seu privilegi no és polític, com argumenten alguns, sinó socioeconòmic; però no per això ens hauria de preocupar menys. Al cap i a la fi, aquests casos evidencien, un cop més, l’existència d’un sistema i una llei injustos, que discriminen en funció de la posició socioeconòmica i perjudiquen sistemàticament col·lectius que, com les persones migrades o aquelles amb pocs recursos econòmics, tenen menys oportunitats per dur a terme el que es considera una vida convencional.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa