Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Profanar Colom

Fa tot just uns dies, la filòsofa i activista afroamericana Angela Davis afirmava que se sentia agraïda per estar viva i poder presenciar el moment històric que estan vivint els Estats Units. Les protestes contra la brutalitat policial i el racisme arran de l’assassinat de George Floyd són clamoroses, i amb elles no només els Estats Units han entrat en una “nova normalitat” antiracista, sinó que han arrossegat el món cap a conjuntures abans impensables. Pocs podien imaginar que el 2020 estaríem presenciant una onada iconoclasta davant de les figures propulsores de l’ordre colonial i de la modernitat d’Occident. Alguns ja l’han batejat com la guerra de les estàtues, la croada contra el patrimoni colonial que recorda l’esplendor dels grans imperis i corones i enalteix la relació històrica de dominació, el dolor i l’agonia de milions de persones.

La polèmica sobre el constructe d’iconografia esclavista i colonial no és recent, però les constants demandes d’abolició, reparació o restitució per part de molts moviments antiracistes eren, gairebé sempre, ignorades. Avui, sota la pressió de l’antiracisme mundial, les ciutats es veuen obligades a respondre pels seus símbols, i el debat s’ha posat sobre la taula. I ara què? Què faran amb els seus herois genocides i esclavistes? Són símbols tan sagrats que no permeten una relectura crítica? Són dignes representants dels valors occidentals?

Sota la pressió de l’antiracisme mundial, les ciutats es veuen obligades a respondre pels seus símbols, i el debat s’ha col·locat sobre la taula

Un dels personatges més vilipendiats és, sens dubte, Cristòfor Colom. Consagrat i erigit com una mena de divinitat laica, immortalitzat en ciutats d’Amèrica i Europa, se l’homenatja per ser aquell que va aconseguir canviar el rumb de la Història Universal amb majúscules. La història que ens van fer creure com a única i ens van obligar a memoritzar a tots els territoris colonitzats, tant si havies estudiat a Espanya, Portugal, Moçambic com al Brasil, a tots els llibres ens explicaven que Colom, intentant demostrar que la terra era rodona, impulsa una ruta alternativa camí a les Índies, però “descobreix” per equivocació Amèrica. Després d’aquest accident, s’inicia la conquesta territorial i moral dels salvatges indígenes mereixedors de la tasca civilitzadora i cristiana.

Aquesta és la cara A de la narrativa entabanadora del descobriment, que no parla de genocidi ni deixa entreveure l’evangelització amb finalitats lucratives, i amaga la idea imposada de superioritat racial. Aquesta narrativa omet l’existència d’una cara B, és a dir, de la mateixa història explicada des d’aquest món inferioritzat, la qual posa en relleu l’horror i l’espoli material i cultural d’aquella “aventura” colonitzadora. En acceptar un sol costat de la mateixa moneda, entrem al drap del joc de la història, consentint els relats hegemònics dels triomfadors com a “única veritat”, negant l’existència de qualsevol altra realitat i apel·lant a l’amnèsia i la invisibilitat dels damnificats.

Un dels personatges més vilipendiats és, sens dubte, Cristòfor Colom. Consagrat i erigit com una mena de divinitat laica, immortalitzat en ciutats d’Amèrica i Europa, se l’homenatja 

Això no obstant, els fets esdevenen i la història torna, per la qual cosa sempre és possible tornar a evocar-la, enderrocant qualsevol “política de l’oblit” creada com a mecanisme psicològic o com a resultat d’una elecció ideològica i econòmica. I és que estem sent testimonis de la invocació de la història que ressorgeix des dels seus blind spots o punts cecs. Els moviments antiracistes han trencat el silenci i, al contrari del que al·leguen els que pretenen mantenir vigent el seu statu quo desactivant qualsevol contranarrativa, aquests moviments no promouen una hispanofòbia gratuïta, no són irracionals ni ignorants. Estan formats per individus i col·lectius brillants que, entre altres aspectes, demostren les connexions entre el capitalisme mundial i el racisme globalitzat des de l’època de l’esclavitud fins al present.

Ells són els que estan al capdavant del moviment iconoclasta internacional. Amb aquestes accions, no només exerceixen el dret a la rancúnia i la ira davant d’una història invisibilitzada que està en l’origen d’un present opressor. Pretenen, a més, trencar amb els imaginaris que van emergir de la colonialitat i acabar amb els privilegis de la supremacia blanca. Perquè no hi ha raó per seguir vivint sota l’obediència colonial, molt menys per seguir acceptant el racisme estructural.

Ha arribat el moment de profanar les estàtues com a metàfora de l’avenir, perquè fer-ho és portar al més ençà dels usos polítics allò que estava en el més enllà dels llimbs de la història colonial

Per això, la profanació és l’acte més bell i més útil d’aquesta equanimitat. Profanar suposa restituir les possibilitats i altres usos per a aquests símbols. És l’obertura cap a un nou ordre que ens sobrevé. En aquesta “nova normalitat” tan aclamada, hi ha d’haver espai per a la reparació, perquè avui en dia les celebracions de qualsevol relat del triomf colonial i esclavista en els estats occidentals són totalment incompatibles i insostenibles en la seva actual composició demogràfica. És a dir, les diàspores exigeixen passar comptes no només en nom de la memòria històrica, sinó perquè els valors racistes que emanen d’aquests símbols continuen encara vigents, en totes les estructures i institucions. La història de la superioritat nacional és antagònica a l’existència de descendents dels indígenes d’Amèrica, l’Àfrica i Àsia.

En nom de la democràcia no s’haurien de celebrar com a emblemes aquells individus que van ser esclavistes i genocides. Colom, la icona que encarna els valors de sistema d’explotació i la tirania que segueixen vigents, és l’objectiu prioritari per a la iconoclàstia, encara que sigui el més difícil d’acceptar perquè els fonaments de l’Espanya moderna estan construïts sota la seva figura. Però ha arribat el moment d’asseure el projecte colonial europeu a la banqueta dels acusats per qüestionar, entre altres coses, els seus monuments consagrats i totes les seves simbologies racistes

Ha arribat el moment de profanar les estàtues com a metàfora de l’avenir, perquè fer-ho és portar al més ençà dels usos polítics allò que estava en el més enllà dels llimbs de la història colonial. És el símbol d’una “nova normalitat” antirracial en aquesta “era post-Floyd”, en què les demandes de revisió històrica i les reparacions aniran guanyant força i seran constants. No atendre-les o negar-les ens portarà al col·lapse.