Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'LGBTI-fòbia, més visible que mai

Els observatoris i els col·lectius contra l'LGBTI-fòbia a Catalunya i el País Valencià han registrat un augment de les agressions durant l'últim any. En 2019, a Catalunya, segons dades de l'Observatori contra l'Homofòbia, van augmentar les incidències registrades en un 41% respecte a l'any anterior. Tot i això, apunten que la majoria de les agressions continuen sense denunciar-se a causa de la revictimització que sofreix el col·lectiu durant el procés judicial

Manifestació contra la LGBTIfòbia a Barcelona, l'any 2017 / Marta Pérez Santos

El 6 d’octubre de 1991, Sonia Rescalvo Zafra va ser assassinada a Barcelona. Sis caps rapats neonazis van entrar al parc de la Ciutadella i es van dirigir a la glorieta dels Músics. En aquest indret es trobaven Sonia i la seua companya, Doris Romero, a qui van identificar com a “embalums” amb “aspecte de travesti”. Sonia va ser assassinada, mentre que Doris va resultar ferida de gravetat. Abans d’abandonar el parc, el grup de neonazis va agredir tres persones sense llar, dues d’elles van aconseguir escapar i una va perdre la vista d’un ull a causa de la pallissa. Aquest crim transfòbic va marcar la història recent del moviment LGBTI a Catalunya. Tot just un any després del judici, una de les reivindicacions del moviment era assolida amb la incorporació de l’agreujant d’odi a l’ordenament jurídic espanyol pels crims motivats per l’orientació sexual o la identitat de gènere, i amb la reforma del codi penal l’any 1995. A més a més, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) va crear l’oficina antidiscriminatòria, que es va convertir anys més tard en l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) com a eina activista i de defensa del col·lectiu LGBTI.

Al País Valencià, el 5 de maig de 2014, Javier Abil va ser convidat per tres joves a una festa, organitzada en la casa d’un d’ells a Gandia (la Safor). Javier va rebre tretze punyalades, que li costaren la vida, sota el “pretext” que volia “tocar” un d’ells

Al País Valencià, el 5 de maig de 2014, Javier Abil va ser convidat per tres joves a una festa, organitzada en la casa d’un d’ells a Gandia (la Safor). Javier va rebre tretze punyalades, que li costaren la vida, sota el “pretext” que volia “tocar” un d’ells. La policia va tardar 45 dies a trobar el seu cos totalment esquarterat a Pego (Marina Alta). L’Observatori contra l’Homofòbia va denunciar públicament els fets a la fiscalia i va fer arribar el cas a diversos grups parlamentaris de les Corts Valencianes, entitats i activistes LGBTI de Gandia. Dos anys més tard, l’any 2016, va arribar a l’Audiència Provincial de València, on el jutjat va declarar culpable un dels tres nois, que es va autoinculpar. L’assassí fou condemnat a setze anys de presó amb l’atenuant d’embriaguesa i l’agreujant d’homofòbia. Al seu torn, però, sense comptar amb el teixit associatiu LGBTI, l’any 2017 es reobriria el cas al Tribunal Superior de Justícia, que va eliminar l’agreujant d’homofòbia. La defensa va al·legar el pànic de l’assassí davant les “insinuacions” de Javier en un context d’embriaguesa. Javier Abil representa un dels casos d’homofòbia més cruel i impune del País Valencià.

Sonia, Doris i Javier són alguns dels casos que representen la punta de l’iceberg de l’LGBTI-fòbia, és a dir, l’odi o aversió contra les persones que pertanyen al col·lectiu LGBTI. Es mostra a través de situacions discriminatòries sustentades en un sistema cultural, social i econòmic que regula la sexualitat i facilita la legitimitat a algunes persones, emparades per l’estructura d’aquest sistema.


Increment de les agressions a Catalunya

L’OCH ha publicat recentment l’informe L’estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya, on en l’any 2019 s’ha registrat un increment del 41% d’incidències registrades (160) respecte al 2018 (113). A l’informe s’expliquen les xifres, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, per entendre en quin moment es troben les persones LGBTI a Catalunya i es denuncien situacions de discriminació per orientació sexual o identitat de gènere. De fet, però, l’objectiu principal del col·lectiu LGBTI –més enllà del reconeixement formal dels drets– consisteix a fer públics els conflictes socials tradicionalment considerats com a assumptes privats.

El president de l’Observatori contra l’Homofòbia a Catalunya i militant del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, Eugeni Rodríguez, explica: “Com s’observa a l’informe, la imatge és un iceberg, on només es veu una punta molt mínima”. I afegeix: “Un fet és que en tots els països on es fan estudis, hi ha un consens en el fet que al col·lectiu li costa molt anar a l’itinerari oficial”. De fet, l’informe assenyala que la majoria de persones que sofreixen LGBTI-fòbia -no denuncien. En 2019, del total d’incidències registrades, només se’n va denunciar un 28,7%.

Al País Valencià, el director de l’Observatori Valencià contra l’LGBTI-fòbia, Toño Abad, explica que hi ha hagut un augment del nombre global d’agressions respecte a l’any anterior. En 2018 es registraren 111 casos, mentre que l’any 2019 foren 129

Rodríguez detalla que hi ha diverses fonts especialitzades en delictes d’odi i “les dades rarament coincideixen”.  “Per a l’observatori –continua– és important que quan vinguen, les persones es troben en un entorn amb complicitat, perquè normalment tu expliques les coses un cop, explicar-les dues vegades és complicat, et revictimitza”. I remata: “Moltes vegades la via penal no és el més important. Un assassinat és importantíssim, és clar, però nosaltres intentem explicar que el que t’ha passat a tu, independentment del que li hagi passat a una altra persona, per tu és el més greu que t’ha passat”.

Segons l’informe de l’observatori, majoritàriament, les incidències ocorren a l’espai públic (54,4%), i sobretot a la via pública (33,1%). A més a més, s’enfoquen principalment contra els homes gais i bisexuals. En concret, un 59,3%, el que representa un total de 95 incidències registrades. Rodríguez explica aquesta xifra: “Sempre som els gais els qui en tenim més, perquè a les dones lesbianes els costa molt denunciar”. I afegeix: “Els homes ho denuncien més, però l’LGBTI-fòbia està present en les dones lesbianes, gais, transsexuals…”. Així mateix, matisa que sempre són els homes gais i bisexuals qui més denuncien, i normalment, en el segon lloc, es troben les dones trans, amb el 10,6% –17 incidències– enfront dels homes trans, que representen el 0,6%.

Les agressions solen donar-se durant els caps de setmana, perquè és quan el col·lectiu “sol trobar-se amb uns altres grups de joves que no necessàriament són LGBTI i en aquesta trobada hi ha un augment molt bèstia que no s’havia donat anteriorment”, apunta Rodríguez. “Els joves de 17 o 18 anys –continua–, quan veuen una dona trans o un home gai, amollen els insults. Veuen que ho poden fer i ho fan, no és que estiguen organitzats ni és que se’n vagen de cacera ni necessàriament són d’ultradreta”. I conclou: “És un tema que nosaltres l’estem analitzant molt. Com és possible que acaben pegant-li una pallissa perquè és maricón?”.

Abad posa com a exemple l’assassinat d’una dona trans a Alacant, a qui van tractar com a home durant el procediment judicial del cas

Al País Valencià, el president del col·lectiu Diversitat i director de l’Observatori Valencià contra l’LGBTIfòbia, Toño Abad, explica que hi ha hagut un augment del nombre global d’agressions respecte a l’any anterior. En 2018 es registraren 111 casos, mentre que l’any 2019 foren 129. Segons Abad, aquesta xifra només “representa un 10%” de totes les situcions discriminatòries, que, assegura, solen patir més aquelles persones que més fàcilment se’ls identifica com a membres del col·lectiu LGBTI, “com el grup de dones trans o homes gais”.

Les persones més fàcils d’identificar com a membres d’aquest col·lectiu i, principalment, les treballadores sexuals, moltes de les quals es troben en situació administrativa irregular, “són aquelles que més pateixen agressions i les que menys les denuncien”, matisa Abad. I subratlla: “Precisament, si no estàs empadronada a Espanya, la gent té por d’anar a la policia, als tribunals, per a posar una denúncia. És molt preocupant”. Abad posa com a exemple l’assassinat d’una dona trans a Alacant, a qui van tractar com a home durant el procediment judicial del cas. “Si els tribunals no reconeixen la seua identitat de gènere, evidentment, no es jutjarà com a delicte de transfòbia, no?”, sentencia.


Revictimització als jutjats

Recentment, el cas més mediàtic ha sigut l’agressió transfòbica contra una dona trans el 2 de maig, en plena pandèmia, per part d’un policia local de Benidorm (Marina Baixa). “És també la més paradigmàtica, perquè d’alguna manera representa el que anàvem denunciant, la indefensió davant les forces i cossos de seguretat de l’Estat espanyol i la justícia. Moltes vegades, només amb el nostre testimoniatge se’ns posa en dubte o no se’ns pren seriosament”, denuncia Abad.

“De dia eres encara més lleig, eres horrible”, “que te’n vages, porc” o “què feu ara que no podeu ni halar polles ni robar?”, són algunes de les frases que li va dir l’agent a la dona. L’agressió verbal es va fer viral a través del vídeo que havia gravat un altre agent, el conductor del cotxe patrulla. La cara de la víctima va eixir en tots els telediaris. “Era un escàndol i vam arribar a témer per la seua integritat”, puntualitzen des de l’observatori del País Valencià.

L’observatori ha ofert un pla d’assessorament i acompanyament jurídic i psicològic a la víctima amb l’objectiu d’articular, d’una banda, l’acusació particular contra l’agent, i, de l’altra, una acusació popular a través de la fiscalia, la Conselleria d’Igualtat i altres organismes que es personaran també en la causa. Així mateix, també han desarticulat l’intent que va haver-hi per part d’advocats relacionats amb l’agent de portar l’acusació particular de la víctima. “No havien passat ni 24 hores i ja s’havien posat en contacte amb ella –amb una persona que no té recursos, migrant i que no entén l’idioma– per a oferir-li un advocat privat. Vam haver de desarticular aquest pla per vetlar pels seus interessos”, rebla Abad amb rotunditat.

Segons l’informe, les dones trans, els homes trans i les persones amb identitats no-binàries presenten uns percentatges “d’ideació suïcida del 100%, 88,9% i 81,8%, respectivament”

Les darreres setmanes, l’associació Ben Amics de les Illes ha publicat un estudi sobre el risc de suïcidi de joves LGBTI a Mallorca, on van participar gairebé cent joves, d’entre 12 i 35 anys. Segons l’informe, les dones trans, els homes trans i les persones amb identitats no-binàries presenten uns percentatges “d’ideació suïcida del 100%, 88,9% i 81,8%, respectivament”.

“Més del 60% ens varen dir que s’havien sentit discriminats pel fet de ser LGBTI. Però són una minoria els que decideixen denunciar. I són una minoria perquè els resultats que obtenen no són satisfactoris”, explica la presidenta de Ben Amics, Tatiana Casado, qui puntualitza: “És un procés que desgasta. Has de contar i recontar la situació d’assetjament que has viscut, t’enfrontes a molta LGBTI-fòbia per part de les institucions i els professionals, i no s’entén aquesta revictimització a la qual s’obliga la víctima”. D’altra banda, sosté que “l’LGBTI-fòbia que tenim interioritzada fa que les persones joves tinguen por a sortir de l’armari i produeix un sofriment que després es veu en conseqüències greus, com l’ansietat, depressió o nivells de suïcidi més alts”.

Casado considera que no hi ha un augment de l’LGBTI-fòbia, sinó que ara es visibilitza més que abans. “Aquelles discriminacions que abans no els féiem cas, ara estem visibilitzant-les més”. El problema, segons expressa, radica en el fet que “és un problema de totes, amb la indiferència i sent còmplice amb el nostre silenci davant qualsevol discriminació”.

 

El perill del discurs d’odi

Des de l’arribada del partit d’Abascal a les institucions, s’ha confeccionat un discurs d’odi contra les persones LGBTI. En aquest sentit, cal diferenciar entre el discurs d’odi i el delicte d’odi, ja que el primer pot ser constitutiu de delicte d’odi, i el segon, com ara una agressió o un acte discriminatori, pot ser motivat pel discurs.

Els missatges d’odi, en l’actualitat, ixen de les institucions, amb la irrupció de l’extrema dreta. “Era una cosa que es veia o se sentia, però no tenia altaveus tan clars. Això s’ha incrementat i hi ha hagut un qüestionament de les persones LGBTI. Hi ha tota una sèrie d’argumentacions per dir que només volem gaudir de privilegis, desarticular la família tradicional i trencar els consensos socials”, relata Abad, qui pensa que el discurs d’odi actual té una incidència directa en els delictes d’odi. “Comparar, com ha fet un regidor de Massamagrell (Horta Nord), l’homosexualitat amb la pederàstia pot constituir-se com a delicte d’odi, però a més pot incitar unes altres persones, que no són de discurs, però són d’acció, a cometre delictes”, sentencia. En aquest context, el director de l’Observatori Valencià contra l’LGBTI-fòbia conclou: “Des del nostre punt de vista, hem de continuar treballant dia a dia perquè les persones LGBTI no patim por per a expressar la nostra orientació al carrer. La nostra causa són la defensa drets humans, i ara és un moment clau, perquè fins ara no havíem tingut portaveus de l’odi en les institucions”.