Marta Province i Gabi López són tècniques d’energies renovables i treballadores sòcies de Xicoteta Energia, una cooperativa que treballa per la transició ecosocial i energètica des d’una perspectiva ecofeminista
Com veieu el model energètic de producció i distribució actual, incloent-hi també el de les renovables?
Gabi López: Sols cal veure el model aplicat en altres països per veure que el nostre està molt desfasat i és molt oligopolístic. Parlem d’empreses que tenen el 60 % del mercat. El mateix passa en les empreses instal·ladores: tenen més poder, més contactes i més marge per a abaixar els preus i guanyar mercat. Les grans empreses energètiques juguen molt amb els seus serveis. Nosaltres, vivint-ho des d’una cooperativa, no podem competir.
Marta Province: Amb el sistema actual, s’estan posant de moda les energies renovables i això suposa una reproducció dels mateixos patrons. La metodologia és la mateixa: fons d’inversió que arriben a un territori i col·loquen macroparcs fotovoltaics on els ix més rendible. La realitat d’eixos parcs és que es creen sobre territori de sacrifici que produeix l’energia per a les ciutats.
Què són els “territoris de sacrifici”?
M. P.: Són territoris rurals que se sacrifiquen físicament per donar l’energia que les ciutats necessiten. Es produeix un extractivisme energètic que implica desforestació, tant en el mateix espai com en tota la línia d’alta tensió.
Defenseu combinar de manera responsable la tècnica i el compromís amb el territori des d’una perspectiva ecofeminista. Què implica aquest posicionament?
G. L.: L’ecofeminisme és proposar un model diferent del capitalista i centrat en les cures de totes les parts: en nosaltres mateixes, en el medi ambient i en la societat. A banda de proposar un model energètic ecofeminista que genere menys impacte al territori, treballem l’autoconsum domèstic i el fomentem en les ciutats.
M. P.: També vol dir treballar de manera horitzontal i sense jerarquies. Això ens fa menys eficients, i en som conscients. Ens genera molt d’estrès, perquè estem dins d’un sistema que no espera fins al dilluns perquè tinguem la reunió. Ens trobem enfrontades al sistema, perquè hi som dins i perquè va a un ritme diferent del nostre.
En 2018, es van reunir a Bilbao 140 dones del sector energètic. Què va significar per a vosaltres?
G. L.: Va ser molt bonic, perquè va nàixer arran de la ràbia després que el govern espanyol anomenara catorze experts –tots homes– del sector per liderar la comissió i redactar la Llei del canvi climàtic. Era necessari reivindicar el paper de la dona, però vam anar més enllà. Es va posar l’ecofeminisme en el centre dels debats. Parlàvem d’extractivismes en altres territoris i del rol de reivindicació de la dona, com és el cas de Lolita Chávez, activista de Guatemala, present en la trobada.
M. P.: Ens va ajudar a reivindicar també aquest paper en Xicoteta Energia. Sempre ho podem fer, però que hi haja companyes que estiguen fent-ho en altres territoris dona més força. Des del principi, hem volgut ser un model reproduïble. Si ens criden d’Alacant o de Castelló, no hi anem. El que volem és que apareguen nous projectes a Alacant i a Castelló.
És complicat passar de la teoria a la pràctica?
G. L.: No és més complicat; és fer-ho d’altra manera.
M. P.: És una manera diferent de treballar amb les energies renovables. En el moment en què repensem la nostra feina assalariada com un projecte econòmic de les nostres vides, hem de tindre altres coses repensades, com ara la missió, els valors, les perspectives. És aquesta part política que ens permet viure el projecte amb aquesta passió i que, alhora, funcione.
