Rafeef, en àrab, significa l’aleteig d’un ocell. Els seus pares li van posar aquest nom perquè, refugiats al Líban, veien els ocells volant cap a Palestina i pensaven que ella podria tornar-hi també algun dia. La poeta Rafeef Ziadah encara no ha pogut trepitjar la seva terra i no va ser fins fa dos anys que va aconseguir un passaport canadenc. És a través de la contundència de la seva poesia que ha posat paraules a l’exili i la resistència palestina i el seu poema “Nosaltres ensenyem vida, senyor” va fer la volta al món durant l’operació militar israeliana Plom Fos a finals del 2008. Recentment, la Sala Beckett de Barcelona ha acollit un recital de Ziadah, on per primera vegada, s’han pogut llegir els seus poemes traduïts al català per Míriam Cano.
Pertanys a la tercera generació de refugiades palestines que van haver de marxar de la seva terra després de la guerra de 1948. Vas néixer al Líban i no has viscut mai a Palestina. Què significa per a tu i com habita en tu Palestina?
És un bon moment per respondre aquesta pregunta perquè acabem de commemorar la Nakba. Just va ser aleshores quan la meva família va haver de marxar de Haifa en vaixell. Per a mi, el que veiem al Mediterrani és una clara i trista indicació de què les coses no han canviat per als refugiats. I per descomptat, tot el que sé de Palestina ho he après de generacions de dones palestines que ens ho han ensenyat tot. Un dels poemes que recito parla exactament d’això: de com a través de tres generacions que han explicat, aprens com és un lloc, com olora i se sent, sense haver-hi estat mai. I mantens la connexió amb aquest espai. Especialment, quan parlem de la Nakba és increïble, alhora, la pena que carreguem d’haver perdut la pàtria, de ser apàtrides en un món que està organitzat amb estats i passaports, però també la fortalesa del que significa recordar que retornarem. Així que a vegades, la pena i la fortalesa van de la mà.
Com és l’enyorança d’un lloc on no has estat mai?
“Escric poesia per aconseguir explicar el que significa ser d’un lloc però no poder-hi tornar. Quan inclús la teva idea del retorn és una amenaça per a l’Estat d’Israel. El fet de recordar, de dir que ets un refugiat, ja és considerat una amenaça”
Per això escric poesia, per aconseguir explicar el que significa ser d’un lloc però no poder-hi tornar. Quan inclús la teva idea del retorn és una amenaça per a l’Estat d’Israel. El fet de recordar, de dir que ets un refugiat, ja és considerat una amenaça. Has de viure amb la deshumanització i combatre-la cada dia. És molt difícil descriure-ho amb paraules. Espero poder escriure poesia algun dia que aconsegueixi explicar bé el que significa. És difícil explicar a la gent que Palestina no té a veure només amb la guerra, no és únicament bombes i guerra, sinó que també significa perdre-ho tot. Sovint dic a la gent, imagina anar a casa teva, trobar-hi uns estranys, no poder-hi viure, que ho han eliminat tot com si mai haguessis existit. Imagina que cada dia de la teva vida hagis de dir constantment: sóc un ésser humà, existeixo. Dir-ho és la cosa més poderosa, un acte constant contra la deshumanització.
El 1982 vas marxar cap a Tunísia, després de la invasió del Líban per part d’Israel. La memòria de la teva infància doncs està marcada per al setge i els bombardejos sobre Beirut. De quina manera?
El primer poema que vaig aprendre era de Mahmoud Darwish, sobre el setge al Líban, i diu: “els vostres morts o els vostres ferits són les vostres municions i amb elles colpegeu”. Per mi és el que signifiquen aquelles postals. Vam perdre molts familiars al Líban i la majoria de la gent no és conscient que el món no s’atura quan les bombes s’aturen, sinó que és quan realment continua. Ho he vist en la meva família, en termes de com parlem, com ens movem… el drama és intergeneracional. Qualsevol guerra continua a l’interior dels supervivents. Jo dic sovint: es queda en tu, en carn pròpia. Certament, la injustícia del que va passar s’ha quedat en mi, en la meva poesia, i també continua, inclús si abandones el lloc, perquè com a palestina, t’aturen a tots els aeroports. Quan ets apàtrida en un món on tot s’articula a partir d’estats, significa que això pesa en tu cada segon de cada dia. El més terrible de tot és que el setge continua. Vaig néixer en un setge i actualment veiem un setge a Gaza. Els palestins han estat sota setge des de 1971, la Nakba que commemorem no és només un moment de 1948, sinó que continua. Per mi és destacable que mentre commemorem la Nakba, una de les més grans catàstrofes, Eurovisió se celebri i Europa miri l’ostentació i el glamur d’una competició musical. Penso que és una competició musical absurda i diu molt: la gent té el desvergonyiment de fer això al mateix moment que els palestins marquen la Nakba. Penso que és un senyal de com poc importa Palestina a la comunitat internacional.
Heu viscut un llarg exili. La filòsofa María Zambrano, que va exiliar-se de l’Estat espanyol el gener de 1939, va escriure: “Comença la iniciació a l’exili quan comença l’abandó, el fet de sentir-se abandonat”. Et sents abandonada i per qui?
“Crec que de moltes maneres la nostra fortalesa col·lectiva no ens ha deixat abandonats; la fortalesa de tants palestins recordant i dient constantment que existim, que existirem i tornarem. Ens donem suport uns als altres”
Sí i no. Crec que de moltes maneres la nostra fortalesa col·lectiva no ens ha deixat abandonats; la fortalesa de tants palestins recordant i dient constantment que existim, que existirem i tornarem. Ens donem suport uns als altres. I això per a un sentiment col·lectiu, comunitari, és molt important. Per altra banda, si parlem de la comunitat internacional, hi ha hagut un abandonament absolut, de la UE i, per descomptat, dels Estats Units, que són còmplices dels crims de guerra d’Israel contra els palestins. Ha estat així per dècades. Per això, la crida de moviments com Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), és una crida a les bases, una crida a la gent, no només als governs. És la confiança en altres humans que, quan vegin les injustícies, actuaran.
Hi ha diverses resolucions de les Nacions Unides i del Tribunal Internacional que Israel no ha complert. Com ho expliques?
Té a veure amb l’antidemocràtic anomenat sistema internacional. Tenim els Estats Units que són el més gran aliat d’Israel i el major finançador, especialment pel que fa a armament, quan suposadament haurien de ser un negociador per la pau. És completament absurd. A Palestina tenim una dita: és com un lladre intentant negociar amb aquells a qui ha robat. Per altra banda, la UE també juga aquest rol horrorós quan essencialment segueixen la política dels EUA, i continua abocant inversió en l’ocupació perquè tots els diners que suposadament dona als palestins com a ajuda, tenen un retorn a l’ocupació perquè els palestins tenen l’economia capturada, les taxes les recapta per a Israel. Per tant, el rol de la UE ha estat un rol còmplice amb tot el que està passant i manté també un silenci còmplice.
La teva experiència es reflecteix en la teva poesia i es troba també en l’origen d’haver-ne començat a escriure? Per quines raons vas escollir aquest mitjà d’expressió?
L’anglès és la meva segona llengua i no el vaig parlar bé durant molt temps. La idea que algun dia em posaria davant de la massa i parlaria m’aterrava. Sempre he escrit, de ben jove escrivia en àrab i després en anglès, però no em sorgia de forma natural. No vaig estudiar res creatiu, però vaig patir un incident al Canadà quan era estudiant. Havíem creat un mur de l’apartheid per mostrar el que passava a Palestina, per educar l’estudiantat sobre la realitat del mur. Actuàvem com a civils i com a soldats israelians. Jo era una civil i un home jove em va colpejar i em va dir: mereixes ser violada abans de tenir fills terroristes. I aquella mateixa nit vaig escriure un poema i el vaig recitar també, amb els ulls tancats. Quan els vaig obrir, la gent s’havia aixecat per ovacionar-lo. Aquell poema va venir d’un lloc molt profund i molt honest, de l’enuig i la indignació. Vaig pensar que no podia sortir malament si explicava la meva història.
Hi ha un altre poema molt conegut que es diu “Nosaltres ensenyem vida, senyor“. És una crítica al periodisme i a la construcció del relat sobre la situació a Palestina. Creus que el relat periodístic tendeix a ser equidistant?
El problema també es troba en com s’ensenya el periodisme. Tu sempre necessites tenir dos bàndols, ser iguals, escoltar-los tots dos, però el que això significa és que el més fort, el que domina, és la veu a la qual tens més accés, la que es repeteix més sovint. Comporta que la narrativa sobre Palestina presenti dos bàndols iguals, quan hi ha un dels exèrcits més forts del món amb el suport d’un dels països més poderosos del món contra una població que pràcticament no té res, que està capturada, sota un setge. No hi ha cap mena d’igualtat en aquesta situació. Es pot comprovar amb el que ha passat recentment a Gaza: els palestins han participat en la marxa pel retorn a Gaza, hi ha hagut centenars de ferits, centenars de morts, però no se’n parla fins que hi ha míssils que es disparen des de Gaza cap a Israel; és aleshores quan es parla de violència. La constant violència de l’ocupació, el setge constant, no es considera mai violència. Tot el que passi als palestins no és violència, és normal. Però si els palestins responen, això sí que es reflecteix a les notícies. Sempre som capturats per les pantalles com a terroristes, quan la realitat és que estem enfrontant la monstruositat de les forces armades dirigides a destruir-nos.
Quina ha estat la teva experiència amb el periodisme?
“Quan els mitjans parlen de Palestina és amb una llista d’acusacions des del punt de vista d’Israel, del seu ministeri de comunicació. L’única posició que pots tenir, l’única casella que pots omplir, és respondre a un reguitzell d’acusacions”
D’ençà que vaig tenir l’experiència a partir de la qual vaig escriure “Nosaltres ensenyem vida, senyor”, les preguntes no canvien mai. Sempre faig juguesques amb els meus amics sobre quan trigaran a formular preguntes com “no creu que tot es resoldria si vostès deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus fills?”. I sempre és el mateix: ensenyeu odi als vostres fills, heu de denunciar la violència palestina, què passa amb l’antisemitisme… Aquestes preguntes van encaminades a assegurar que mai hi ha temps ni espai per explicar la part palestina de la història. Sempre t’afrontes a una acusació, no a una pregunta. Quan parlen de Palestina és amb una llista d’acusacions des del punt de vista d’Israel, del seu ministeri de comunicació. L’única posició que pots tenir, l’única casella que pots omplir, és respondre a un reguitzell d’acusacions. Mai tens temps per dir la veritat i quan ho intentes, et responen que com goses explicar la història humana d’aquesta gent.
Creus que també hi ha massa silencis? El silenci juga un paper en la construcció de la història?
Absolutament. Bàsicament, com a palestina no esdevens ni una història quan mors. Només som una nova història en termes de violència. M’espanto del silenci. És més devastador perquè passa però no importa a ningú o passa i es converteix en una situació “normal”. Hi ha una ocupació militar, check points, assentaments il·legals, que ho condicionen tot a la teva vida: si pots tenir un carnet de conduir, si pot anar a l’escola al matí… és el pitjor malson que podries imaginar d’una. Ens disparen i tot el que volen de nosaltres és el consentiment palestí. Volen el nostre silenci, i això espanta, però també hi ha el silenci contra nosaltres, que encara espanta més.
Quins sentiments has bolcat en els teus poemes?
“Sento ràbia, per exemple. I ho dic perquè hi ha la figura de la dona àrab enrabiada i en part, vull dir que sí, que estem enrabiades i tenim raons per estar-ho. Reconec aquesta ràbia, que pot ser destructiva, però també un lloc des d’on parlar i expressar-te”
Ràbia, per exemple. I ho dic perquè hi ha la figura de la dona àrab enrabiada i en part, vull dir que sí, que estem enrabiades i tenim raons per estar-ho. Reconec aquesta ràbia, que pot ser destructiva, però també un lloc des d’on parlar i expressar-te. Durant molt temps, hi havia gent que em deia “ets molt apassionada quan parles”, “ets molt emocional”, hauries de ser com els occidentals a la televisió… Recordo que una vegada em van entrevistar i em van dir que movia massa les mans en parlar, em deien com havia de vestir, que havia de parlar amb frases curtes, amb declaracions i en definitiva, ser el mínim possible el que sóc per encaixar i ser acceptada, especialment als mitjans occidentals. Sento molta ràbia, però a vegades una pena molt intensa i la sensació de no poder fer res, especialment quan veus a la televisió com cauen les bombes i llegeixes els mateixos titulars de sempre. He escrit un altre poema que es diu “Si les meves paraules“, que parla de desitjar que les meves paraules poguessin aturar una bala, una bomba… sovint desitjaries que les paraules poguessin fer molt més.
Cada un dels teus poemes és una història real, basada en converses que has mantingut amb refugiats palestins a diferents parts del món. La poesia és també una manera de connectar-te amb la teva pàtria?
Hi ha una tradició oral molt rica a Palestina, i és així com moltes històries s’han explicat i s’han tornat a explicar. En el meu altre barret, sóc investigadora i etnògrafa, per tant, m’agrada recollir històries, parlar amb la gent, i especialment històries que difícilment escoltaràs. No només busco històries palestines, sinó que treballo amb refugiats d’arreu: de l’Iraq, l’Afganistan, el Kurdistan, Síria… i totes les històries són extremadament similars, però úniques. Són petites coses que la gent desconeix. Hi ha un poema que recito que es diu “Tries”, que parla d’haver de treballar en una cafeteria. Quan hi vaig treballar, tots els treballadors érem refugiats de diversos llocs d’Orient Mitjà i tots teníem una història. El propietari sabia que tots érem migrants i que ens podia mal pagar i vam pactar escopiren el seu cafè, va ser la nostra resistència [riu]. Hi ha històries de supervivència quotidiana: intentar aconseguir una feina, on sabràs que estaràs mal pagat, tot i tenir llicencitaura. Saps que si ets refugiat àrab, treballaràs en una cafeteria o en un bar de xauarmes, aquestes històries no s’expliquen i jo tinc l’oportunitat d’explicar-les en un poema.
Són històries de supervivents, no de víctimes. Cal aquest canvi de perspectiva?
Precisament, estic molt molesta amb el tractament que s’ha fet a la Biennal de Venècia de l’embarcació que es va enfonsar i van morir més de 700 persones. Penso que el més ofensiu és que aquest anomenat art s’adjudica la història dels migrans sense demanar-los permís, exhibint-los, i la gent s’hi passeja, prenent un cafè, al costat d’una tomba. Si totes aquestes morts no mouen la gent a Euroap, el vaixell que és una tomba tampoc ho farà. Convertir-ho en una història només de víctimes i normalitzar-ho, per mi, és art ofensiu i imprudent. Mostra la frivolitat quan l’art esdevé només un voltor de la vida de la gent. Jo explico històries de gent propera, d’amics, de gent amb qui ens donem suport, demano consentiment per explicar.
Un poeta basc, Gabriel Celaya, va escriure: “Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”. És així com entens la poesia?
M’alegra que m’ho preguntin des d’aquesta perspectiva, perquè normalment, es fa a la inversa. Em pregunten: per què escrius poesia política? Quan hi ha un poeta que escriu sobre la vida, la guerra i la política, és immediatament considerat un poeta polític. En canvi, si escrius sobre un arbre, ets un poeta a seques. Hi ha una crida a ser apolític, però penso que també ets polític quan dius que t’abstens de ser-ho, rebutjant involucrar-te en el món que t’envolta. Això és una posició política. Em molesta aquesta posició i la rebutjo. Em sembla fantàstic que la gent vulgui parlar d’arbres, però jo vaig néixer en una realitat particular, en vull parlar i he de tenir l’espai per fer-ho. Si penses en els moviments socials i els moviments d’alliberament, sempre recordes que hi ha poesia i cançons, perquè en les lluites col·lectives, la gent també genera art preciós i el que realment queda en tu, ve d’aquest lloc.
Especialment a Palestina, és impossible separar l’art de la política?
“Aquesta insistència a separar l’art i la política és una manera d’evitar la política, sent extremadament polític en el costat equivocat de la història”
Crec que és impossible i alhora no sé per què hauríem de separar-ho. Penso que inclús quan separem art i política, ens estem posicionant políticament. Qualsevol posició que prens i mirada sobre l’art és en ell mateix una posició política que tu emmarques d’alguna cosa. Molts artistes quan se’ls demana boicotejar Israel i no participar-hi, diuen que el seu art és apolític. I a Eurovisió, la gent ha cantat al costat d’una presó a cel obert, a Gaza. Com és possible que això no sigui una posició política? El missatge que llances és que no t’importen els palestins i que poden patir, però tu igualment, tindràs els teus minuts sobre l’escenari per cantar una cançó. Per mi, aquesta insistència a separar l’art i la política és una manera d’evitar la política, sent extremadament polític en el costat equivocat de la història.
Estàs vinculada al moviment Boicot, Desinversions i Sancions (BDS). Quin paper juga la cultura en l’ocupació de Palestina i per què és important focalitzar la denúncia en les institucions culturals israelianes?
“Per mi, el boicot cultural ha d’estar fonamentat en el fet que la cultura palestina ha estat sotmesa a una destrucció sistemàtica durant més de 71 anys. Israel va robar els arxius palestins quan es va crear l’Estat israelià durant la Nakba. Tots els nostres llibres, arxius i llibreries van ser robades”
M’agradaria començar dient que tant de bo la gent estigués igual de preocupada per la destrucció de la cultura palestina. Per mi, el boicot cultural ha d’estar fonamentat en el fet que la cultura palestina ha estat sotmesa a una destrucció sistemàtica durant més de 71 anys. Israel va robar els arxius palestins quan es va crear l’Estat israelià durant la Nakba. Tots els nostres llibres, arxius i llibreries van ser robades. Quan va haver-hi la invasió del 1982 al Líban, l’arxiu audiovisual va ser robat i els arxius culturals també. Durant la segona Intifada, les institucions culturals palestines van ser destruïdes. Dir que els palestins no existeixen és un atac a la nostra cultura. Primer hem de conèixer que la cultura palestina és atacada constantment i per tant, si estàs molt preocupat per la cultura, hauries de denunciar-ho. Considero que per salvar la cultura palestina i manifestar-se en contra de l’ocupació, el mínim que pot fer la gent és boicotejar les institucions culturals israelianes. Sobretot perquè Israel les utilitza per presentar-se com un estat normal, que impulsa la producció cultural, quan no ho és. El ministeri ha dit obertament que volen utilitzar la cultura per difondre com de fantàstic i normal és Israel. Clarament, hi ha culture washing. No és un boicot individual, són institucions finançades per l’Estat i s’ocupen de fer la feina per a l’Estat.
Per a un acord de pau, quines serien condicions indispensables?
Penso que la primera cosa per a una resolució de pau -com parlem de genocidi indígena Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà o els EUA-, és reconèixer que hi ha hagut una neteja ètnica a Palestina. Hi ha milions de refugiats actualment que volen tornar a casa, i això és la demanda bàsica. Una de les primeres condicions per a mi és el reconeixement de què ha passat, el reconeixement de la destrucció del poble palestí i la reparació de tot això. Cal reconeixement del mal causat, justícia i reparació.
