“Del que lucha con miedo allí en su pecho, por si eso nunca nadie lo convierte en hecho”
El borde del mundo, Valeria Castro
Després de València es fa difícil escriure sobre res més. El nostre primer gran desastre climàtic s’ha emportat vides, cases i projectes a la València més popular, perifèrica i desprotegida. Qui ens havia de dir que la nova imatge global de l’apocalipsi seria la dels cotxes amuntegats dels i les valencianes. El clima embogit, com ha passat sempre i arreu amb els desastres que ja no en podem dir naturals, fa més mal a les zones estructuralment més vulnerables, a les més oblidades i ajornades políticament. La desigualtat també és sempre de nivells de risc. Darrere de tant de pelotazo i tants esdeveniments de luxe hi havia l’Horta Sud. L’Horta enfangada i de dol que ara ja pateix, a més, per desaparèixer dels informatius, perquè saben que la resposta política i la solidaritat depenen dels minuts de tele.
Salvant les distàncies de l’immens dolor i de tanta destrucció, el mateix passa amb la gent de Torre Baró. Tampoc no voldrien tornar a l’oblit després que passi el boom de la pel·li que els ha posat al mapa. Quaranta-sis anys per parlar del segrest del 47 en són molts, massa, perquè els oblidem de seguida. Quaranta-sis anys han hagut de passar perquè el cinema comercial expliqui com va malviure molta de la gent migrada que va arribar a Catalunya i com es va “integrar” a cop d’assemblea, determinació i acció directa. La pel·lícula en català més vista en quaranta anys? Quaranta-sis anys després del segrest de l’autobús, molta de la gent que va venir, i molta de la que els va rebre, es barregen en una sala de cinema per reviure un passat compartit. Ja era hora.
Quaranta-sis anys per parlar del segrest del 47 en són molts, massa, perquè els oblidem de seguida
Quaranta-sis anys després, a Torre Baró s’acaben d’encendre els llums de Nadal, però amb més emoció que a la resta de la ciutat, perquè només és el segon any que en tenen. Desig de Nadal humil i complert. Els llums se’ls han fabricat ells mateixos i han volgut dedicar-los a la pel·li per agrair que els hagi donat “llum pública”. “Torre Baró és Barcelona” és ara pintada, lema del barri i missatge nadalenc de tubs de led. Llums per a un barri que es queda sovint sense llum i que demana noves infraestructures a Endesa des de fa dècades. És curiós descobrir que l’última gran apagada va coincidir amb l’estrena de la superpel·li que explicava els seus drames del passat, mentre patien els del present.
Quaranta-sis anys després, el líder veïnal Manolo Vital tindrà una plaça amb el seu nom. I que bé, i que malament. Que bé sempre l’homenatge als perdedors, però que malament aquests homenatges oficials tan oportunistes i personalitzats: mai cap Manolo Vital va poder sol. Per sort, la pel·li del 47 fa un merescut homenatge a tantes dones que van sostenir les lluites i els lluitadors —tant antifranquistes com masclistes—, i a tants mossens i monges rojos que ens van ensenyar el credo de l’organització popular. La pel·li s’oblida, però, de tants homes i dones de partits i sindicats d’esquerra que ens van alfabetitzar de moltes i diferents maneres. Trist servei a la memòria del Vital i a la del seu pare afusellat per falangistes, despolititzar la seva figura i la dels moviments veïnals. Molts autobusos, molts dels col·legis que avui cauen a trossos i alguns dels pocs parcs que tenim als barris més pobres van costar molts sacrificis personals, moltes detencions i moltes hòsties, com per convertir-ho tot ara només en un record amable o en una placa en una rotonda. Com es diu al Noubarris.info, el mitjà més fiable sobre el barri, digui el digui la nova placa, a la Plazoleta li continuaran dient la Plazoleta.
Molts autobusos, molts dels col·legis que avui cauen a trossos i alguns dels pocs parcs que tenim als barris més pobres van costar molts sacrificis personals, moltes detencions i moltes hòsties, com per convertir-los ara en un record amable o en una placa en una rotonda
Quaranta-sis anys després, la neta del Vital ho ha dit i repetit: el seu avi no voldria placa ni plaça, voldria millores per al barri. Que el glamur del cinema i la nostàlgia no ens estovin el cervell, perquè Torre Baró encara no és Barcelona. L’Agència de Salut Pública i la Taula de Salut Comunitària de la Zona Nord ens ho van recordar en la seva última enquesta. La renda mitjana del barri és de 10.822 euros. Amb Ciutat Meridiana (9.827 euros) i Vallbona (11.325 euros), són el Triangle de les Bermudes de la Barcelona pobra. El 55,9% de les dones i el 43,5% dels homes pateixen un “malestar emocional intens”. A punt de trencar-se i en proporció matemàtica i infernalment inversa: la meitat de renda que la resta de la ciutat, el doble de malalties mentals, el triple d’intents de suïcidi de les dones. Una plaça no soluciona res. Una plaça no és un anunci d’inversions milionàries, a tall de reparació històrica, als barris més abandonats de la ciutat.
Quaranta-sis anys han hagut de passar perquè s’expliqui com Catalunya va acollir aquells migrants, pares i mares de tants catalans. Quants n’hauran de passar perquè s’expliqui com s’està acollint ara els nous migrants als mateixos barris? Una setmana després de l’estrena del 47 va morir el Bachir, un jove migrant, al pont de Vallbona. Mort per desesperació. Vivia en un assentament. A la concentració en la seva memòria no van aparèixer tantes autoritats com al cinema Aribau. Fa seixanta anys pujaven barraques, i ara, tendes del Decathlon. El sensellarisme de joves migrants extutelats o acabats d’arribar de Canàries o via Turquia creix a tota l’àrea metropolitana, i alimenta la bomba atòmica de la misèria i la xenofòbia.
La renda mitjana a Torre Baró és de 10.822 euros. Amb Ciutat Meridiana i Vallbona, són el Triangle de les Bermudes de la Barcelona pobra
I si la situació no és pitjor és gràcies a la xarxa social i comunitària, llegat directe d’aquell moviment veïnal que va segrestar el 47. Són invisibles, però hi són, i carreguen avui a les seves espatlles el mateix cansament. De la corda del Vital, en Mariano, educador social nascut i crescut a Nou Barris, treballa amb aquests joves al mig de la tempesta perfecta: totes les dificultats per empadronar, uns lloguers impagables, unes pensions plenes de famílies desnonades, zero vies de finançament, pisos buits de fons voltor. Diu en Mariano que acollida digna no és posar els xavals en un hotel a Canet, que acollida digna és dotar de recursos el teixit comunitari, i que a la Zona Nord –amb tota la seva història de ferides i menyspreu, però també de supervivència– saben i volen acollir.
En Mariano em parla de nens que no estan emocionalment preparats per fer el que fan, de com la motxilla del procés migratori es converteix en fragilitat insuportable quan viuen al carrer, de com peten o es busquen la vida de mala manera. Em diu que per això cal actuar de pressa, apropar-s’hi, establir vincles de seguida amb aquells que la societat ha convertit en la personificació del dimoni. Em diu que només tenen ganes de treballar, que venen preparats per a això, i que l’únic gran problema, sovint, és que no tenen paciència. Que el temps d’espera els resulta demolidor. Que pensaven que travessar països o deserts, passar por o gana era la part més difícil, i resulta que no. En Mariano només parla d’ells en positiu. Del seu sentit comunitari, de quant n’aprèn, i de com de bé i de ràpid creixen amb una mica de suport.
Gent com en Mariano, educador compromès de barri, amb sensibilitat de trinxera i sou i conveni de merda de tercer sector, tenen la mirada que sovint ens falta per entendre moltes coses. Des de l’esquerra social i cultural, tan desconcertada, fem tard i fem curt. A massa gent d’aquests barris encara avui no li obren la porta dels despatxos i tampoc els escoltem prou a molts espais. I ens cal baixar dels discursos i tornar al fang, trepitjar tots els nostres Torres Barons i escoltar qui els sostenen. Les solucions són allà i no en tantes jornades i ponències estratègiques al centre de la ciutat. No podem esperar a veure pel·lis per descobrir que el món desastre ens rebenta a cinc o deu parades de tren de casa.
Des de l’esquerra social i cultural, tan desconcertada, fem tard i fem curt. Ens cal baixar dels discursos i tornar al fang, trepitjar tots els nostres Torres Barons i escoltar qui els sostenen
Tant de bo que El 47 sigui la primera pel·lícula de moltes per l’estil. Ens sobren històries per fer bon cinema social català. No pot ser que avui s’entengui millor el que passa als nostres barris mirant Los indeseables de Ladj Ly que el nostre cinema. Sabíeu que a Ciutat Meridiana han desnonat una dona per no poder pagar el lloguer i l’han condemnada a vuit mesos de presó i a indemnitzar els antiavalots amb 775 euros per resistir-se que la fessin fora de casa, amb el seu bebè en braços? Tremendo guion, mijita. Necessitem cineastes, dramaturgs i novel·listes que ens ajudin a sentir tot això. De moment, el gallo rojo, aquell que ens arrenca les llàgrimes al final de la pel·li perquè ens desperta la memòria de les humiliacions rebudes, però també l’orgull de resistir i de no rendir-se més que amb la mort, llueix poderós, aquest Nadal, als carrers de Torre Baró.
