Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui cuida la terra quan les dones marxen?

A primera línia de front en defensa del territori hi són les dones. Quan es veuen forçades a marxar, no només deixen enrere la seva vida, també abandonen i deixen orfe la lluita local per la terra, la memòria i la cultura

Sara García, membre del col·lectiu feminista la Col·lectiva Kawoq / Montse Giralt

Com les cures, l’aigua és imprescindible per a la vida. Sovint la defensa del territori, dels béns comuns –naturals o immaterials–, està profundament lligada a la protecció dels recursos hídrics. Com explica la Col·lectiva de Dones Kawoq, des d’Apopa, un municipi rural a 30 minuts en cotxe de la capital del Salvador, “sense l’aigua no som res, sobretot les dones, que fem tasques [reproductives] ja de bon matí fins a la nit, netejant, cuinant, fent-nos càrrec d’infants o gent gran. Necessitem més l’aigua que no pas els mòbils”, explica Sara García, integrant del col·lectiu que treballa pel suport mutu i l’apoderament de les dones. Ho fan al Salvador, país profundament marcat per les violències transnacionals, estatals i de les bandes [conegudes com a pandillas], que sovint van de la mà.

“Veiem que es prioritzen els béns financers. Volen privatitzar l’aigua, com ja ho van fer amb la telefonia o com van canviar-nos la nostra moneda, el colon, per passar-lo al dòlar. Hi ha poques famílies aquí i moltes empobrides”, ens expliquen. Tot i això, “les comunitats estan ben motivades. L’aigua no es ven, es cuida i es defensa”, afermen.

Les terres havien estat històricament cafetars, finques, boscos centenaris, una zona de recàrrega hídrica

Saben de què parlen: a poca distància, al municipi de Nejapa, Coca-Cola Company té subcontractada una planta embotelladora que és propietat d’Industrias La Constancia, filial de SabMiller. Davant l’amenaça que una ampliació de la fàbrica esgotés els aqüífers locals, les 30.000 habitants es van organitzar i van frenar el projecte. Malgrat tot, enguany la població de la zona segueix afectada per la manca d’accés a l’aigua. García explica que l’any 1998 es va canviar una ordenança de l’ús de la terra: van passar d’agrícoles a especulatives. “Aquestes terres havien estat històricament cafetars, finques, boscos centenaris. Era una zona de recàrrega hídrica, gràcies a la massa boscosa. Després del reordenament, empreses i indústries s’hi van instal·lar, i van acaparar l’aigua”, que ha esdevingut escassa i preuada al Salvador, relata García. Com explica Carmen Urquilla, membre de l’Organització de Dones Salvadorenyes per la Pau (ORMUSA), “aquest bé natural se cedia a l’empresa privada alhora que la comunitat local es quedava sense. Implicava, de fet, més recursos, perquè havien de pagar un camió que les pogués abastir”.

Sara García  mostra la planta embotelladora  al municipi  salvadoreny  de Nejapa |Montse Giralt

 

Resseguint unes carreteres de terra laberíntiques s’arriba a la finca Chacalapa, a Apopa, on la comunitat local s’ha autoorganitzat per protegir l’aigua. “Aquesta és una conca petita, dels pocs pulmons i béns de la natura que ens queden i que estem defensant”, explica García des de l’espai comunitari d’abastament hídric. És una font que beu del riu Chacalapa i que es gestiona comunalment. “Hem lluitat perquè l’alcaldia no es quedi la gestió del projecte i perquè aquests naixements no passin a mans privades. La gestió de l’aigua ha de ser comunitària”, argumenta.

Per a ella i per a les seves companyes de Kawoq, la comunalització garanteix que arribi a les llars. “Gran part de les salvadorenyes treballen a les maquiles, però la majoria són mestresses de casa. Si hi ha contaminació, qui cuidarà els malalts seran les dones. Si l’aigua no arriba a les llars, les dones i les nenes hauran de treballar més”, perquè hauran d’anar a buscar-la cada dia, expliquen. A vegades poden recórrer quilòmetres per accedir-hi. Sense els recursos econòmics per desplaçar-se en vehicles, ho faran a peu. Urquilla explica que això empitjora a les àrees rurals: “Les dones dediquen hores de feina a anar al riu o al pou a buscar aigua i portar-la de nou a casa. És una situació molt difícil per a elles”.

Quan hi ha mancança les dones dediquen hores de feina a anar al riu o al pou a buscar aigua i portar-la a casa

“Ens venen la mentida que arribarà el desarrollo als municipis, però el que arriba són empreses, indústries, urbanitzacions, centres comercials. Puja el preu del sòl, augmenta la contaminació, hi ha més empobriment i es deteriora el territori. Les empreses porten la mà d’obra qualificada d’altres llocs, no paguen impostos i compren els líders comunals amb regals. El que arriba no és el desarrollo, és una desigualtat més forta”, diu García.

L’associació ADES Santa Marta va aconseguir preservar el riu Lempa |Montse Giralt

 

Com argumenta Andrea Torres, de Tierra Digna (Bogotà, Colòmbia), “una economia mal planificada, extractivista, imposada a la població, genera violacions de drets humans tan greus com una guerra”, un conflicte que també es cobra víctimes mortals –directes i indirectes.

Viatjant cap al nord s’arriba al cantó Santa Rosa, dins de Sensuntepeque, per on transcorre el riu Lempa. Aquest riu estava amenaçat per un megaprojecte miner d’or i plata amb inversió de la canadenca Pacific Rim. Per a les locals el riu és vital, ja que en fan servir l’aigua però també hi pesquen, hi naveguen, etc. Don Alejandro, veí de la zona, explica que “per a Pacific Rim la mina era un gran benefici, però per a les comunitats significava la mort”. Denuncia “la irresponsabilitat de les transnacionals que venen, saquegen, contaminen i marxen. Vam posar cor i cos per defensar el riu”, explica. L’Associació de Desenvolupament Econòmic Social Santa Marta (ADES) i les comunitats locals van batallar contra Pacific Rim. En el camí van patir repressió, fins i tot assassinats, com el de l’ambientalista Dora Alicia Recinos Sorto el 2010. L’any 2017, el Salvador va prohibir la mineria metàl·lica, així que la transnacional va haver d’abandonar el projecte abans de fer prospeccions. Tot i això, el canvi de govern que s’ha produït enguany genera pors: el partit de dretes Arena ha donat senyals que podria privatitzar més recursos naturals i legalitzar de nou la mineria extractivista.

Al cantó salvadoreny de Santa Rosa han lluitat contra el megaprojecte miner de la canadenca Pacific Rim. Abans de guanyar la batalla van patir repressió, fins i tot assassinats, com el de l’ambientalista Dora Alicia Recinos 

Des del col·lectiu salvadoreny Kawoq argumenten que “tots els impactes que recauen en la natura estan més presents en la vida i els cossos de les dones. Per això, la lluita de l’aigua passa pels nostres cossos i territoris. Som les que sostenim les cures, la xarxa de vida i les que vivim més empobrides. No tenim accés als béns de la natura i, malgrat això, sostenim el planeta i l’economia. Els bancs no sostenen el país: ho fem les dones amb tot aquest treball invisible que no es paga”, defensen. I quan no hi ha cap via per sobreviure en la guerra oberta d’extractivisme i privatitzacions? El cercle viciós es completa: “L’any passat una companya jove de Kawoq va haver de migrar perquè no trobava oportunitats. Aquí les empreses no donen feina. Se’n va anar a Itàlia. Malgrat els seus estudis, allà fa de domèstica. Ella i la seva mare”. Així, la nova etapa del colonialisme continua extraient béns naturals, recursos, mà d’obra i treball de cures.

Homenatge a Dora Alicia Resinos, ambientalista assassinada al cantó de Santa Rosa |Montse Giralt

 

Carmen Urquilla, des de San Salvador, explica que un dels fenòmens al país són les llars encapçalades per dones. “El seu salari sosté les famílies; per això, necessiten un ingrés propi. En els darrers anys, la migració és una de les situacions a què moltes es veuen pràcticament obligades. Migren i han de deixar els seus fills i filles, les seves famílies, que són de fet el motiu per marxar. Bona part dels diners que guanyen fora retornen en forma de remeses i així se sostenen les famílies aquí”, descriu.

Aleshores, qui cuida la terra quan les dones marxen? “Quan elles migren no estem parlant només de deixar de cuidar familiars, sinó de deixar de cuidar la natura i la connexió important que hi ha entre dona i terra. Quan se’n van a altres països, deixen enrere la cura d’aquest bé. En algunes ocasions la passen a altres dones, per exemple quan han aconseguit transferir-la a les seves filles”, explica Urquilla. No sempre hi ha algú per agafar el relleu familiar o comunitari de lluita contra les transnacionals i la privatització de la natura. En altres casos sí que hi ha aquest teixit conjunt de resistència: com en el cas de Luz Myriam Restrepo, lideressa de la lluita contra la presa del Quimbo a Colòmbia. Ja comparteix amb les seves filles
i la seva mare la importància de protegir els rius Magdalena i Paéz. Tres generacions de dones unides per la defensa de l’aigua.

Article publicat al número 480 publicación número 480 de la Directa

Articles relacionats