Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La silenciada primavera àrab del Sudan

El país africà viu una potent mobilització popular que podria sucumbir a la repressió de l’estat si no hi ha una intervenció internacional

Cicle de protestes al Sudan / Arxiu

Tot i que l’Àfrica subsahariana és la regió més ignorada per la premsa occidental, un dels seus principals països, el Sudan, va sortir del quasi anonimat el passat mes d’abril. Una revolta popular pacífica iniciada el desembre va aconseguir deposar el president Omar al-Bashir després de tres dècades governant el país amb mà de ferro. Una junta militar va assumir llavors les regnes del poder amb vagues promeses de democratització que no van convèncer l’oposició.

El conflicte entre les dues parts es va anar aguditzant i va esclatar el 3 de juny, quan un cos paramilitar associat a l’exèrcit va desallotjar amb gran brutalitat un campament de protesta instal·lat a la capital des de feia gairebé tres mesos. Les imatges i xifres esgarrifoses de la repressió estatal van tornar a situar els focus d’alguns mitjans al Sudan: més de 118 persones mortes i 500 ferides, a més de 70 violacions. Tot i que veus expertes assenyalen el perill d’una guerra civil, ni els governs ni la societat civil europea han reaccionat amb la mateixa contundència que davant d’altres conflictes.

Amb uns 40 milions d’habitants, és el tercer país més extens del continent africà, té sortida al mar Roig i és nexe d’unió entre la regió mediterrània i la banya d’Àfrica. Aquesta última zona s’ha convertit en l’escenari d’una competició econòmica i militar entre les principals potències mundials i d’Orient Mitjà. Per fer-se’n una idea, només cal assenyalar que el diminut Djibouti, país situat davant de l’estret de Bab el-Mandab que dona entrada al mar Roig, compta amb bases militars dels Estats Units, l’Estat francès, la Xina, el Japó i Itàlia, i aviat s’hi sumaran l’Aràbia Saudita i potser l’Índia.

A més, el Sudan disposa de frontera terrestre amb un total de set països (Egipte, Líbia, Sudan del Sud, el Txad, la República Centreafricana, Etiòpia i Eritrea). Tots aquests països són fràgils i pateixen conflictes polítics interns, en alguns casos de tipus bèl·lic. Els efectes del descens del Sudan a una confrontació civil o una situació de caos es farien sentir a tota la regió, i provocarien la desestabilització dels estats veïns en una posició més precària. Per tant, de retruc, una conseqüència seria un augment sensible del nombre de persones refugiades i migrants que es dirigeixen cap a Europa, un fenomen que la Unió Europea no ha sabut gestionar i que ha derivat en una de les pitjors crisis institucionals de la seva història.

No es tracta d’una revolta espontània; està organitzada per l’Associació de Professionals Sudanesos (APS)

De fet, el mateix Sudan no és un país exempt de conflictes interns de tipus violent, la qual cosa explica que la seva població ocupés el quart lloc en la llista de migrants arribats a les costes italianes el 2018. Una vegada acabada la guerra amb el sud cristià i animista, que va desembocar en la creació de l’estat del Sudan del Sud l’any 2011 i la pèrdua de la majoria de les seves reserves de petroli, es van exacerbar els conflictes a les regions de Kordofan del Sud, el Nil Blau i Darfur –aquesta última la més coneguda per la possible perpetració d’un genocidi i la consegüent investigació per la Cort Penal Internacional.

La revolta en marxa al Sudan representa una ocasió d’or per obrir el camí vers una resolució negociada d’aquests conflictes interns. No en va, un dels fets més destacables de la rebel·lió popular és que ha recollit un gran suport en totes les regions del país. Aquest cop, el règim no ha pogut utilitzar l’estratègia d’enfrontar una zona amb una altra seguint el vell proverbi romà de “divide et impera”.

El moviment prodemocràtic sudanès guarda una gran semblança amb els apareguts en altres països àrabs des de 2011, les anomenades primaveres àrabs, com el que en l’actualitat sacseja també el règim algerià. Per exemple, el jovent també ha jugat un paper molt important: la principal eina de mobilització són les xarxes socials, i entre les seves principals reivindicacions figuren tant demandes de tipus econòmic i social com altres de tipus polític, i la prioritat és el trànsit d’una dictadura militar a un govern civil.

Ara bé, cal destacar una important particularitat del cas sudanès. Mentre que a la resta de primaveres àrabs la mobilització als carrers fou espontània i va adoptar una forma magmàtica, al Sudan les protestes han estat molt ben coordinades i organitzades per una entitat. Es tracta de l’Associació de Professionals Sudanesos (APS), una plataforma que inclou diversos sindicats i col·legis professionals, veritable columna vertebral de la revolta des del seu inici. Pocs exemples més purs es poden trobar d’un moviment sociopolític de protesta liderat per la societat civil, lluny dels interessos polítics partidistes.

De moment, els èxits de l’APS són impressionants: després del sagnant desallotjament del campament de protesta, va ser capaç de paralitzar el país un cop més amb la seva campanya de desobediència civil pacífica, i va forçar l’exèrcit a la taula de negociació que havia abandonat dies abans. Sembla indubtable que la revolució compta amb el suport de la gran majoria de la societat. No obstant això, el seu triomf necessita una resposta positiva de la comunitat internacional, i sobretot d’Occident i la Unió Africana, per contrarestar el suport actiu a la Junta Militar per part de l’eix format per Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, hostil a qualsevol procés de democratització.

I és que la crisi del Sudan és també important perquè, a diferència d’altres conflictes més enquistats, una intervenció decidida de la comunitat internacional sí que pot evitar un bany de sang. L’exèrcit sudanès no és monolític, i la greu crisi econòmica del país, detonant inicial de les protestes, permet dubtar que només amb el suport financer d’alguns països del golf Pèrsic la Junta Militar pugui sostenir la seva economia, sobretot si se li imposen noves sancions. En cas de triomfar la revolta, Tunísia deixaria de ser “l’excepció democràtica àrab”, i el seu exemple podria inspirar altres pobles de la regió.

Article publicat al número 480 publicación número 480 de la Directa