A la diapositiva els números complementaven una explicació més llarga i la dada va passar de pressa. Mentre continuaven xerrant vaig treure el telèfon i la vaig tornar a buscar perquè no m’ho creia.
A la Catalunya autonòmica la mitjana d’edat de la pagesia ronda els seixanta anys i el 96% tenen més de trenta-cinc anys. Dit d’una altra manera, només el 4% dels pagesos són joves. Les dades són tan clares que fan esfereir: és una mort anunciada.
Han passat uns quants anys des que jo vaig començar a remenar amb bestiar, i ja llavors les dades avisaven. Ja llavors a tots els nivells de l’administració pública hi havia gent que de tant en tant feia sonar alguna alarma i intentava arrencar alguna cosa. Gairebé sempre va acabar en congressos, xerrades, debats o històries diverses amb tècnics cobrant i sous públics i molts informes i anàlisis mentre les xifres no milloraven. Empitjoren cada any.
A la Catalunya autonòmica la mitjana d’edat de la pagesia ronda els seixanta anys i el 96% tenen més de trenta-cinc anys. Les dades són tan clares que fan esfereir: és una mort anunciada
He vist desenes i desenes de xerrades sobre els beneficis de tenir pastors per a la prevenció d’incendis, sobre la importància del producte local, i un llarg etcètera. Sempre amb una administració lenta, que sembla esperar que algú altre faci la feina, sigui per dalt (Europa) o per baix, les entitats privades o els ajuntaments. Cal dir que justament és a l’administració local, la més propera, on hi ha hagut intents més o menys reeixits d’ajudar el sector primari, però els ajuntaments normalment tenen molta voluntat i pocs recursos, sobretot als pobles petits.
Però la pagesia és invisible, cada vegada més perquè cada vegada som menys. A la Catalunya del Nord, on s’ha patit de manera molt dramàtica les matances de vaques per la dermatosi nodular d’aquí a un mes hi ha eleccions municipals, em sembla que, a ben pocs dels 226 municipis, el sector primari tindrà un paper significatiu en els programes electorals. I és especialment rellevant des d’aquesta banda de la ratlla que sempre hem pensat que l’estat francès tractava millor als pagesos que no l’espanyol, les dades no diuen pas el mateix: la mitjana d’edat també és d’uns seixanta anys i s’ha perdut gairebé un 13% de terres agrícoles en deu anys.
Les matances de bestiar per part de l’administració no són només un daltabaix econòmic, fa poc un veterinari explicava quants ramaders s’havien suïcidat després de rebre l’ordre de sacrificar animals
Les matances de bestiar per part de l’administració no són només un daltabaix econòmic, fa poc un veterinari explicava amb xocant naturalitat els ramaders que ell havia conegut anys enrere i que s’havien suïcidat després que l’administració donés ordre de sacrificar els animals en situacions sanitàries diverses. No m’hauria de sobtar, ja sabia que el sector primari acumula un percentatge alarmant de suïcidis a tot el món capitalista (des de l’Índia fins a França), però quan els números tenen noms tot plegat fa una mica més d’ànsia.
La mateixa setmana que ha entrat a Holanda carn del Brasil amb hormones prohibides a la UE, la classe política s’alarma de la bona entesa entre Trump i Milei i reclama revifar i accelerar l’acord de Mercosur, sabent que això és l’estocada final a la pagesia europea.
Maria Nicolau diu que el camp català és un dels pals de paller de la identitat catalana i Joan Lluís-Lluís recorda que els pagesos són els darrers en aguantar la llengua viva a les comarques de la Catalunya del Nord
Fa uns dies la Maria Nicolau deia en una entrevista que el camp català és un dels pals de paller de la identitat catalana. No fa pas tant en Joan Lluís-Lluís deia també que els pagesos eren els darrers que havien aguantat la llengua viva a les comarques de la Catalunya del Nord. La pagesia és molt més que un sector econòmic, és el paisatge, la tradició i la cultura. És l’ànima i les arrels.
I qui ens salvarà? Com ens en sortirem? El panorama pinta malament, però curiosament al meu entorn no veig que hi hagi ganes de llençar la tovallola: fem aquesta feina perquè som bojos i ens estimem la terra, em va dir una pagesa. I és això, perquè només amb un punt de bogeria es pot anar contra tot el sistema establert i contra un món en el qual no encaixem. Aquesta setmana s’ha presentat Som singulars. Una proposta molt i molt ambiciosa que no tinc ni idea de si serà la solució o de si arribarà a bon port. D’entrada sembla una barbaritat, i justament això em fa pensar que anem bé perquè estem tan cardats que no podem quedar-nos amb coses petites. Jo no sé què passarà, però estic convençut que ens marca el camí almenys en una cosa: ens salvarem nosaltres.
