Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Qui (no) té temps per fer esport?

/ Eugènia Trallero

“Per què fas esport?”. Si preguntes això a amistats, familiars o companyes d’estudis o treball que practiquin exercici físic habitualment, segurament rebràs respostes molt diverses. Hi haurà qui perseguirà aconseguir o mantenir un cos socialment legitimat, adequat (o, almenys, aproximat) a uns determinats cànons estètics. Les persones més joves probablement diran que la pràctica esportiva és entretinguda i divertida. Els qui tinguin una edat més avançada potser esgrimiran arguments vinculats al manteniment de la salut i a la socialització. El fenomen de les pràctiques fisicoesportives és plural i heterogeni, per la qual cosa no és d’estranyar que els motius per participar siguin variats.

Més enllà d’algunes raons que podríem considerar qüestionables (per exemple, aconseguir cossos adequats a cànons estètics irreals), i que donen lloc a debats que transcendeixen l’abast d’aquest article, existeix un ampli consens en la comunitat acadèmica al voltant del fet que la pràctica fisicoesportiva regular és beneficiosa per a la salut física, mental i social de les persones. L’exercici físic regular està relacionat amb una millor percepció de la qualitat de vida de la població, i és responsabilitat dels poders públics fomentar-lo. I si bé és rellevant conèixer quins motius mouen a la població a practicar exercici físic, en tant que aquest coneixement pot permetre’ns dissenyar i implementar determinades polítiques de promoció esportiva, també és important tenir en compte una altra qüestió a la qual no se sol prestar tanta atenció: per què no es fa esport?

La implementació d’una jornada laboral de 32 hores o quatre dies ampliaria la disponibilitat de temps lliure i, per tant, les possibilitats de fer esport

Estudis sobre els hàbits esportius de la població realitzats a escala estatal són taxatius en relació amb aquesta pregunta: la major part de la població que no practica esport al·lega falta de temps. I és que, lluny de ser una excusa, la falta de temps, la sensació que un dia amb prou feines de 24 hores no és suficient per complir totes les tasques que s’esperen de nosaltres, la impressió que sempre anem amb presses a totes parts, és una de les crues realitats de la nostra època. L’aparentment eterna espiral de creixement sobre la qual es consoliden les societats modernes, la precarietat generalitzada i l’absoluta impregnació de la lògica competitiva en totes les esferes vitals constitueixen un context en el qual cada vegada hem de dedicar més temps per a dur a terme més tasques en relació amb els nostres treballs, estudis, relacions socials, deures de cures, etc. Això s’acaba traduint en una progressiva indisponibilitat de temps lliure que, d’altra banda, genera la necessitat de triar què fer durant aquest cada vegada més escàs temps d’oci. Així, té cert sentit que una activitat més o menys fatigant com l’exercici físic no es trobi entre les prioritats, en la mesura que existeixen opcions que poden presentar-se com més gratificants.

En el seu llibre No tengo tiempo (Akal, 2018), el sociòleg Jorge Moruno planteja que la participació en activitats com la política tenen a veure amb disposar d’unes condicions vitals que permetin tenir temps lliure. Tal com ocorre amb la participació política, moltes altres activitats com mantenir i cuidar les relacions amb persones que ens són importants, el descans o, en el cas que ens ocupa, la pràctica esportiva, també requereixen aquestes condicions. Una vida frenètica, en la qual només importa produir més i millor que els altres, sense horitzons ni garanties a llarg termini, pot portar a la descomposició dels vincles humans (amb tot el que això comporta) i és, a més, incompatible amb l’ús i gaudiment del temps lliure.

És una necessitat d’època, doncs, desenvolupar polítiques que garanteixin aquestes condicions vitals dignes. Una possibilitat implicaria assegurar ingressos decents: mesures com l’increment del salari mínim, o bé la posada en marxa d’una renda bàsica universal que permetria no sols rebutjar condicions laborals precàries sense témer pel manteniment diari, sinó també ampliar el ventall d’activitats a realitzar fora de l’esfera laboral. Una altra via seria la d’apostar per càrregues de treball més raonables i adequades al context actual. En aquest sentit, la implementació d’una jornada laboral de 32 hores o quatre dies ampliaria la disponibilitat de temps lliure i, per tant, les possibilitats que les persones poguessin plantejar-se practicar esport. Potenciar l’assequibilitat i enfortir la qualitat de serveis públics, com ara les escoles bressol o les residències de gent gran, ajudaria a descarregar molt temps dedicat a les cures. I garantir condicions dignes d’accés a l’habitatge, trencant amb l’actual model especulatiu que només beneficia i reforça el capitalisme rendista, també contribuiria a ampliar els marges de llibertat.

Seguint la lògica de Moruno, és clar que assegurar aquestes –i unes altres– condicions materials de vida (que permeten tenir temps lliure) no és una garantia, per si mateixa, d’incrementar la participació esportiva. Són molts els factors que impulsen les persones a triar, o no, realitzar exercici físic en el seu temps d’oci. Ara bé, impulsar aquestes condicions de vida que puguin conduir-nos al que l’autor anomena una “societat del temps garantit” és, sens dubte, una condició imprescindible perquè aquesta elecció sigui possible.

Article publicat al número 527 publicación número 527 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU