Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui va obrir la porta de la Model el juliol del 36?

El diumenge 19 de juliol del 1936, el director de la Model va ordenar l’excarceració dels presos, amb l’excusa d’evitar un assalt dels treballadors en armes que anaven sufocant la insurrecció militar. Un dels fugats era el feixista sarrianenc José Pastor Castillo, àlies El Maño. Repassem els clarobscurs d’aquell episodi


Jordi Bigues |
 @JordiBigues

El centre penitenciari d’homes de la Model de Barcelona va obrir les portes tres vegades en els seus 113 anys d’activitat carcerària. La primera amb la proclamació de la segona república l’any 1931, gràcies a un assalt popular que va permetre excarcerar alguns presos polítics i una sortida esgraonada per indults. La segona el 19 de juliol del 1936, arran de la sublevació militar sufocada, i la tercera, hores abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939.

Si bé són conegudes les excarceracions del 1931 i 1939, l’alliberament dels presos arran de la sublevació militar està sotmesa a controvèrsia i plana la creença que els presos polítics i socials van ser alliberats per anarquistes armats que feien front a la sublevació junt amb la Guàrdia Civil i les forces policials lleials a la república. Segons escriu l’historiador Agustín Guillamón, la tarda del diumenge 19 de juliol “el triomf popular era tan esclafant que diferents edificis van caure per si sols com cau fruita madura. El director de la presó model va obrir les portes als presos anticipant-se al motí en curs i al previsible assalt de la presó”.

L’alliberament dels presos arran de la sublevació militar està sotmesa a controvèrsia i plana la creença que els presos polítics i socials van ser alliberats per anarquistes armats

Sara Berenguer, aleshores impulsora i secretària del Comitè Revolucionari de les Corts (CNT-FAI), deixà escrit a les seves memòries que: “Escoltàvem: Van a deixar els presoners polítics de la Model. La meva inquietud era constant. Per moments s’escoltava un murmuri persistent a l’interior. Anava cap a la porta per veure si es veien els presos, doncs vivíem prop la presó. Per la tarda continuaven els clamors: és la revolució! I de nou: D’un moment a d’altre van a sortir els presos”. Però no els va veure sortir, si més no, no en fa cap referència.

La Directa reconstrueix els fets a partir de protagonistes del moment i de documents aportats per diferents estudiosos, especialment per Federico Vázquez Osuna, autor del controvertit llibre Anarquistes i baixos fons (2015).


L’excarceració d’un diumenge d’estiu

El matí del diumenge 19 de juliol del 1936, els funcionaris de torn havien signat el llibre d’assistència amb total normalitat. Eren funcionaris de l’Estat doncs les presons a Catalunya depenien encara de la Direcció General de Presons del Ministeri de Justícia del govern de la República.

A primeres hores, un grup d’oficials sollevats es van presentar a la Presó cel·lular de la Model, el seu nom oficial aleshores, amb l’objectiu d’alliberar dotze feixistes que estaven presoners entre els 851 presos que hi havia llistat aquell dia. La quantitat, la identitat i la procedència dels oficials i la dotzena de feixistes és encara desconeguda i cap d’ells era un destacat falangista.

L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté va trobar als documents de La Causa General de la provincia de Barcelona – conjunt d’acusacions i delacions destinades a jutjar la república i els fets relacionats amb la Guerra Civil de tots els municipis i províncies- una declaració de l’oficial de la presó, del 13 de gener de 1941. Segons José Lovit Fernández: “Al iniciarse  el  GMN  [“Glorioso Movimiento Nacional”]  se encontraba prestando sus Servicios como oficial de prisiones en la cárcel modelo (…). Cuando  estalló el Movimiento y en sus primeras horas se presentaron en la cárcel unos oficiales del ejército exigiendo se soltasen a los presos de carácter político fascista sosteniendo para ello una declaración del entonces Director [adjunt] José García del Busto Alcázar”. El testimoni, que es va incloure a la primera edició de l’obra col·lectiva Història de la presó Model de Barcelona l’any 2000, prossegueix: “Cuando la horda se hizo dueña de la capital, el director trató, con el jefe de Servicios José Vicente Sebastián y algunos otros funcionarios (…) la conveniencia de soltar los reclusos antes de que la horda viniese por ellos, cosa que se efectuó en perfecto orden, asimismo se procuro y facilito la huida a unos doce presos fascistas los cuales en unos primeros momentos fueron escondidos en el pabellón del señor Aznar [Antonio Aznar Linares] (…) quedando la cárcel desde aquel momento completamente vacía”. Lovit Fernández, finalment, indica que després de pocs dies “empezaron a ingresar presos de derechas, en su mayor parte sacerdotes y algunos presos comunes.”

Presos d’una galeria en formació els anys 40 / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Al complet estudi que l’historiador Pelai Pagès va escriure el 1995 sobre la presó model de Barcelona en temps de guerra afirma que “com en l’inici de tantes revolucions, les presons, considerades símbols d’opressió social i oprobi dels oprimits, varen esdevenir un dels objectius d’un sector del moviment popular”. Amb aquestes referències generals s’abona la idea que va ser el moviment popular el que va donar la llibertat als presos de la Model. En canvi, a Històries de la presó model escrita per Rosario Fontova (2010), ni tan sols es fa cap referència al respecte, com tampoc al detallat estudi d’Els fets de juliol del 1936 a Barcelona de Just Casas.

“Els militars van mantenir una conversa privada amb el director adjunt de la presó José García del Busto Alcázar. Ningú no va assabentar-se del contingut de la qual”, explica Vázquez Osuna. Segons sembla, el director era militant carlista i estava plenament identificat amb els colpistes des de feia mesos, abans de l’aixecament militar, i coneixia la insurrecció que preparaven. Formava part d’una trama de funcionaris que podríem qualificar quintacolumnistes, nom de la columna feixista a la rereguarda republicana acusada d’espionatge, sabotatge i terrorisme.

El director de la presó amb el vistiplau de José Vicente Sebastián, cap de servei, va ordenar l’excarceració dels presos, amb l’excusa d’evitar un assalt dels treballadors en armes que anaven sufocant la insurrecció militar

Cap a les dues de la tarda del diumenge 19 de juliol, els presos de la tercera i quarta galeria, majoritàriament relacionats amb el moviment llibertari, detinguts i processats pels tribunals de la república, van revoltar-se amb la intenció de fugir de la presó, però la Guàrdia Civil i els guardians penitenciaris van impedir-ho.

A les set de la tarda, el director de la presó amb el vistiplau de José Vicente Sebastián, cap de servei, va ordenar l’excarceració dels presos, amb l’excusa d’evitar un assalt dels treballadors en armes que anaven sufocant la insurrecció militar. La preocupació real del director era que els assaltants poguessin matar els dotze feixistes. “Una temença desproporcionada a aquelles hores -afirma Vázquez Osuna- si tenim present que la presó estava ben custodiada i moltes casernes barcelonines encara romanien en mans dels rebels”.

L’evacuació dels presoners es va fer en ordre. No hi va haver cap víctima d’interns ni de funcionaris. Els presos feixistes van ser amagats a les residències dels funcionaris i els van anar traient discretament, per no aixecar sospites. Dies després, es va cremar tota la documentació de la Model i per aquesta raó no es poden identificar els noms dels presos.

L’evacuació dels presoners es va fer en ordre. No hi va haver cap víctima d’interns ni de funcionaris. Els presos feixistes van ser amagats a les residències dels funcionaris i els van anar traient discretament

Amb la sortida massiva dels ocupants, la presó inaugurada el 9 de juny del 1904, quedava buida. En resum, van ser les autoritats carceràries de la Model complicades amb els rebels les que es van anticipar a qualsevol assalt per aconseguir alliberar dotze feixistes. De fet, Garcia del Busto, l’artífex de l’alliberament de la població reclusa, fou destituït el 28 d’agost i traslladat a presó d’Alacant i el subdirector es refugiava a l’ambaixada de Romania a Madrid. La presó va continuar en mans de funcionaris quintacolumnistes. Irònicament es diu que la presó Model va ser durant la guerra el lloc més segur de la ciutat.

A les memòries de l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, es pot llegir que “la notícia de l’alliberament dels presos comuns va accentuar l’atmosfera d’angoixa col·lectiva”. Els successos dels dies posteriors, la crema d’esglésies i convents, els registres i robatoris, l’assassinat de capellans, monges i persones de dretes, es va atribuir als presos excarcerats. En total, es van identificar 8.352 morts violentes a la rereguarda republicana.


La mirada d’un llibertari

Aquell 19 de juliol Abel Paz – Diego Camacho era el nom legal- encara no havia fet 15 anys. Nascut a Almeria l’any 1921, era fill de jornalers que van emigrar a Catalunya i des dels vuit anys vivia al barri del Clot i va participar en la guerra, a la rereguarda i el front, des del primer dia. Les vivències i l’estudi el van portar a ser un activista llibertari, escriptor i historiador. Precisament, al seu llibre 19 de juliol del 1936 a Barcelona explica els esdeveniments de l’inici de la revolució amb la derrota dels sollevats militars amb el suport de la trama de l’extrema dreta barcelonina. La seva font és el “testimoni de L. R.” com es pot llegir al peu de la pàgina dedicada a la història d’aquests fets. En tot cas, queda clar que els presoners llibertaris mai no saberen que els oficials de presons i la direcció de la Model estava conxorxada amb els sollevats i que les seves reaccions eren per garantir la fugida d’una dotzena de presos feixistes dels 851 detinguts.

“Aquell diumenge, els presoners de la Model es varen despertar amb les descàrregues de fuselleria i les canonades procedents del xoc entre els grups de paisans i les tropes de cavalleria a la Plaça Espanya”, relata Abel Paz al llibre. A les onze, la comissió que els presoners anarquistes tenien per parlar amb la direcció de la presó cel·lular es va reunir amb la direcció de la presó. Se suposa que van ser informats del que aleshores se sabia de la situació a Barcelona. “Tranquil·litzats a mitges, els comissionats informaren els detinguts de la reunió. Cap al migdia van reunir-se novament amb la direcció amb una petició: que les cel·les romanguessin obertes a fi i efecte de poder transitar lliurement per la galeria i els detinguts es poguessin visitar entre ells.”

La direcció de la presó ho va acceptar. “Quan alguns d’ells es trobaven prenent un cafè en una cel·la de la tercera galeria, que donava al carrer Provença, sentiren visques a la CNT. Un d’ells pujà fins a la finestra i pogué veure un camió atrinxerat de matalassos. Llurs ocupants armats amb fusells donaven visques a la CNT i a la FAI. Els crits foren contestats des de la finestra i immediatament els presoners, amb tambors i altres objectes, començaren a colpejar les portes, tot cridant visques a la CNT i avançant cap al reixat”.

Aquest soroll es propagà a altres galeries i augmentà la bramadissa, però des del centre de la presó, lloc on es troba la vigilància per l’oficialitat, es començà a disparar trets a l’aire, amb la seguretat d’impressionar els presoners, els quals, replegats cap a les cel·les, seguien cridant i cridant visques a la CNT i mort al feixisme.

Quan el desconcert era més gran, un dels comissionats cridà des de la planta de la galeria: “Companys, sortim alliberats!”. Per art d’encantament cessà el soroll i, des del centre de la galeria, José Vicente Sebastián (Cap de Serveis) comunicà que, dirigint-se a la tercera galeria: “Sota la meva responsabilitat queden vostès lliures, però els hi prego ordre a fi i efecte de guanyar temps”. En fila de dos, els detinguts avançaren cap a la reixa, que ja era oberta, per arribar al carrer. Arribant a l’última reixa i en una taula hi havia diversos oficials de presons que anaven prenent el nom dels detinguts.

“La sortida al carrer es produí en tromba”, tanca Abel Paz revelant que la seva font informativa era el “testimoni de L.R.”. A la vorera davant de la presó hi havia dones i homes que esperaven els presoners, que es confongueren entre abraçades i visques. “El suspens durà just uns minuts perquè el gros dels presoners, a mesura que anaven guanyant el carrer, orientats pels que els esperaven, es dirigien en grups cap als indrets on encara la lluita es mantenia… la presó Model del carrer Entença va quedar buida”.


‘El Maño’, un delator

Un dels presos comuns fugats de la Model el 19 de juliol era el feixista sarrianenc José Pastor Castillo, àlies El Maño, que complia condemna per assassinat l’any 1934. No és creïble pensar que era un dels dotze feixistes pel fet que complia condemna com a pres comú, és a dir, potser era el feixista número tretze.

El Maño es va presentar a la seu del Comitè de Defensa de la CNT de Sarrià i es va incorporar al grup armat que es reunia a una mansió ocupada del carrer de Caponata

El Maño havia matat a trets Vicente Roque, el propietari d’un garatge del Passeig de la Bonanova número 50 d’on l’havien acomiadat per robatoris de diners i benzina l’any 1934. A les tardes freqüentava l’anomenat El parque de la montaña, al mateix passeig de la Bonanova, on es reunien els fatxes de Sarrià: de Falange Española, la Comunión Tradicionalista i de Renovación Española. En la seva defensa, El Maño declarava que la mort de Vicente Roque havia tingut motivacions polítiques doncs també era, com ell, membre de la Comunión Tradicionalista.

Al capvespre del 19 de juliol, El Maño va sortir de la presó Model. Havia complert dos dels catorze anys de condemna i segurament va dormir a casa, al carrer de Canet número 6 al nucli antic de Sarrià. Es va presentar a la seu del Comitè de Defensa de la CNT de Sarrià i es va incorporar al grup armat que es reunia a una mansió ocupada del carrer de Caponata. Era un convers a la causa revolucionària? Què va explicar? Ningú no ha deixat cap testimoni al respecte i és possible que ningú no sabés aleshores que es convertiria en un delator, un assassí i un traficant de vides.

Informe redactat per la Jefatura provincial de Información e investigación de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas. [Cliqueu la imatge per consultar el document complet]

El Maño es va incorporar a la secció sisena de les Patrulles de Control ubicades al passeig de la Bonanova 47 des de la seva creació l’agost del 1936. Com a patruller, s’acusa José Pastor Castillo d’haver assassinat desenes de persones: caputxins de Sarrià i altres capellans i membres del clergue, una família de forners de la plaça Bonanova, veïns, porters i jardiners de mansions… Era el responsable d’un grup de deu patrullers. A l’inici dels fets de maig de 1937 va destacar per plantar una metralladora a una barricada de llambordes a la plaça Major de Sarrià.

Com a patruller, s’acusa José Pastor Castillo d’haver assassinat desenes de persones: caputxins de Sarrià i altres capellans i membres del clergue, una família de forners, veïns, porters i jardiners de mansions

Amb la dissolució de les Patrulles de Control es va incorporar al cos de carabiners fins al final de la guerra. Detingut al camp de concentració d’Horta, d’on va sortir subornant el secretari amb una ploma estilogràfica i diners, va aconseguir un salconduit de l’Ajuntament de Barcelona subornant un funcionari municipal. El salconduit li va permetre fugir discretament de Barcelona. No va tornar a Sarrià tement les reaccions dels veïns. La seva dona vivia al carrer Cornet i Mas 35 del barri i durant la guerra havia fet ostentació de vestits robats a les cases dels rics de Pedralbes.

Finalment, el caporal Meliano Martín Ortega, cap de la Brigadilla de Investigación de la Segunda Compañía, de la Segunda Comandancia de la Guàrdia Civil destacada al barri de les Corts, el va localitzar a Luesia, un poble d’Aragó (era originari d’Olite, Terol). Des del primer interrogatori va cantar la relació completa dels membres del comitè de defensa de Sarrià, els deu patrullers sota les seves ordres i d’altres. Malgrat que diferents persones benestants de la Bonanova van declarar a favor d’ell durant la instrucció de la causa i al consell de guerra, va ser condemnat a mort. José Pastor Castillo va ser afusellat al Camp de la Bota el 14 de juliol del 1942, quan tenia 42 anys. Curiosament, figura com l’únic membre d’extrema dreta afusellat a la postguerra pel franquisme, entre els 1.717 identificats al Camp de la Bota de Barcelona.

L’informe al qual ha accedit la Directa, redactat per la Jefatura provincial de Información e investigación de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas, inclou anècdotes d’un personatge descrit com un criminal miserable.