Recerca esbiaixada, resultats incomplets

El menysteniment del sexe com a variable rellevant en l’estudi de malalties i l’avaluació dels tractaments neix de la creença que el sexe masculí és un model universal. L’autora analitza la infrarepresentació del sexe femení en la recerca biomèdica

La recerca biomèdica és imprescindible per avançar en el coneixement dels mecanismes que operen a les malalties i el descobriment de nous tractaments per combatre-les. Per estudiar les arrels d’una malaltia o provar l’eficàcia d’un tractament nou, els i les científiques empren cèl·lules en cultiu i models animals de malaltia (perquè, malauradament, encara no tenim prou coneixements sobre els processos biològics per substituir completament la recerca amb animals). Només quan els processos s’han investigat amb profunditat en cèl·lules i animals, un tractament pot ser provat en voluntaris humans, als anomenats assajos clínics. Sembla de sentit comú que el sexe (no em clavaré ací en la distinció entre sexe i gènere) de les persones o els animals d’experimentació és una variable que podria afectar els efectes dels nous fàrmacs, com podria fer-ho la dotació genètica o l’edat.

/ PEP SERRA
(MÈNSULA ESTUDIO)


L’‘obstacle’ hormonal i la talidomida

No obstant això, durant molts anys, els assajos de nous medicaments es van dur a terme només amb homes. La protecció dels drets de les persones sotmeses a proves mèdiques començà a contemplar-se després de l’horror de la Segona Guerra Mundial, amb el codi ètic de Nuremberg, i les dones es van considerar com a especialment vulnerables i mereixedores de protecció. Més endavant, amb el famós cas de la talidomida (un fàrmac recomanat per combatre les nàusees que va resultar en centenars de naixements de nadons amb malformacions), es va trobar una excusa raonable per excloure les dones en edat reproductiva dels assajos de fàrmacs nous. A banda de la protecció, els metges i els investigadors creien, per una banda, que els homes podien representar la situació normal en la majoria de les situacions, mentre que, per l’altra, es pensava que els cicles hormonals de les dones en edat reproductiva podrien afectar els resultats de les proves i complicar la interpretació de les dades. Potser en aquell moment no veien l’erroni de la situació: si els cicles hormonals afecten un tractament, és necessari conèixer eixa dada! Amb tot, no va ser fins a finals de la dècada de 1990 que començaren a establir-se, als Estats Units, directrius que aconsellaven incloure dones (i persones de distintes ètnies) als assajos clínics. Tot i que ja fa un parell de dècades que s’inclouen dones als assajos de fàrmacs nous i s’estudia l’efecte del sexe del pacient en la resposta al nou fàrmac, encara arrosseguem les conseqüències d’aquelles polítiques: molts fàrmacs presenten efectes secundaris més severs en les dones que en els homes.

Fins a finals dels anys 90 no es van començar a establir directrius que aconsellaven incloure-hi dones

I què ocorre amb els animals d’experimentació? Sembla de sentit comú que el sexe dels animals d’experimentació també és una variable necessària que cal tenir en compte per a la recerca biomèdica, tal com ja es fa en el cas dels humans. Això no obstant, la característica comuna a la majoria dels estudis biomèdics, en ple segle XXI, és la manca de representació del sexe femení. Durant la primera meitat del segle XX, als estudis amb animals, els investigadors no es molestaven a especificar el sexe dels individus emprats. Curiosament, a partir de la dècada de 1970, els investigadors començaren a especificar-ho i les dades mostren que, en la majoria dels estudis de fisiologia, només s’utilitzaven mascles, situació que ha perdurat fins als nostres dies. Hi ha dades que ens diuen que el 80% dels estudis que comproven l’eficàcia de fàrmacs en animals només empren mascles.
 

Paradoxes de la ciència androcèntrica

La situació arriba al punt que, inclús en el cas de la recerca en malalties que només afecten dones, com la síndrome de Rett (una malaltia rara d’origen genètic causada per una mutació en un gen del cromosoma X), trobem una majoria d’estudis amb animals de sexe masculí. En concret, una recerca sobre les investigacions amb models ratolins d’aquesta síndrome revela que quasi la meitat dels estudis (47%) només han emprat mascles, mentre que al voltant d’un 15% es feien amb femelles. La resta han investigat amb el dos sexes. És a dir, en més d’un 80% dels estudis d’una malaltia que només afecta dones, s’investiga amb ratolins mascles.

S’ha invisibilitzat que molts fàrmacs presenten efectes secundaris més severs en dones que en homes

La resistència a incloure femelles en recerca biomèdica amb animals també ve de llarg. Els anys 20 del segle passat, una sèrie d’articles explorava la locomoció de femelles de rata i concloïa que hi havia efectes de la fase del cicle estral (el cicle ovàric de les rates té una durada de només quatre dies) sobre l’activitat dels animals. Aquest estudi contradiu estudis més recents que exploren no només el cicle estral, sinó la soca dels animals, les condicions de les gàbies, etc. Però, amb l’excusa que la variabilitat hormonal, complica la interpretació dels resultats i encareix la recerca perquè obliga a analitzar la resposta de les femelles en totes les fases del seu cicle, les femelles estan pràcticament excloses de la recerca biomèdica (potser amb l’excepció de l’estudi de la reproducció). Tanmateix, molts estudis posteriors han trobat que molts comportaments i variables fisiològiques no es troben afectades pel cicle ovàric. De fet, metaanàlisis (estudis que analitzen estudis previs) publicades els anys 2014 i 2016 concloïen que els mascles de ratolí i de rata, respectivament, presenten la mateixa o inclús més variabilitat que les femelles en una sèrie de mesures, que inclouen metabolisme, endocrines i morfològiques. És a dir, la variabilitat és una característica comuna en mascles i femelles, no exclusiva de femelles, i no només es deu a les fluctuacions hormonals, sinó a molts altres factors que cal analitzar en profunditat. Dit d’altra manera, no guanyem res excloent les femelles dels nostres experiments. Ben al contrari, hi estem perdent molt.
 

Avenços en la inclusió de les dones

Per què és important acabar amb la infrarepresentació del sexe femení en recerca biomèdica? En primer lloc, sabem que hi ha malalties que afecten de manera distinta les dones i els homes. Per exemple, les malalties autoimmunes tenen més prevalença en les dones, mentre que l’autisme sembla més prevalent en els homes (tot i que hi ha dades recents que apunten que l’autisme es troba infradiagnosticat en xiquetes). També sabem que hi ha malalties, com el Parkinson, que es manifesten amb una severitat diversa i presenten símptomes diferenciats en dones i homes. Per això, que la recerca biomèdica només es duga a terme en un dels dos sexes (el masculí) és roí per a tothom. Per una banda, només adquirim la informació del que ocorre en un dels sexes, fet que perjudica el coneixement dels mecanismes que operen en l’altre, tant si són similars com si són distints. Per tant, ens estem perdent conèixer tant factors de risc per patir malalties més freqüents o més severes en dones com factors protectors que fan que les dones pateixen menys altres malalties.

Encara hi ha qui pensa que el sexe no és una variable important perquè veu el mascle com a paradigma

Des del punt de vista de les regulacions, estem avançant a poc a poc cap a la inclusió plena del sexe com a variable a investigar en els estudis biomèdics. Un projecte alemany finançat per la Unió Europea el 2013, EUGenMed, tenia com a objectiu introduir l’estudi del sexe i el gènere en recerca biomèdica i salut. A partir de 2014, l’Agència Nacional de Salut dels EUA va emetre directrius noves que obligaven a contemplar l’ús dels dos sexes en tots els estudis finançats per l’ens, tant aquells que empren animals com els que es fan amb cèl·lules. De la mateixa manera, l’any 2010, l’Institut de Salut Canadenc ja havia emès algunes directrius per a la introducció d’aspectes relacionats amb el sexe i el gènere. Fins on jo he trobat, no hi ha cap restricció als projectes que no contemplen l’ús d’animals de sexe femení a l’Estat espanyol.
 

Superar els biaixos cognitius

A banda de l’existència d’eixes polítiques, necessàries, encara hem de superar els biaixos cognitius dels investigadors (i les investigadores) que veuen amb desconfiança els nous temps. Molts encara pensen que el sexe no és una variable important, en part perquè veuen el mascle com a paradigma. D’altres temen que la introducció de les femelles endarrerisca i encarisca la seua recerca, factors que cal tindre en compte en aquestes èpoques de retallades. Segons la meua experiència com a científica que treballa majoritàriament amb femelles de ratolí, mai no he presentat un treball fet amb femelles sense rebre la pregunta “I què passa amb els mascles?”. Em consta que molt pocs científics es plantegen què passa amb les femelles quan es presenta un estudi fet exclusivament amb mascles. Per acabar amb la infrarepresentació de les femelles en la investigació biomèdica, caldrà fer canvis tant en la política com en la nostra mentalitat.

*Professora del Departament de Biologia Cel·lular, Funcional i Antropologia Física de la Universitat de València i investigadora a la Universitat Jaume I de Castelló

*Article publicat al número 432 de la Directa.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Revolta sense por al Rif

dimecres, 31 maig, 2017

Han militaritzat la vostra terra, han enviat un exèrcit de gent per boicotejar els vostres actes i agredir-vos. Què fareu? Farem una cassolada. Una cassolada? Com les que fem aquí, a Catalunya?