Si el Brasil, un dels països més desiguals del planeta, és un punt geogràfic idoni en el qual fixar-se per pensar la injustícia social i les conseqüències per a les bosses de pobresa mundials del liberalisme històric i del neoliberalisme vigent, Espanya i els Països Catalans són indrets molt adequats des dels quals i amb els quals reflexionar sobre l’universal i el particular. Dit així, semblaria més aviat una qüestió de la raó pura, però en realitat té sobretot connotacions pràctiques, ètiques i polítiques, perquè resulta impossible dialogar sobre la diversitat i la diferència sense suposar implícitament el que a tots ens és comú: som éssers humans vinguts d’arreu del món, que no tenim altra manera de presentar-nos en societat que no sigui de forma plural i diversa. I és justament per això que, en un moment tan delicat internacionalment, en què la mentalitat excloent d’extrema dreta –de la qual alguns partits només en són el símptoma– se sent tan còmoda, només la defensa de la universalitat ens permetrà respectar les diferències.
Deia Hegel, en una frase memorable, que la filosofia és el seu temps copsat en pensaments, i potser és per això que no caldria esglaiar-se pel fet que també la filosofia estigui subjecta a modes. El cas és que, com a valors, humanitat i universalitat cotitzen a la baixa des de fa dècades i sembla que només puguin entrar en escena després d’alguna calamitat –com la Segona Guerra Mundial–, apaivagar els ànims durant uns quants anys i després ens n’oblidem. Certament, tenen poc glamur, si per glamur entenem aquesta necessitat primària que els individus i els grups humans tenim per distingir-nos de la resta.
És una necessitat antropològica, la de saber-nos dins d’un grup reconeixible, que fins que no es posa en perill sembla que podríem ignorar. No sorprèn, doncs, que quan al grup se’l discrimina o se’l persegueix es protegeixi atacant, primer als de dins (botiflers, traïdors?) i només després als de fora. Fins quan caldrà recordar, però, que el vell somni d’un estat, un poble, un territori, mai no ha sigut una realitat i que, en cas que algun dia ho arribés a ser, esdevindria un malson? D’aquí la necessitat del diàleg i de la política, una de les funcions de la qual consisteix a atenuar incansablement aquesta estranya temptació d’assemblar-nos massa a nosaltres mateixos, perquè, de facto, cadascú és portador de diverses cultures, unes heretades, altres voluntàriament adoptades, i totes en transformació contínua. Xavier Rubert de Ventós, en el seu llibre De la identitat a la independència (Empúries, 1999), reflexionava en aquest mateix sentit sobre la nostra identitat postmoderna: “Jo tinc una identitat familiar, i religiosa, i sexual, i ètnica, i nacional, i confessional. Una colla de pertinences o ‘marcadors’ que eventualment es poden entrecreuar, però mai no arriben a identificar-se. […] El meu Dret individual és precisament el de donar veu o expressar sense embuts aquesta cruïlla, aquesta identitat complexa que avui sabem que no davalla de cap cel ni cap govern, sinó que som nosaltres qui ens la confegim, amb els ingredients que ens han tocat, cadascun a la seva manera […]. La meva obligació moral, per la seva banda, és mantenir la consciència viva de la colla d’identitats mai perfectament avingudes que tragino. Al capdavall, només aquesta consciència em permetrà mantenir una positiva deferència envers la diferència i un respecte no condescendent a les minories. (És la minoria a què pertanyo com a català, per exemple, la que em permet en darrer terme entendre i respectar les altres minories –de sexe, gènere, nació, salut o edat– de què no formo part)”.
Es dirà que l’universal no revesteix cap poder alliberador, només efectes conservadors, que no hi ha cap lluita que es pugui fer en el seu nom, perquè sempre es tracta de l’alliberament d’un grup –classes explotades, pobles oprimits, les dones, els negres, el col·lectiu LGBTQIA+, els jueus, els àrabs, els gitanos, etcètera– contra un universalisme de façana. Admetem l’objecció, però no deixarem d’observar, amb Francis Wolff (Plaidoyer pour l’universel, Fayard, 2019) que, quan les lluites contra la injustícia comesa contra alguns obliden que el seu objectiu és la igualtat i la llibertat de tothom, estan traint la seva causa. L’ideal universalista no és un obstacle per a les lluites emancipatòries, caldria veure’l més aviat com el seu objectiu, perquè si no el que es perpetua és una visió del món dividit entre víctimes –mereixedores sempre de la màxima consideració– i botxins –condemnats a l’oprobi etern–, sense cap perspectiva de solució. La injustícia no es refereix només a l’oprimit o a l’opressor, sinó a tothom, a tota la comunitat ètica, ja que, per existir, la idea de justícia no pot obviar l’universal.
La injustícia no es refereix només a l’oprimit o a l’opressor, sinó a tota la comunitat ètica, perquè la idea de justícia no pot obviar l’universal
Tanmateix, Elisabeth Roudinesco, historiadora i psicoanalista, pensadora poc sospitosa de conservadorisme, assegura en el seu darrer assaig, El yo soberano (Debate, 2023), que els moviments d’emancipació –de raça, gènere, postcolonials…– semblen avui haver canviat de rumb. No es pregunten com transformar el món sinó que, ostatges de si mateixos, utilitzen el llenguatge i els afectes com a marcadors identitaris per expressar un desig de visibilitat, sigui per afirmar la seva indignació o per ser reconeguts. Ja no es tractaria tant de reconstruir una realitat global on capiguem tots com d’una manera narcisista d’explicar-se a si mateix sense distància crítica, destructora de l’espai públic necessari per al diàleg i l’acció col·legiada; una pseudopolítica que, en comptes de fer, desfà ciutadans i acaba debilitant el nosaltres democràtic universal. Els extrems sempre es toquen. De tota manera, la diferència amb l’identitarisme de la dreta reaccionària és que en el seu cas no es tracta de cap deriva, perquè sempre ha actuat igual, reiterant els mateixos discursos: mitificació del passat, masclisme desacomplexat, odi al diferent, xenofòbia, essència dels cognoms (en detriment dels drets ciutadans) i el racisme de la por a “la gran substitució”, que es deixa resumir amb el terrible de fora vingueren i de casa ens tragueren, il·lustratiu del rebuig a l’acolliment de persones migrades que busquen refugi de la persecució, de la guerra i de la fam, sovint jugant-se la vida travessant el mar durant setmanes.
Universal, però, no vol dir cosmopolita. El cosmopolitisme –l’autoproclamat ciutadà del món– és una ficció amorfa perquè, com ja va deixar clar Hannah Arendt, refugiada del nazisme des del 1933 i apàtrida fins al 1951, els nostres drets no valen res si no comptem amb un estat darrere que ens els garanteixi. Amb totes les seves deficiències, l’estat nació continua sent la base de la solidaritat col·lectiva –seguretat social, pensions, etcètera– que es faria inviable si no fos limitada als residents del país. En contrapartida, tenir consciència de l’universal vol dir, parlant en plata, que el món no se t’acabi a Catalunya, a Espanya o a la Unió Europea, per més independentista, unionista o federalista que puguis ser. Significa, reprenent el fil de Francis Wolff, el reconeixement de pertànyer a una humanitat única, enfortit, avui més que mai, pel progrés extraordinari dels mitjans de comunicació, especialment després del sorgiment d’internet i de les xarxes socials, que ens faciliten l’autoconsciència d’integrar una humanitat global. Mai la part rica de la humanitat ha estat tan a prop de la part pobra. Mai hem sabut tan bé com ara que tots estem exposats als mateixos riscos planetaris: epidèmies, escalfament global, desastres nuclears, esgotament dels recursos naturals, extinció d’espècies, crisis econòmiques globals, etcétera. I, no obstant això, al mateix temps que s’imposa en la nostra consciència, la unitat de l’espècie humana ha anat reculant en les representacions col·lectives a favor de derives identitàries i comunitaristes de tota mena.
Malgrat l’11 de setembre del 2001, que semblava que havia d’inaugurar una nova era, el primer quart d’aquest segle l’hem dedicat a barallar-nos per qüestions més pròpies i heretades del segle XX. Un dels reptes importants del XXI és fer possible un humanisme efectiu que no oblidi que l’única manera que els éssers humans tenim d’aparèixer a l’espai públic és des de les nostres diferències –físiques, socials, familiars, geogràfiques, històriques, lingüístiques, culturals…–, definides cada cop més per identitats múltiples i mòbils. “Les idees universalistes han de recuperar el seu poder mobilitzador i crític: contra la dictadura de les emocions i les opinions, defensa de la raó científica; contra l’imperi de les identitats, la reconstrucció d’una ètica de la igualtat i de la reciprocitat” (Wolff). Per això, no només cal una reforma en profunditat de les Nacions Unides, sinó també la pedagogia d’una nova mentalitat individual i col·lectiva que reposi en una ètica de la igualtat i una política de les diferències dins d’un món en comú, vist des de totes les parts i del qual cada u en pugui parlar lliurement, i actuar-hi, amb tots els altres.
