Aquest cap de setmana, a Mallorca, hem fet un viatge. Un viatge cap endins, un viatge compartit. Un viatge a casa i des de casa. Perquè aquest cap de setmana, la presentació de la revista Rara, ens ha conduït a una reflexió entorn el concepte “refugi”. La revista és la publicació anual d’un projecte col·lectiu, un espai de fabulació en diuen. És l’excusa sobre la qual provocar encontres, diàlegs a partir d’altres narratives i en cada número, al voltant d’una proposta temàtica. La primera va ser sobre la fam, la segona, sobre la distància, la tercera sobre el refugi.
La primera part del viatge, la férem a la llibreria pròpia, a Palma. Un espai que va esdevenir refugi gràcies a Alana Areco i Balma Albalat que ens hi varen convocar (llegiu Es cerca refugi, viu o mort). El conte solarpunk de Lluïsa Febrer, la serigrafia de Blu, les certeses de Victoria Quince i Flora del col·lectiu “Estorninas: mujeres migrantes en colectivo”, amb històries de vida a la recerca de refugi en un món que les esquinça de manera violenta, varen travessar-nos i posar en relleu l’evidència dels refugis que ens calen i som. En una recerca permanent per fer-los possibles.
Estam realment emocionades i sorpreses del que implica generar coneixement compartit; del que succeeix quan els pensaments pausats es diuen en veu alta
La segona part del viatge es materialitzà a l’Espai Goya de Manacor. Un antic cinema en desús que el col·lectiu autogestionat Neura està recuperant com a espai cultural. Allà, ens hi varen convocar Joana Gomila, Laia Vallès i Anna Gornés de S’Uralita, per a fer-hi el primer Fòrum del Deliri. Inspirat en el Fòrum Indigestió, celebrat durant més de vint anys per la Cooperativa La Murga, la proposta i provocació era el fet de ser espai de trobada per compartir un moment de pausa i reflexió col·lectiva. Onze persones diferents amb una intervenció de màxim cinc minuts cadascuna sobre la idea del refugi com a disparador, i amb Carles Media amb el seu saxo i les glosadores Alícia Olivares i Maria Magdalena Amengual, per pausar les reflexions compartides.
Ahir, les amigues de S’Uralita deien en acabar: “Estam realment emocionades i sorpreses del que implica generar coneixement compartit; del que succeeix quan els pensaments pausats es diuen en veu alta i de la força que genera escoltar-ho i ser-hi totes presents”.
Tot seguit, obr i compartesc la meva pròpia part de deliri, transcrivint el que a mi em va suggerir i evocar la paraula refugi arran d’aquesta meravellosa conjura:
Refugi és casa. I de sobte sembla que d’entre els meus llibres algú ha agafat el llibre sobre Louise Bourgeois Mujer casa i l’ha posat davant de tots els altres per ser vist
Refugi és casa. I de sobte sembla que d’entre els meus llibres algú ha agafat el llibre sobre Louise Bourgeois Mujer casa i l’ha posat davant de tots els altres per ser vist. Em sorprèn. I pens a rellegir-lo, en la incomoditat com a refugi, en allò no amable que ens poden evocar algunes de les escultures més incòmodes de Bourgeois, com a refugi de la possibilitat.
Refugi és recer, i em retrob el mot “arrecerat”, que tant m’agrada fer servir. A cobro.
Refugi és íntim, és sincer, és silenci.
És centre, és ànima.
És propi, és altre, és altres.
És de totes i per a totes, perquè si no, no és.
És mar, és camí, són les passes en silenci, és evadir-te en mons i vides altres, llegint.
Són anys viscuts.
És descans,
i alhora impuls, transgressió, perquè és des d’on atrevir-se, des d’on provocar, atiar i envestir, perquè saps que hi pots tornar.
Refugi és un concepte evocador, a reivindicar. Necessitam una humanitat refugi de tantes violències explícites, implícites, normalitzades, evidents, invisibilitzades…
És on poder ser, genuïnament, des de la mateixa vulnerabilitat que som i que negar-la, ens esqueixa.
Voldria ser jo recer del món, per les meves filles, per les amistances, per les que travessen la mar, per les que enfronten violències, per les que són refugi amb les seves paraules
Pronunciar-la m’emociona. Voldria jo ser recer del món, per les meves filles, per les amistances, per les desconegudes, per les que travessen la mar, per les que enfronten violències, per les que són alhora refugi amb les seves paraules, la seva presència o simplement, la seva existència.
Refugi és esperança, és amor, és tendresa des de la qual violentar el “món” que ens volen imposar, és des d’on articular la ràbia, és on recollir-nos junts després, per llepar-nos les ferides.
És des d’on pots entendre, des d’on surt i pren sentit la compassió. És d’on es genera la vertadera bellesa. La que té travessa i dona sentit a tota existència.
És un gest, és un lloc, és un silenci compartit. I és sempre, sempre, una abraçada.
És El tresor dels sabers oblidats de Jacqueline de Romilly. Són els records compartits, els bons, i la complicitat que generen els no tan bons, travessats, patits junts. I sobretot, reconeguts.
És La resistència íntima de Josep Maria Esquirol. És l’elegància de la cosa senzilla.
És el reconeixement de tots els dolors que ens fan, que ens conformen. I és la constant transformació d’aquests. El transcendir-los.
És, són els marges. El refugi és als marges. Els marges són refugi.
Refugi és mare (tot i que sé que no per a tothom, i hauria), és amant (tot i que sé que no sempre ni per a tothom, i hauria), és amistat de la de veres. I quan no ho és, trobes el refugi en tu
Refugi és mare (tot i que sé que no per a tothom, i hauria de ser-ho), és amant (tot i que sé que no sempre ni per a tothom, i hauria de ser-ho), és amistat de la de veres. I quan no ho és, trobes el refugi en tu. Precisament quan sents que no hi ha refugi, t’adones que també i sobretot el vertader refugi ets tu, i llavors esdevé més enllà de tu.
És l’esquena a la qual t’abraces a la nit, a vegades. És la solitud volguda, desitjada, conquerida.
Refugi és horitzó, és desig, és far. És on posar la mirada i l’anhel per arribar-hi juntes totes, totis, tots.
Una humanitat refugi, malgrat el declivi, enmig del declivi, per suportar-lo?…
Cercam sempre refugi i ens mou l’esperança de trobar-lo, perquè és des d’on poder-te refer i continuar buscant-lo per a més enllà de tu i ser, sempre, refugi d’altri.
