Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Refugis de la Guerra Civil a la intempèrie a l'Hospitalet de Llobregat

L'Hospitalet de Llobregat va patir disset bombardeigs des de l'aire durant els dos darrers anys de la Guerra Civil espanyola, que han deixat un rastre de 40 refugis antiaeris catalogats al subsòl de la segona ciutat més poblada de Catalunya. El més recent, descobert el novembre passat mentre es feien obres al metro de Santa Eulàlia, ha tornat a fer emergir les veus d'historiadores i d'entitats veïnals i de defensa del patrimoni, que fa anys que reclamen a les administracions i a l'ajuntament en particular un pla de rehabilitació i museïtzació d'aquests espais. Actualment, són inaccessibles o es troben en estat d'abandó

Un dels refugis pendents de recuperar des del 2009 és el del torrent de Can Nyac, al barri de Sanfeliu, que des del final de la guerra s’ha usat com a habitatge ocasional de gent sense llar / Victor Serri

La troballa d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola en unes obres a l’estació de metro de Santa Eulàlia, el 22 de novembre de 2019, ha reactivat les entitats i col·lectius relacionades amb la defensa i conservació del patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat. Reivindiquen la recuperació i museïtzació parcial dels 40 refugis d’aquesta mena catalogats a la ciutat. “En realitat el que s’ha trobat és l’entrada principal”, explica el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH), Manuel Domínguez. L’existència del refugi de Santa Eulàlia, afegeix, ja era coneguda però és realment important que s’hagi fet pública.

El túnel de les vies del tren del darrer refugi descobert, considerat una obra d’enginyeria notable i un dels més ben conservats de la ciutat, es feia servir d’amagatall durant els atacs aeris. Per a l’historiador Ireneu Castillo, president de l’Associació per a la Defensa del Patrimoni Perseu i membre del Grup de Patrimoni de l’Hospitalet, “es tracta del més gran refugi de la Guerra Civil que sabem que es conserva fins a l’actualitat, la qual cosa és una troballa de molta importància i enriqueix notablement el patrimoni històric i arquitectònic de la nostra ciutat”.

Immediatament després de la descoberta, es van activar els protocols amb l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya per a la seva revisió, documentació i protecció. Ja fa temps que tant el Grup de Patrimoni com el Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH) reclamen la rehabilitació dels refugis descoberts a la ciutat, alhora que critiquen la inoperància de l’ajuntament hospitalenc. “El que s’hauria de fer sembla obvi: condicionar-ho pertinentment i fer-ho visitable per a tot el públic. Ni més ni menys que el que s’ha dit repetidament dels altres refugis que hi ha per la ciutat i que, malgrat el compromís de fa anys, l’Ajuntament ho incomplert reiteradament”, assenyala Castillo.

“El que s’hauria de fer sembla obvi: condicionar-ho pertinentment i fer-ho visitable per a tot el públic. El que s’ha dit repetidament per als altres refugis que hi ha per la ciutat i que, malgrat el compromís de fa anys, l’Ajuntament ho incomplert reiteradament”, assenyala ireneu Castillo

Segons Manuel Domínguez, president del CELH, “el govern municipal encara no ha fet res per adequar la galeria subterrània que hi ha al costat del Castell de Bellvís”, contràriament al que va anunciar el mes de desembre de 2018 el regidor de Cultura, David Quirós. “Durant els bombardeigs aeris dels anys 1937 i 1938, en aquesta galeria s’amagaven les dues famílies que vivien a la masia de la Torrassa”, comenta Rafael Algarra, veí de l’Hospitalet que hi va néixer i que ha entrat a la galeria en nombroses ocasions.

“No hi ha pla ni dates i la recuperació de l’espai no és imminent.” Aquesta és la resposta del govern municipal a les reivindicacions de la plataforma Defensem el Castell de Bellvís, que des del 2018 reclama la rehabilitació urgent del conjunt arquitectònic que, a més del refugi, inclou les restes d’una antiga fortalesa medieval, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional.


Un Pla Especial de Protecció del Patrimoni que està “molt a l’inici”

Molt més recent és l’anunci per part de l’equip de l’alcaldessa Núria Marín de reactivar la comissió encarregada de l’elaboració del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA). Segons fonts municipals, el nou pla es troba “molt a l’inici”, alhora que asseguren que es continuarà treballant “donant veu a totes les persones i entitats que en formen part”. El nou PEPPA, afegeixenn des de la Regidoria de Cultura, «ha de ser una actualització de l’actual i ha de donar resposta a la creixent sensibilització ciutadana en aquest àmbit, però s’haurà de fer des del rigor tècnic i històric”.

El refugi de la Torre Barrina, al parc de la Marquesa, que es va localitzar l’any 2010 durant les obres de rehabilitació d’un edifici però mai ha estat restaurat |Museu de L’Hospitalet

Tot i això, entitats com el Grup de Patrimoni de l’Hospitalet critiquen la “deixadesa” dels diferents governs municipals del PSC envers el manteniment i rehabilitació del patrimoni cultural i natural de la ciutat i proposen que es facin les obres necessàries el més ràpid possible per tal que aquests elements patrimonials estiguin a l’abast de la ciutadania. Per a Castillo, “la majoria absoluta aconseguida pels socialistes en les últimes eleccions municipals resta capacitat de pressió sobre l’Ajuntament”.

Malgrat les promeses i anuncis municipals, el fet és que en l’actualitat cap dels 40 refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola no sigui encara visitable, i ni tan sols hi ha una data prevista per a iniciar-ne obres de rehabilitació, a diferència del que passa a la ciutat veïna de Barcelona, on fa temps que són oberts al públic el refugi 307 del Poble Sec o el del subsòl de la plaça del Diamant, al districte de Gràcia.

Plena de fàbriques com Cosme Toda, Can Batllori, Can Llopis, Can Trinxet, Can Gras o l’antiga Altos Hornos de Cataluña, coneguda popularment com La Farga, i amb presència de nombroses entitats polítiques i sindicals –especialment a Collblanc i la Torrassa–, com la CNT, la FAI, ERC o el PSUC, l’Hospitalet va ser una ciutat profusament bombardejada durant el conflicte bèlic, fet que va condicionar la construcció de desenes de refugis antiaeris.

En l’actualitat cap dels 40 refugis antiaeris de la guerra Civil  catalogats a l’Hospitalet no és encara visitable ni hi ha una data prevista per a iniciar-ne obres de rehabilitació, a diferència del que passa a la ciutat veïna de Barcelona, on fa temps que n’hi ha dos oberts al públic

Alguns d’aquests espais han estat objecte d’estudi per persones expertes en arqueologia i història, com Josep Ribas o Iris Teruel, que als seus treballs afirmen que actualment es coneix l’existència de fins a 40 refugis en diferents punts de la ciutat, com els barris de Collblanc, la Torrassa, Sant Josep i Sanfeliu, al temps que lamenten que cap estigui condicionat per al seu estudi i visita.

“Tot i estar més que demostrada la importància que van tenir els refugis antiaeris a  l’Hospitalet  durant la Guerra Civil, sembla que no hi ha hagut mai un interès genuí per part de l’Administració ni pels centres de recerca per recuperar aquests espais històrics”, diu Teruel, que afegeix que “el patrimoni arqueològic relacionat amb la Guerra Civil espanyola a la ciutat està completament oblidat per les institucions públiques que haurien de ser les encarregades de recuperar-lo i conservar-lo”.

“Aquest fet –continua- provoca una pèrdua directa, ja que mentre no es conscienciï al veïnat, no es pararà de deteriorar i perdre de la mateixa forma que ha succeït amb el refugi antiaeri de la Torre Ubach, situat al número 27 del carrer Juan de Toledo, el qual va ser destruït pràcticament en la seva totalitat l’any 2011”. “Per tant –conclou– tenint l’oportunitat de poder documentar i recuperar aquests emplaçaments, és una llàstima que es deixi perdre la història col·lectiva d’aquesta forma tant despreocupada ja que, tot el que es perdi és història que la ciutat mai més podrà tornar a recuperar”.

Al refugi de Can Nyac, al barri de Sanfeliu, les deixalles recents conviuen amb restes d’interès aqueològic |Victor Serri

Un altre refugi pendent de recuperar des del 2009 és el del torrent de Can Nyac, al barri de Sanfeliu, que des del final de la guerra s’ha fet servir com a habitatge ocasional de gent sense llar. Segons relata Antoni Mataix al número 3 del Quadern d’Estudis del CELH, “tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir de persones migrants que venien disposades a aguantar cert temps, malvivint com es pogués”. Per a Domínguez, el que caldria fer per no deixar perdre definitivament els refugis és “una museïtzació dels mateixos, tasca que hauria de recaure en diverses institucions”. Malgrat la ineficiència institucional, s’ha aconseguit recuperar i preservar una part de la memòria d’aquests emplaçaments gràcies a aquest treball i als d’altres historiadores com Ariadna i Josep Ribas, Agustín Castellano, Inocencio Salmerón i Oriol Valls, així com a testimonis orals del veïnat, com l’esmentat Rafael Algarra.

Segons es pot llegir a la introducció del treball d’investigació d’Iris Teruel i Oriol Dueñas Els refugis antiaeris a l’Hospitalet de Llobregat, “la ciutat va patir molt directament els bombardeigs de l’aviació italiana a causa de tenir a les seves barriades un nombre molt elevat tant d’entitats polítiques contràries al cop d’estat com diverses fàbriques armamentístiques. A conseqüència d’aquests fets es van construir un gran nombre de refugis antiaeris per tota la ciutat però, sobretot, en les zones de Collblanc i la Torrassa, ja que es tractava del centre neuràlgic de la ciutat”.

La gent hi portava matalassos, màrfegues de palla i estris per a cuinar, disposada a passar més d’una nit en cas necessari. I havien de conviure durant unes hores i potser més d’un dia amb altres persones en espais força reduïts i foscos, com el refugi de la Granota descrit per la veïna Aurora Agustina al llibre Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet, de l’historiador Josep Ribas: “Hi havia una entrada que començava en forma de rampa, aquí, al que ara és el carrer Pedraforca, i quan arribava a la fondària d’uns 10 metres girava cap a l’esquerra, i sortia uns 50 o 60 metres per unes escales que donaven a l’actual carrer Llevant, després de fer un gir a la dreta. Això era perquè si queia una bomba a una de les entrades no fes mal on hi havia la gent… Era de terra excavada. Tenia un alçada d’uns 2 metres i una amplada de 2 o 2 i mig. Allà els veïns hi tenien matalassos i màrfegues de palla, i alguns hi havien fet un forat allargassat a la paret, on dormien”.

Iris Teruel ha comptabilitzat fins a disset bombardeigs sobre la ciutat, que van començar el 27 d’abril de 1937. El tercer atac aeri, produït el 25 de juliol de 1937, “va ser el més violent de tots, provocant un total de vint morts i més de quaranta ferits”

Iris Teruel ha comptabilitzat fins a disset bombardeigs sobre la ciutat, que van començar el 27 d’abril de 1937. El tercer atac aeri, produït el 25 de juliol de 1937, “va ser el més violent de tots, provocant un total de vint morts i més de quaranta ferits a la zona dels barris de Collblanc i La Torrassa”. Atacs que haurien provocat molts més morts i ferits sense l’existència dels refugis, dels quals en realitat s’han trobat poques restes. Dos d’ells són el ja esmentat refugi de la Torre Ubach, desaparegut el 2011 sota un bloc d’habitatges, i el de la Torre Barrina, al parc de la Marquesa, que es va localitzar l’any 2010 durant les obres de rehabilitació de l’edifici però que mai ha estat restaurat. Segons Teruel, “actualment no s’hi pot accedir i el projecte d’investigació ha quedat paralitzat”.

D’altres es troben sota antigues fàbriques, com el refugi de Cal Planta que estaria localitzat al subsòl del solar de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori. Recentment, durant les obres d’urbanització de l’indret, s’hi han trobat galeries i, segons la plataforma Stop Massificació L’H, sembla que hi ha moltes més. O el que protegia els treballadors i les seves famílies a La Farga, que per a Teruel encara es pot localitzar. “El que realment caldria és fer-los accessibles el més aviat possible, perquè això representaria un salt qualitatiu molt important en el patrimoni local”, conclou Domínguez. I, evidentment, també seria un reconeixement a la tasca de Ribas, Teruel i d’altres persones que han lluitat per recuperar la memòria de la gent que va viure i va patir la guerra. La memòria històrica col·lectiva de l’Hospitalet.