Som cura, som llar. Junts cuidant les persones. En el centre, tu. La nostra llar és la teva llar… Són alguns dels missatges amb què grans grups inversors publiciten les seves residències per a gent gran. En una societat cada vegada més envellida, les cures s’han convertit en un nínxol de negoci molt lucratiu. DomusVi, Colisée, Orpea, Vitalia Home o Amavir són alguns dels gegants del sector geriàtric amb presència als Països Catalans, darrere dels quals s’amaguen fons d’inversió internacionals com Intermediate Capital Group (ICG), EQT, CVC Capital Partners o Creadev.
Amb una taxa de rendibilitat estimada que arriba fins al 5,5 %, els fons d’inversió francesos, britànics o escandinaus cada vegada han anat copant més espai i han transformat la fisonomia d’un sector en procés de concentració empresarial. La consultora immobiliària internacional JLL és molt optimista. En un informe de juliol de 2023 assegura que l’envelliment i l’augment de l’esperança de vida de la població “garanteix la demanda a llarg termini” i xifra en 5.700 milions la inversió necessària per cobrir la necessitat de llits per a residències de gent gran estimada l’any 2030. Dins del sector immobiliari, els equipaments geriàtrics ja generen més beneficis que la inversió en oficines, residències d’estudiants o habitatges de lloguer. El 2022, la facturació del sector va incrementar-se un 6,5 %, fins a assolir els 4.900 milions d’euros a l’Estat, segons l’Observatori Sectorial DBK.
El camp per recórrer és extens. A banda de places residencials privades, les empreses i fons d’inversió n’ofereixen de concertades –és a dir, llits en centres privats finançats amb diners públics– i, alhora, s’ocupen de la gestió d’algunes residències públiques. El periodista Manuel Rico, corresponsal a l’Estat espanyol del portal Investigate Europe i autor del llibre ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021), encara destaca una altra via de transmissió de diners públics a grans grups empresarials: el que anomena “xec residència”. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei (PEV), que assigna l’administració per ajudar a costejar la plaça en un centre privat. Sigui quin sigui el camí, la privatització del sector és gairebé total: d’acord amb les dades facilitades pels governs català, valencià i balear, el 84 % de les places residencials per a gent gran als Països Catalans estan en mans privades. Mentre que a Catalunya el percentatge s’acosta al 90 %, a les Illes se situa en el 71 %.
Inversions a curt termini
Als canvis en la piràmide d’edat, Rico hi suma l’enfonsament de les caixes d’estalvi, que controlaven grans grups residencials, i l’aprovació de la llei de dependència entre els elements fonamentals que van atraure l’aterratge d’inversió internacional: “Van veure que hi havia diners i que una bona part podia anar a parar a mans privades”. Tot i que encara hi ha una porció dels centres regentats per entitats del tercer sector –sobretot ordes religiosos adscrits a l’Església catòlica–, la majoria dels llits residencials estan en mans de societats mercantils. A més dels fons d’inversió, hi ha grans grups arrelats a cada territori, com Sanitas, L’Onada o Mutuam –a Catalunya–, i Savia, Gesmed o Ballesol –al País Valencià.
La diferència, alerta Rico, és que els fons anomenats de private equity (inversió privada), “entren amb la idea de fer un gran pelotazo”. Són vehicles dissenyats per fer-se amb el capital d’un negoci de forma temporal, durant cinc o set anys, generalment en empreses que no cotitzen en borsa i, transcorregut el termini, revendre l’actiu i liquidar generoses plusvàlues a les seves inversores. Per extreure el màxim rendiment possible en el sector geriàtric, Rico recalca que solen aplicar dues opcions: “o habiliten més places –que estan limitades per l’espai físic– o retallen despesa, i això significa fer-ho en personal i alimentació, dos elements que influeixen moltíssim en la qualitat de vida de la gent gran”.
Però la gestió de les residències no és l’únic negoci que desperta l’interès del capital internacional, també hi ha l’immobiliari. Es donen situacions en què l’empresa operadora de la residència no és la propietària de l’immoble. Per Rico, en processos de concentració és habitual que les empreses venguin els edificis com una forma per reduir el deute. Una de les societats líders a l’Estat espanyol en el negoci immobiliari de les residències és la socimi Adriano Care, una tipologia de mecanisme d’inversió dedicat al lloguer que està exempt de l’impost de societats. Gestionada per Azora –coneguda i condemnada judicialment per incorporar clàusules abusives en els contractes de lloguer–, en l’actualitat, la socimi té 22 residències a l’Estat espanyol –3.875 places–, cinc de les quals als Països Catalans. La darrera operació va consistir en la compra de la residència DomusVi Claret de Barcelona per 18 milions d’euros, el mes de març. També per mitjà d’una socimi, Healthcare Activos lloga edificis a Orpea, Colisée, DomusVi i Amavir.
Com indica Rico, “cal comprendre el model de negoci per entendre el que passa dins les residències”. Abans dels impactes devastadors de la pandèmia del coronavirus, diverses veus del sector ja alertaven que calia revisar-lo. María José Carcelén, presidenta de la Coordinadora de Familiars de Residències 5+1, insisteix que cal fixar-se en les condicions que hi havia abans que arribés la covid-19: “El 2017 ja denunciàvem la privatització de l’atenció sanitària, la manca de personal i de control”.
Mileuristes amb ràtios sota mínims
Moltes famílies de residents i treballadores de centres geriàtrics coincideixen a detectar els mateixos problemes en una gran part dels equipaments i conclouen que les males condicions laborals es tradueixen en una atenció deficient a un segment vulnerable de la població. Però moltes de les fonts consultades en aquest reportatge, prefereix mantenir l’anonimat per por a represàlies laborals o afectacions a les residents.
Des que va migrar de Sud-amèrica a Catalunya fa setze anys, Maria –que fa servir un pseudònim– ha dedicat gran part de la seva vida laboral a atendre persones grans com a gericultora a una residència del grup privat DomusVi, que disposa de places concertades amb la Generalitat de Catalunya. Té por i insisteix a preservar la localització del centre: “No em puc permetre perdre la feina, però estem molt pressionades i esgotades”, reconeix. Explica que les treballadores viuen “en una roda de hàmster: moltes companyes agafen baixes per estrès i no se substitueixen, un fet que esgota la resta. Hem arribat a ser dues gericultores per atendre 47 residents”. Hi ha jornades que només disposa de tres minuts per aixecar del llit i “preparar” cada persona ingressada: “No arribem al menjador per esmorzar a l’hora que toca, és impossible”, reconeix angoixada. Per una jornada completa cobra uns mil euros en dotze pagues, més el plus d’antiguitat i un extra quan treballa els diumenges. El perfil majoritari de la precarietat laboral en les residències, com en general en els serveis de cures a la gent gran, és el d’una dona migrada.
Fonts de DomusVi asseguren a la Directa que la política de l’empresa en salaris s’ajusta a convenis i que en “casos puntuals”, quan hi ha baixes per malaltia entre el personal, “s’adeqüen els torns per continuar proporcionant una atenció de qualitat als residents”. Efectivament, el conveni vigent a Catalunya –que aplica increments anuals retroactius i només inclou les residències privades amb més del 60% de finançament públic– estableix 1.127 euros bruts per a una gericultora i 1.512 per a una infermera, que en un centre d’atenció primària cobra de mitjana uns 400 euros més al mes. El conseller de Drets Socials de la Generalitat, Carles Campuzano, considera que “cal millorar les condicions laborals” i sentencia que “el sistema de dependència ha fet fallida a l’Estat” i “cal revisar-lo de dalt a baix”. Les entitats amb ànim de lucre són les que menys remuneren l’hora de feina, segons un informe sobre els serveis de cures a Catalunya, elaborat per Espai Zero Vuit i l’Observatori DESC. Les de Catalunya són les taules salarials més precàries dels Països Catalans: al País Valencià, el salari base d’una gericultora està fixat en 1.112,30 euros bruts mensuals i a les Illes, en 1.300. Al conjunt de l’Estat, la situació és similar, excepte a Biscaia i a Guipúscoa, on després d’una vaga que va durar 68 dies en el primer cas i 262 en el segon, es van aconseguir increments salarials molt destacables.
El 2022, la facturació del sector va créixer un 6,5 %, fins a assolir els 4.900 milions d’euros a l’Estat espanyol, segons l’Observatori Sectorial DBK
Segons Carcelén, a la precarietat econòmica, s’hi sumen unes ràtios “del tot insuficients”, que a sobre no es compleixen. La normativa vigent a Catalunya estableix 28 professionals d’atenció directa –com personal gericultor, d’infermeria, de medicina, de psicologia i de treball social– i 12 d’indirecta –com ara responsables de cuina, de manteniment o de gestió– per cada cent residents, quan es tracta d’un nivell baix de dependència. En el nivell més alt, la Generalitat incrementa l’atenció directa fins a 42 professionals. “Des de 2010, el Departament [de Drets Socials] no ha revisat la quantitat ni els perfils professionals del personal necessari per atendre una complexitat assistencial en augment”, lamenta Victor Echandiz, portaveu de la plataforma Estels Silenciats. En l’actualitat, l’edat mitjana de la població confinada a residències, segons la conselleria, ja és de 86 anys i mig, i la majoria d’ingressades presenten un grau II, de dependència severa. Campuzano ho reconeix: “Som conscients que és necessari incrementar les ràtios i hi estem treballant, tot i que aquest no és l’únic mètode per garantir-ne la qualitat”.
La mare de Carme –també demana protegir la seva identitat– va patir un ictus fa tres anys i té el grau de dependència severa reconeguda. Mentre espera l’assignació d’una plaça concertada en una residència del grup Amavir, n’ocupa una de privada. Desesperada, mostra a la Directa un reguitzell de correus electrònics que els darrers mesos ha fet arribar a la direcció amb queixes pel tracte rebut: “Em diuen que si no estic contenta, m’endugui la mare a un altre lloc”. Viu en carn pròpia la manca de personal i relata que ha acabat ocupant-se de moltes tasques que pensava que assumiria el centre. Sovint, quan la visita, assegura que hi ha una gericultora per a 32 persones durant el torn de tarda i una per a 48 residents a partir de les nou de la nit. “He arribat a trobar la seva medicació a terra o entre els llençols. A vegades he vist que la mare tenia cops i ningú en sap res”, assevera.
El seu relat encaixa perfectament amb el de Lali –de nou, nom fictici– qui, des que va arribar a Catalunya, ha treballat com a auxiliar de gerontologia i des de fa anys ho fa en una residència de la mateixa empresa, Amavir. “Vaig arribar a aixecar del llit una vintena de persones cada matí i el 2013 vaig caure en una depressió per estrès. Així i tot, vaig decidir queixar-me i denunciar el tracte a les treballadores i els residents”, relata. Lali recorda situacions caòtiques: “A la planta de dependents totals s’ajuntava l’esmorzar amb el dinar. Per estalviar temps, moltes auxiliars no utilitzaven les grues i es produïen més accidents. La higiene tampoc era l’adequada”. Segons descriu, la situació ha millorat una mica, però juntament amb algunes companyes es van arribar a plantejar fer vaga. Com a reflexió de fons, expressa que “com a societat vam començar a aparcar les persones dins d’un edifici sense pensar i acordar en quines condicions” i reivindica que és una feina que requereix “confiança entre treballadora
i resident i, sobretot, escolta”.
Les històries coincidents es repliquen en residències de diferents grups empresarials arreu del territori. Per Natàlia Masferrer, qui té la seva mare en un centre del grup Orpea a Girona, tot és aparença: “Per fora sembla un hotel, és un edifici molt bonic i ofereix molts serveis, però quan t’hi endinses, tot canvia”. Assegura que al centre no li administren la medicació a la seva mare, que hi ha gent que espera una hora als passadissos perquè la posin al llit i que no es canvien els llençols quan toca o que sovint no hi ha tovalloles als lavabos. Com amb la resta de testimonis, ressona la mateixa conclusió: “No hi ha prou personal”. Des del juliol, Masferrer s’ha dedicat a recopilar les anomalies que li han fet arribar diverses familiars d’ingressades al centre: una resident va caure de matinada i va romandre al terra del bany més d’una hora, segons un d’aquests relats; un altre va picar el timbre a la nit per anar al lavabo, però com que ningú hi anava es va aixecar i va caure; un familiar denuncia que el seu pare va estar nu en calçotets a la cadira de rodes durant hores i una altra va trobar dos comprimits a la bossa de la medicació de la seva mare que eren d’un altre resident.
El subministrament de la medicació també va alertar Cristina Lecina, que va tenir el seu company ingressat a la residència Mutuam Collserola, una empresa que gestiona onze centres geriàtrics a Catalunya, sis dels quals de titularitat pública, i que alhora presta l’atenció sanitària en 124 residències per concessió directa del sistema sanitari públic CatSalut. “Tenim constància que el tercer dia ja li van prescriure una medicació forta que el deixava estabornit. El meu company ja prenia molts medicaments i crec que no van valorar bé les interaccions, ni en cap moment ho van consultar amb la neuròloga de referència”, exposa. Durant poc més de dos mesos, va ingressar quatre cops a urgències fins que va morir a la residència per una aturada cardíaca. En aquell moment, Lecina recorda que no hi havia cap infermera al centre, tot i que, al seu web, Mutuam publicita que n’hi ha les 24 hores: “Amb la informació de les anotacions he pogut comprovar que molts cops no hi havia servei d’infermeria a la nit i en moltes ocasions les assistents clíniques feien funcions d’infermeria”.
Neteja, menjar i atenció sanitària deficient
Ester Pascual, presidenta de l’Associació de Residències Dignes de la Comunitat Valenciana (Recova), ha patit males experiències en dos dels grans grups que operen a l’Estat espanyol. La seva mare va ingressar a la residència Altabix d’Elx (el Baix Vinalopó), controlada pel Grup Colisée a través de la filial La Saleta Care SL, i va acabar la seva vida al centre L’Aljub, de Domus Vi, a la mateixa capital del Baix Vinalopó. Precisament, la de Colisée és una residència de titularitat pública, però la Generalitat Valenciana va adjudicar la gestió durant quatre anys a aquest grup per onze milions d’euros l’octubre de 2019 –l’anterior gestor privat havia estat la gestora de serveis Clece. “L’empresa estalviava en alimentació i la meva mare va perdre trenta quilos en divuit mesos”, denuncia Pascual. Gràcies a la insistència d’algunes familiars, múltiples inspeccions han acabat acreditant les queixes.
Entre els anys 2020 i 2021, la Generalitat Valenciana va detectar en aquest centre diverses anomalies: l’ús de llençols en mal estat, brutícia en les caixetes de fàrmacs, registres de medicació incongruents, incompliment de les ràtios de personal, falta de diligència en l’ingrés hospitalari d’una resident, deficiències en els menús, manca de cortines, persianes trencades, falta d’adequació sanitària o un tracte indigne a un usuari. L’adjudicació ja ha caducat, però el centre continua funcionant amb el mateix model concertat, malgrat el llarg historial d’advertències del síndic de greuges valencià i les nombroses sancions imposades per l’administració autonòmica, que sumen més de 100.000 euros.
RECOVA també ha posat el focus a la residència DomusVi L’Aljub que, com 129 centres més del País Valencià, té places concertades: “Ens coneixem les estratègies: en comptes d’auxiliars, contracten ajudants d’oficis varis; i en lloc d’infermeres, auxiliars”, assenyala Pascual. L’Associació denuncia que hi ha “menys personal del necessari” i per això, en alguns moments, les residents estan “sense supervisió” i “les gericultores administren medicació, quan ho haurien de fer infermeres”. Precisament, el 19 de febrer, el grup DomusVi s’enfronta a un judici per la mort de 74 persones a la residència d’Alcoi durant la pandèmia, l’any 2020, el percentatge de morts sobre el total de residents més alt dels que es van produir en aquell mom.ent a tot l’Estat espanyol.
A Eivissa també coneixen de ben a prop el grup francès Colisée. Carmen Ortiz i els seus germans van estar visitant la seva mare cada dia a Sa Residència, fins que va morir fa un parell de mesos. Relata que es van espantar amb “la quantitat de negligències” de què eren testimonis: “Les ràtios no es complien, hi havia personal sense titulació, errors en les pautes de medicació i deficiències en l’alimentació i la higiene”. La del Grup Colisée és l’única residència privada per a gent gran a l’illa i disposa de 114 places, la majoria de les quals, 84, són concertades.
A causa de la falta de personal, Ortiz recorda veure residents immobilitzades amb subjeccions físiques perquè no s’aixequessin, d’altres fent-se les necessitats als bolquers perquè ningú les podia acompanyar al lavabo i, fins i tot, ingressos hospitalaris per deshidratació. “Hi ha una clara degradació de la gent gran i el més desesperant és que l’administració mira cap a una altra banda”, sentencia.
Gràcies a l’organització i les denúncies de familiars, agrupades en l’associació Fadigma, el mes d’abril va haver-hi una inspecció del Consell Insular en aquest centre, el resultat de la qual es va fer públic per mitjà de la Cadena SER–Radio Ibiza. El dictamen, efectivament, va constatar que la residència incomplia la ràtio de personal mínim, perquè només hi havia onze cuidadores amb la titulació adequada i amb contracte en vigor, quan en calien 34. A més, part de la plantilla exercia tasques per a les quals no tenia la titulació necessària. A sobre, la inspecció destaca que l’equip gestor no va presentar les prescripcions mèdiques de les usuàries amb subjeccions físiques ni l’autorització de les familiars quan el Consell ho va requerir. El 19 de setembre, ElDiario.es va avançar que la Fiscalia de les Balears havia denunciat quatre treballadores del centre geriàtric per un presumpte delicte d’intrusisme laboral, en haver exercit d’infermeres sense la titulació homologada.
Molts centres, poques inspeccions
A l’illa d’Eivissa es van presentar sis denúncies l’any 2022 i quatre el 2023 contra la residència de Colisée, segons el Departament de Benestar Social, Família i Igualtat del Consell. De la desena de denúncies, fins avui, només quatre s’estan tramitant i una ja ha derivat en un procediment sancionador, però encara no s’ha imposat la sanció. Mentre que a Menorca no consta cap procediment sancionador entre 2020 i 2023, a Mallorca són tretze les residències que han estat objecte de sanció, d’un total de 82 denúncies.
Al País Valencià, segons la Generalitat, de les 296 denúncies interposades des de 2020 fins al 2022, només 24 han conclòs amb expedient sancionador i, en l’actualitat, la Inspecció de Serveis Socials compta únicament amb 39 professionals destinats a les 361 residències així com a altres recursos. A Catalunya, on només hi ha 29 inspectores, però 954 residències, les xifres es disparen. Només el 2022 es van detectar 238 infraccions molt greus a 116 centres, segons dades obtingudes per la Directa per mitjà del portal de transparència de l’administració catalana. Pel que fa a la tipologia, destaquen l’incompliment de condicions d’higiene i salut, l’administració correcta dels medicaments, així com la manca de personal i el fet d’immobilitzar i restringir la capacitat física o intel·lectual de les usuàries per mitjans mecànics o farmacològics. Des del 2020 fins al 20 d’octubre de 2023, la Generalitat de Catalunya ha incoat 282 expedients amb sanció ferma contra residències.
Però, per Victor Echaniz, d’Estels Silenciats, això és només la punta de l’iceberg: “El control de l’administració pública és nefast, amb pocs inspectors i només una vegada a l’any. A més, Drets Socials no ha fet res per informar les famílies dels seus drets i assegurar canals oberts per rebre-les”. Echaniz va presentar una denúncia a la Conselleria que va ser desestimada perquè, segons li van dir, “calia donar més marge al nou director”. Així i tot, aquests darrers anys, residències de grans grups inversors, com DomusVi, Orpea, Colisée o Amavir, han estat sancionades a Catalunya. Per Manuel Rico, si la normativa fos exigent, les inspeccions serioses i les sancions realment dissuasives, es resoldria una gran part dels problemes. De fet, anticipa que els grans grups i fons d’inversió desapareixerien del sector perquè el seu marge de benefici es reduiria.
“Cuidar” des de Luxemburg a Jersey
Per garantir resultats econòmics positius folgats, els vehicles inversors solen recórrer a l’enginyeria financera. Resseguir l’estructura empresarial dels gegants amb interessos en el sector geriàtric requereix un trajecte de milers de quilòmetres. El Grup DomusVi, que té la seu a Vigo, és el líder d’aquest àmbit a l’Estat espanyol, amb 143 residències, 32 de les quals als Països Catalans. Està controlat pel fons inversor privat britànic Intermediate Capital Group (ICG), que té filials a territoris amb escassa pressió fiscal per a les societats privades, com Luxemburg o l’illa de Jersey; aquest darrer és el destí on van a parar, per mitjà d’una trama de més de vint societats, bona part dels beneficis que obté Geriavi, SA, matriu del grup residencial, segons una informació publicada pel portal Infolibre l’any 2020.
Amb major o menor mesura, els destins i l’arquitectura societària es repliquen en altres grans grups internacionals. El grup geriàtric francès Colisée va passar a mans del fons d’inversió suec EQT Partners l’any 2020, el qual també va adquirir el portal immobiliari Idealista, que opera des de Luxemburg. També en aquest petit país europeu es radica la seu central del fons de capital britànic CVC Capital Partners, que controla el grup de residències Vitalia Home, amb un miler de places entre Catalunya i el País Valencià. Fins fa menys d’un any, l’accionista majoritari de la multinacional francesa Orpea era el fons Canada Pension Plan Investment Board (CPPIB), fons públic del país nord-americà. I Planiger, SA, matriu de la marca Amavir –que té tres residències a Catalunya–, pertany al fons Creadev, fundat per la família francesa Muillez.
Per Rico, l’estructura empresarial sempre té com a objectiu liquidar el mínim d’impostos. I per aquesta raó emergeixen els vincles amb Jersey o Luxemburg. Mentre que l’illa del mar del Nord està reconeguda oficialment com un dels paradisos fiscals més prolífics d’Europa, pel grau de privacitat i opacitat de l’activitat societària que hi té lloc, Luxemburg no està inclòs en aquesta llista de la UE, però organitzacions com Oxfam i Tax Justice Network l’assenyalen com un dels principals forats fiscals del món. “Viuen dels diners públics, gestionen places concertades i residències públiques, i no paguen els impostos aquí”, denuncia el periodista.
María José Carcelén defensa amb convicció un model de residència cent per cent públic en què no existeixi la possibilitat de fer negoci. “L’administració ha de garantir condicions dignes per a l’última etapa de la vida. El resident no és un moble. Cal formació, millors condicions laborals i reconeixement social”, resumeix.
