Des de fa un cert temps observem per tot arreu una mena de desfici al voltant de la ruralitat. Una mena de fixació amb lo món rural que, a vegades de manera estrambòtica tot s’ha de dir, entra en escena de debats, reflexions, diagnosis, sentències, propostes més o menys plausibles i xerrameques de tota mena, que los tòpics de sempre, més o menys repintats i reciclats, alimenten a desdir. Un desfici que també pot voler ser, conscientment o no, una mena de reparació a un món massa oblidat, per no dir maltractat, per part de qui remena les cireres sense saber com és un cirerer.
Mentre escric aquestes ratlles, té lloc lo festival MOT d’Olot i Girona, que enguany planteja com a eix central la literatura i la ruralitat. Un espai de trobada al voltant de la literatura que en la seua intenció es declara obert a mostrar i confrontar obres que transmeten la complexitat, feta de vides i de llocs, que conformen aquest món que massa sovint se defineix, des de fora, per oposició a allò que no és: urbà. Los autors que hi participen no són ni de bon tros tots los que podrien ser-hi, ni de casa ni d’arreu. Perquè cal dir, encara que podria semblar obvi o, per segons qui, tot lo contrari, que la ruralitat sempre ha estat present en la literatura. I mirar de veure com ara aquesta literatura reformula, o no, l’imaginari al voltant del món rural és interessant i ajuda a entendre com s’articulen, es neguen o s’afirmen nous i vells imaginaris.
Cada dia surten al mercat més obres literàries que tenen com a tema central o perifèric, com a escenari potent o com a excusa, aquest món rural que de manera sovintejada se mira, s’explica i es descriu com a marginal
I cada dia surten al mercat més obres literàries que tenen com a tema central o perifèric, com a escenari potent o com a excusa, aquest món rural que de manera sovintejada se mira, s’explica i es descriu com a marginal en relació amb un centre que dicta criteris i adjudica adjectius. Una marginalitat pejorativa, quan de fet, ben sovint és en aquesta marginalitat on s’originen los canvis.
Lo triomf de la pel·lícula Alcarràs a Berlín, que ja ha estat citat i posat com a metàfora a tort i a dret, és la cirereta d’un pastís de pisos, d’aquells de boda, que entre uns i altres anem fent més i més alt. I al cim, una parella de… pagesos?, pastors?, pescadors?, o usuaris de ruralitat de cap de setmana, turistes o especuladors. O res de tot això, perquè ara la diversitat de tipologies d’habitants és més elevada. O perquè el despoblament deixa massa espais buits en cada pis del pastís.
La buidor extrema mata. La diversitat, i la complexitat que se’n deriva, la reivindiquem com a valor perquè és fecunda -i no només en lo món rural, és clar. Però en aquests espais que han estat generadors de matèries primeres imprescindibles per a la vida d’uns i altres, mantenir-la i enriquir-la és un repte necessari que s’ha d’assumir i compartir en tots los nivells. Vull dir que cal el compromís d’uns i altres perquè los monocultius de tota mena (agraris, socials, mentals) no arrasin i colonitzin cossos i ments i llocs.
Cal el compromís d’uns i altres perquè los monocultius de tota mena (agraris, socials, mentals) no arrasin i colonitzin cossos i ments i llocs
En aquest sentit, celebrem també l’aparició del llibre L’altre món rural (Tigre de paper) que s’ha presentat dins del MOT, en les activitats complementàries al festival. Aquest llibre vol ser una mena d’aparador que mostri exemples d’aquesta varietat de reflexions, iniciatives, experiències i debats que des del món rural del Principat s’estan produint i que, d’una banda, parlen de les realitats que els han generat, i de l’altra, de les virtuts i les dificultats que hi ha per tirar endavant projectes que siguin alhora arrelats i oberts a tots los vents del món. Un aparador heterogeni en llenguatges i aproximacions, com ha de ser perquè sigui lo més real possible i fidel a allò que pretén. Un llibre coral, de cor de veus i de cor d’emoció, que es vol instrument de coneixença entre aquest ventall que desplega, i de debat enriquidor entre uns i altres. Un instrument que serveixi per fer visibles altres maneres i altres mirades per generar-ne de noves més enllà de cada lloc. Perquè les xarxes, al món rural, hi han sigut sempre, fetes conlloga o comboi.
I aquest ventall planteja també preguntes a l’hora de pensar i repensar la ruralitat. Les preguntes que mai no hem de deixar de fer-nos, les velles i les noves… Com mantenir i enriquir aquells valors que pensem que la vida en espais rurals pot generar? Podem concebre (cal?) una ruralitat sense agricultura? Quina agricultura? Com habitar plenament los llocs que mos habiten?
I tants altres interrogants que trobarem pel camí de la recerca de respostes. Però mentre mos fem preguntes, encara som vius.
