Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rússia i Ucraïna: de la crisi al mar d'Azov a la guerra de religions

El reconeixement de la independència de l’Església ucraïnesa respecte al patriarcat de Moscou ha estat declarat un tema de “seguretat nacional” per al Kremlin

Accident al mar d'azov genera tension entre Ucraina i Rusia / Arxiu

Les darreres setmanes han ressonat els tambors de guerra al mar d’Azov. El 25 de novembre es va produir un enfrontament entre vaixells russos i ucraïnesos prop de la costa de Crimea, quan dues patrulleres i un remolcador ucraïnesos es dirigien cap a l’estret de Kertx, el trànsit marítim pel qual havia estat bloquejat per Rússia. L’incident es va saldar amb 24 mariners ucraïnesos capturats i diversos de ferits. Es tracta del primer enfrontament militar directe entre forces russes i ucraïneses, un extrem al qual no es va arribar ni amb l’annexió de Crimea el 2014, ni fins ara en la guerra del Donbass.

El mar d’Azov és l’escenari d’una creixent escalada de tensió, especialment des del mes de maig d’enguany, quan es va completar la construcció del pont que creua l’estret de Kertx unint Rússia amb la península de Crimea. D’ençà de llavors, s’ha accelerat la militarització de les aigües i s’han donat múltiples incidents. La marina russa ha multiplicat la seva presència a la zona fins a arribar a una seixantena de vaixells militars. El creixent control de Rússia sobre aquest mar de 37.600 quilòmetres quadrats li serveix per aïllar progressivament els ports ucraïnesos de Mariupol i Berdiansk, claus per a la indústria i l’economia del sud-est d’Ucraïna. Amb aquesta estratègia, Moscou incrementa la seva pressió sobre Kíev, fent créixer els costos que ha de pagar pel seu acostament geopolític a Occident. El president ucraïnès, Petro Poroshenko, va respondre a l’incident del 25-N amb l’aplicació de la llei marcial a deu regions de l’est i el sud del país.

Existeixen algunes claus de caràcter intern que expliquen la crisi actual. Poroshenko afronta unes eleccions presidencials el març de 2019, en les quals les enquestes li donen al voltant d’un 10% de suport en primera volta, braç a braç amb quatre candidats més; de manera que podria quedar-se fora de la segona volta contra la incombustible Yulia Timoshenko, que rebria prop d’un 20% del vot. En aquest sentit, un increment de les tensions amb Rússia i jugar la carta de l’amenaça externa podria fer créixer el seu suport.

El mandat de Poroshenko s’esgota, amb un balanç molt negatiu pel que fa a l’economia o la lluita contra la corrupció, ja que el mateix president està implicat en múltiples casos i necessita mantenir la seva posició presidencial per a no ser objecte d’investigació per part de l’Oficina Nacional Anticorrupció. Poroshenko també ignora públicament el deteriorament de la situació pel que fa als drets humans, especialment la violència impune d’organitzacions d’extrema dreta contra activistes, periodistes i minories.

La carta nacionalista és l’única que li queda a l’actual president ucraïnès, que es refugia en el lema “Llengua, Religió i Exèrcit”. Això implica mesures com la promoció de l’ús obligatori de la llengua ucraïnesa (en detriment del rus) als mitjans de comunicació o el llançament d’una campanya a favor de l’autocefàlia de l’Església ortodoxa ucraïnesa, és a dir, el seu reconeixement com a església nacional i independent.

Precisament, és arran de la qüestió religiosa que s’ha obert un nou front en el conflicte russoucraïnès. A principis de novembre, Poroshenko firmava un acord amb el patriarca de l’Església ortodoxa de Constantinoble per al reconeixement de la independència de l’Església ucraïnesa respecte al patriarcat de Moscou, qui va criticar durament aquest moviment titllant-lo de “catastròfic”.

En l’actualitat, l’Església ortodoxa ucraïnesa fidel al patriarcat de Moscou controla unes 12.000 de les 18.000 esglésies del país. Les altres 6.000 es reparteixen entre l’Església ortodoxa ucraïnesa autocèfala, fundada el 1921, i l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Kíev, autoproclamada el 1992. Gràcies al reconeixement de Constantinoble, Ucraïna comptarà amb una església local nacional –que teòricament hauria d’agrupar les 18.000 esglésies sota el patriarcat de Kíev– igual que altres països d’Europa oriental com Sèrbia, Bulgària o Romania.

El Kremlin ha qualificat aquest afer com un tema que “afecta la seguretat nacional” de Rússia. De fet, l’aliança de facto entre autoritats i el patriarcat de Moscou és un element fonamental per a la projecció de poder i influència russa més enllà de les fronteres de la Federació. L’Església ortodoxa Russa (amb presència no només a Rússia, sinó també a Bielorússia, Moldàvia i, fins al moment, Ucraïna) exerceix una funció de projecció cultural i de reforç de la idea del russkiy mir (‘món rus’), una comunitat la pertinença a la qual està determinada en bona mesura per la llengua i la religió, en aquest cas l’adscripció al patriarcat de Moscou.

El dia 15 de desembre s’hauria de formalitzar l’entrega de les esglésies al patriarcat de Kíev, un procés que es preveu conflictiu i que compta amb l’oposició de les autoritats eclesiàstiques dependents de Moscou i de gran part de fidels. L’aplicació de la llei marcial per part de les autoritats ucraïneses s’ha produït precisament en aquelles regions on es concentren la majoria d’esglésies i monestirs que haurien de canviar de mans. Després de Crimea, el Donbass i el mar d’Azov, la religió pot ser convertir-se en un nou territori de conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Article publicat al número 467 publicación número 467 de la Directa