Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El turisme de motxilla obstaculitza la pau al Carib colombià

El procés de diàleg entre la comunitat camperola  i els pobles originaris al Parc Nacional Natural Sierra Nevada trontolla per l’arribada massiva de visitants

Amílcar Orrego, líder de la comunitat camperola de la Sierra Nevada,al terreny de la Lengüeta que ha treballat des de que viu a l'àrea. / Jordi Viñals Bros

Palomino, fins fa poc un petit poble agrícola i pescador, té una “vibració motxillera” com pocs destins de la costa caribenya colombiana, assegura de manera altisonant la guia turística Lonely Planet. Només un riu separa la localitat del Parc Nacional Natural Sierra Nevada, la muntanya costanera més alta del món. Les seves platges paradisíaques enmig d’aquest entorn han causat un terratrèmol urbà: es construeixen negocis que envaeixen l’espai públic i els preus del sòl s’han disparat, cosa que ha provocat un moviment de població cap a la veïna Lengüeta, dins l’àrea protegida que desemboca al mar. Un “desastre total”, ho qualifica el director del parc natural, Tito Rodríguez, que ara amenaça amb fer trontollar un fràgil i treballat procés de diàleg entre la població camperola del parc i les seves habitants originàries.

El 90% de l’espai natural és reserva de quatre pobles indígenes: Arhuaco, Kogui, Wiwa i Kankuamo 

El 90% de l’espai natural és reserva de quatre pobles indígenes: Arhuaco, Kogui, Wiwa i Kankuamo. Tanmateix, el parc, com la majoria dels de Colòmbia, té problemes d’ús, tinença i ocupació del territori. És a dir, al seu interior hi habiten pobladores de manera irregular. Un problema que ve d’antic i que té un dels seus punts d’inflexió el 1994, quan el govern feia una promesa fins ara incomplerta: trobar una fórmula per a reubicar les famílies camperoles que viuen a la Lengüeta de manera que els pobles indígenes puguin gaudir del seu territori ancestral.

Les camperoles, per la seva banda, denuncien que els seus drets fonamentals són vulnerats. I és que la normativa del parc natural és “extremadament restrictiva” per a la població civil, com reconeix el mateix director del parc. “Aquí importen més els drets dels arbres que els nostres”, es queixa Eccehomo Ángel, camperol. I el líder comunitari de la Lengüeta, Amílcar Orrego, explica que gairebé no se’ls permet millorar cases ni escoles, i que es veuen obligades a cultivar a petita escala. “Amb això no podem sobreviure. Com se suposa que hem de comprar tot allò que necessitem per a viure i que no surt de la terra?”, reclama Ángel.

El 2013, les Nacions Unides i la Defensoria del Poble de Colòmbia els donaven la raó en valorar que els drets humans de les famílies camperoles estaven sent violats. Llavors es va iniciar un procés de diàleg entre la institució de Parcs Nacionals, les arhuacos –la comunitat indígena que habita la Lengüeta– i el col·lectiu camperol. Aquest diàleg ha permès millorar la convivència entre els actors involucrats, però ara perilla per la forta pressió turística que rep la zona.

 

Més habitants, més turistes

A Palomino no tenen “ni remota idea” de quants visitants reben. Saben, això sí, que hi ha hagut un boom des de fa tres anys, sosté el director de l’Associació d’Hotels i Hostals del municipi, Oliverio Rodríguez. Al departament de La Guajira, al qual pertany el municipi, no es registren aquest tipus de dades, però Rodríguez estima que els allotjaments turístics podrien haver passat d’una desena a més de 200 en els últims sis anys. La comunitat camperola de la Lengüeta supera per poc els 700 membres, però el total d’habitants a l’àrea ha augmentat gairebé fins a 4.000. L’arribada de nova població que prové de Palomino o que ha invertit en la zona per l’atractiu paisatgístic, provoca que el col·lectiu vegi la solució a la seva situació “cada dia més llunyana”, sosté la lideressa Fabia Cáceres, qui prefereix no revelar la seva identitat real.

La comunitat camperola de La Lengüeta ronda els 700 membres, però el total d’habitants ha pujat als 4.000

Parcs Nacionals pot interposar expedients sancionadors a la població nouvinguda. “Ells en són conscients, però prefereixen arriscar-se, perquè [els expedients] no es resolen amb rapidesa”, explica Cáceres, que assegura que mentrestant n’hi ha que treuen rèdit econòmic del turisme, tot i no estar autoritzat a la zona protegida. Al voltant del 90% dels que han arribat recentment tenen processos oberts en contra, que en molts casos afecten segones residències, àrees recreatives i hostals. “No estan tenint en compte que la seva manera d’actuar perjudica el treball comunitari generat els últims anys per a trobar una solució col·lectiva”, afirma la lideressa camperola, qui reivindica que elles no desobeeixen la prohibició d’explotar el potencial turístic del parc per respecte al procés de diàleg.

En paral·lel al creixement del turisme de motxilla al territori, ho fa el del consum de droga, apunta Daniel Solís, líder Arhuaco de La Lengüeta. La presència de grups armats no ha cessat després de dècades de violència associada al saqueig de peces arqueològiques i als cultius d’ús il·lícit com la coca i la marihuana. El poble indígena considera que el turisme s’erigeix en un “incentiu” perquè aquest tipus de plantacions tornin
a guanyar terreny, tenint en compte la demanda, l’alta rendibilitat que ofereixen i la falta d’oportunitats de les seves veïnes camperoles, que es queixen que estan “condemnades” a la desocupació. “La joventut pot acabar caient en activitats il·legals”, tem el líder comunitari Amílcar Orrego, que diu que necessiten projectes pel dia a dia “de manera urgent”.

 

Turisme: problema o solució?

Entre el col·lectiu rural ha guanyat força la proposta d’impulsar l’activitat turística d’una manera “ordenada”, davant la necessitat de trobar sortides laborals. Apunten que el Parc Nacional en seria “el primer beneficiat”. “Seria la manera de frenar l’impacte negatiu del turisme ofert sense cap mena de control a l’àrea protegida”, assegurava una membre de la comunitat durant una reunió amb indígenes i treballadores del parc a principis de novembre. Per a l’entitat mediambiental, l’eco-turisme pot ser una bona opció de conservació sostenible, però l’última paraula abans d’autoritzar cap projecte passa per la població indígena que té la potestat d’administrar el territori.

Solís recalca la “incompatibilitat” de l’oferta d’oci que s’està oferint, amb les tradicions del poble arhuaco: “Les turistes venen a viure l’instant i no pensen en la sostenibilitat de l’entorn. Es banyen en llocs on duem a terme rituals, que són zones de confessió i purificació”. De totes maneres, no estan en total desacord amb la introducció del turisme, de manera que tota la població vulnerable, tant camperoles com indígenes, se’n pugui beneficiar. “El turisme ha d’arribar d’una manera molt diferent de com ho està fent. No es pot basar a venir a fer-nos fotos com si fóssim animals de zoo”, afirma.

Ambdós col·lectius comencen a negociar els paràmetres de l’activitat que s’oferiria a l’àrea. Sigui com sigui, són conscients que hauria de tractar-se d’una solució temporal, ja que la definitiva passa per la promesa governamental de 1994 de sanejar l’àrea. El valor dels terrenys comprats per les camperoles sumat a les millores que hi han fet es calcula en 67.000 milions de pesos colombians (aproximadament 20 milions d’euros), dels quals el govern de Juan Manuel Santos, set mesos abans del canvi d’executiu, va prometre’n un 6% que encara no ha arribat. “Arribar a acords i no executar-los no serveix de res”, reivindica Orrego. El procés de diàleg ha generat importants punts de consens i “és un exemple per al país”, sosté el director del Parc Nacional. Tot i així, segueix sense ser una prioritat en la gestió dels recursos estatals.

 

No implementació dels acords de pau

Un dels punts dels acords de pau entre el Govern colombià i les FARC que menys ha avançat en la implementació és precisament el que posa el focus en la tinença de la terra, l’anomenada Reforma rural integral. Un dels mecanismes dissenyats perquè arribés als territoris més afectats pel conflicte són els programes de desenvolupament amb enfocament territorial (PDET), que, entre altres fins, van ser pensats per a crear condicions de benestar a les poblacions rurals marginalitzades. El que ha estat elaborat per a la zona rural de Santa Marta, municipi al qual pertany La Lengüeta, conté propostes enfocades a millorar les condicions de vida diària de les famílies camperoles, mentre no arriba una solució definitiva. No obstant, l’alcalde de la ciutat, Rafael Martínez, es mostrava pessimista durant la signatura del programa el passat 30 de novembre: “S’ha de dir amb franquesa. No veig una posició clara del Govern nacional respecte als acords de pau i no veig clar que destini diners a aquest instrument”.

Un dels punts dels acords de pau entre el govern i les FARC que menys ha avançat és el que posa el focus en la tinença de la terra 

La Lengüeta, a més, parteix amb desavantatge respecte a la resta de la zona rural del municipi. El PDET no pot franquejar l’obstacle amb el qual topa constantment la comunitat camperola: dins del parc difícilment es poden dur a terme inversions. Amb la vista posada en el sanejament, però, Parcs Nacionals veu en el programa una possible solució. Si sorgissin projectes productius a l’exterior de la zona protegida, algunes famílies camperoles podrien acceptar fer les maletes.

Mentre La Lengüeta segueix esperant, el creixement descontrolat del “nou petroli colombià”, tal com ha batejat al sector turístic l’actual president Ivan Duque, està actuant com a perfecte element de combustió d’una situació de potencial conflicte que ja era fràgil abans de començar a ser explotat en aquesta regió.

 

Article publicat la número 467 de la ‘Directa’

Article publicat al número 467 publicación número 467 de la Directa