La poesia, i probablement l’art en general, de vegades està pensada per allunyar-nos del món i servir-nos, si es vol, de refugi. Altres vegades, en canvi, té la voluntat d’apropar-nos-hi i reconciliar-nos amb ell. Això no vol dir que no pugui ser, igualment, un refugi, però en aquest cas serà un refugi amb la mirada posada cap al món, un lloc on agafar forces temporalment per després tornar. Aquesta divisió és evidentment arbitrària i discutible, però serveix per explicar per què Joan Salvat-Papasseit és un poeta tan àmpliament apreciat i recordat, després d’haver estat oblidat i, posteriorment, recuperat.
Per començar, convé tenir present que la poesia cultivada a les terres de parla catalana durant els temps de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) era d’ascendència sobretot burgesa, emmarcada en el noucentisme, que veia en l’art una mena d’abstracció de la realitat, una elaboració intel·lectual sense cap fi en si mateixa. Hi veia una cosa ordenada, raonada, precisa… un joc estètic sense connexió directa amb la realitat material ni –sobretot– una voluntat de transformar-la. No hauria de sorprendre a ningú que l’art nascut en mans d’una classe social privilegiada prengués aquella forma. Tal com tampoc no és gens inesperat que, arreu del món i al llarg de la història, les classes privilegiades hagin ideat concepcions de l’art molt semblants entre elles, amb diferents noms, diferents característiques concretes, però iguals en essència: “L’art per l’art” és el leitmotiv que les sol acompanyar.
De jove, l’escriptor transita per diversos oficis que l’impregnen d’una consciència de classe que, de forma més o menys explícita, sense arribar a ser pamfletària, va esquitxant gran part dels seus versos
A més, aquestes capes més benestants de la societat també són les que acostumen a accedir amb més facilitat a l’univers artístic, de manera que també és prou d’esperar que la idea de l’art per l’art hagi tendit sovint a convertir-se en dominant; i que, en base a aquest criteri, s’hagin jerarquitzat les diferents formes d’art etiquetant-ne unes com a més “elevades” que d’altres. Amb aquesta premissa, com més abstracte i més desconnectat del món, més elevat es considera. I això acaba donant lloc a unes construccions artístiques estèrils, a una mena de tòtems que no serveixen per a res ni en tenen –de fet– cap intenció.
A l’altre extrem d’aquesta mena d’art –i de poesia– n’hi trobarem una de ben diferent. Una impregnada de realitat, no pas aïllada del món sinó submergida en ell. Potser el que ha fet de Joan Salvat-Papasseit algú mereixedor de l’etiqueta de “poeta amable”, i això l’ha fet sobreviure al pas del temps, és que és un autor que no té problemes per escriure coses tan rudimentàries com ara: “Hi ha oficis que són bons perquè son de bon viure” o un cal·ligrama tan graciosament elemental com “camí de sol – per les rutes amigues – unes for mi gues” (inclòs a l’Irradiador del port i les gavines, 1921). Són versos senzills, que no volen elevar-se per damunt de res. Són humans, i és en aquesta humanitat on els sentim propers i on poden covar-se, després, versos més elaborats, però igualment humans i carregats de sentit com podrien ser els del poema “Res no és mesquí” (també a L’irradiador del port i les gavines) o els de “Sense el ressò del dring” (La gesta dels estels, 1922).
Orfe de pare i autodidacta
Aquesta humilitat que hi trobem té molt a veure amb l’extracció social de Salvat-Papasseit: L’escriptor barceloní parla del que parla perquè ve d’on ve, que és d’una família pobra del barri de Sants. Orfe de pare a set anys, va passar bona part de la infantesa a l’Asil Naval del port de Barcelona, que era el lloc on s’acollien els fills de mariners morts en accident de treball i consistia, literalment, en un vaixell atracat al port. Després de l’Asil Naval, passa breument pels Salesians i després d’això tota la seva formació és bàsicament autodidacta. Conserva l’alegria dels seus temps d’infantesa –abans de la mort del pare– i transita per diversos oficis que l’impregnen d’aquesta consciència de classe que, de forma més o menys explícita, sense arribar a ser pamfletària, va esquitxant gran part dels seus versos.
Salvat-Papasseit escull l’alegria, la col·lectivitat, i fins i tot la seva forma de ser avantguardista és d’una mena juganera: dibuixa cal·ligrames i experimenta amb la forma dels versos des d’un lloc que ho és tot menys pretensiós; se li veu un afany d’exploració desvergonyida
Salvat és estimat, en part, per la seva realitat objectiva: autodidacte, gens acomodat, amb unes inclinacions polítiques properes a l’anarquisme que van i venen al llarg dels anys, i una mort a trenta anys, de tuberculosi, que el converteix en una promesa estroncada abans d’hora, més fàcilment convertible en llegenda. Tot plegat, és cert, facilita la construcció del personatge. Però amb això no n’hi ha prou i podria ser ben diferent. És a dir, que l’extracció social i tot el que l’acompanya són condicionants més que rellevants, però estan lluny de ser determinants. Per més orígens populars que es tinguin, un artista podria escollir –i en trobaríem exemples a cabassos– col·locar-se del cantó del narcisisme, de l’autoidolatria. En lloc d’això, Salvat-Papasseit escull l’alegria, la col·lectivitat, i fins i tot la seva forma de ser avantguardista és d’una mena juganera: dibuixa cal·ligrames i experimenta amb la forma dels versos des d’un lloc que ho és tot menys pretensiós; se li veu un afany, només, d’exploració desvergonyida.
Maria Mercè Marçal, o Estellés, són altres poetes que s’han fet estimar perquè no amaguen la seva humanitat. Ben al contrari: l’abracen. I si aspiren a construir bells poemes, d’alguna manera, és com si ho fessin acompanyant-se de la gent, i no distanciant-se’n. En el fons, estem parlant d’un fenomen que trobarem en tots els àmbits de les relacions humanes, i no només en la poesia: que hi ha persones que es fan estimar perquè porten una llum amb elles, i és una llum que no fan servir per enlluernar a ningú, sinó per il·luminar al seu voltant i aclarir el camí. Això, portat a la poesia, potser és tan senzill com dir que hi ha uns versos que estan més capacitats per a fer-nos companyia que d’altres. Si aquesta ha de ser la funció de la poesia –fer-nos companyia– no és una qüestió que toqui resoldre ara o ni tan sols una qüestió que pugui ser resolta. Cadascú sabrà per a què la vol. Però sí que fa pensar en una altra pregunta igual de gastada: Es pot separar l’obra de l’artista? I, en cas de Salvat-Papaseit, tot el que s’ha dit fins ara porta inevitablement a una resposta: No, no es pot.
