“Sempre que he anat al ginecòleg l’única resposta que em donen és que m’he d’aprimar”. Gabriela, una dona de 23 anys, qui prefereix no fer públic el seu cognom, té els ovaris poliquístics i hipertiroïdisme. Quan amb 15 anys va demanar la píndola contraceptiva a la ginecòloga per poder tenir una menstruació regular, la professional li va dir que “com que tenia sobrepès, el risc de patir trombosi era més elevat”.
La metge va demanar que s’aprimés durant un mes, però, per un trasbals en la medicació que li havien receptat per equilibrar les tiroides, tot i fer una dieta restrictiva, Gabriela es va engreixar set quilos en tres setmanes. La doctora “em va dir que mentia. Ni tan sols va pensar que em passava alguna altra cosa que provocava que m’engreixés tan de pressa”, explica.
Per a Gabriela, però, no era la primera vegada que rebia una resposta similar des de l’entorn sanitari. Les experiències que ha viscut han fet que avui tendeixi a evitar d’anar a una consulta mèdica, perquè, segons assegura, li suposa una sotragada emocional que pot allargar-se durant dies, a més de sentir-se culpable pel seu pes.
Un dels efectes a curt termini és que ha d’anar a urgències quan té la menstruació perquè les pastilles que li han receptat no solucionen el problema.
Casos de grassofòbia en l’atenció sanitària com el de la Gabriela són habituals. Segons la periodista especialitzada en gènere i en grassofòbia Sandra Gonfaus, “en el si de la comunitat mèdica es presenta aquesta discriminació sota la forma de prejudici quan es creu que les persones amb corporalitats grasses ho som perquè volem o perquè ens falta voluntat per canviar-ho”.
Quan s’acaba la consulta, la recepta per a les persones estigmatitzades per aquest motiu sol reduir-se a baixar de pes per millorar, sigui quina sigui la malaltia que les ha dut a la consulta mèdica, fet que deriva en diagnòstics erronis que menystenen altres factors determinants
Quan s’acaba la consulta, la recepta per a les persones estigmatitzades per aquest motiu sol reduir-se a baixar de pes per millorar, sigui quina sigui la malaltia que les ha dut a la consulta mèdica, fet que deriva en diagnòstics erronis que menystenen altres factors determinants o d’altres que arriben tard perquè les mateixes pacients eviten anar a les consultes. A més, això també sol repercutir en una baixa autoestima per comentaris i mirades i casos de desordres alimentaris a causa de dietes restrictives o pastilles per baixar de pes.
“Al cap i a la fi, a les persones grasses el que se’ns impedeix és menjar, que és una necessitat humana”, explica Gonfaus. “T’ensenyaran una dieta que li donen a tothom i te n’aniràs, probablement plorant, pels comentaris inculpatoris i amb el motiu de la consulta sense resoldre”.
Alhora, els equipaments sanitaris no estan preparats per a corporalitats no normatives: manquen cadires amples, cadires de rodes adaptades, bàscules d’àmplia mesura o màquines que realitzen TAC petites, entre d’altres.
L’afectació s’agreuja quan no s’és un home cis, paradigma que es va prendre com a punt de partida quan l’estadista Adolphe Quételet va inventar l’índex de massa corporal (IMC), que s’utilitza per calcular el pes idoni d’una persona. Un estàndard que, segons Gabriela, “no està pensat per al nostre cos i per això hi ha més possibilitats que nosaltres quedem categoritzades dins del sobrepès o l’obesitat”.
Tanmateix, per Gonfaus, “els sanitaris, abans que professionals, són persones que viuen en aquest sistema i, per tant, reprodueixen patrons i estereotips” del que en l’imaginari col·lectiu es considera un cos sa. Són discursos, imatges i pressions estètiques que provenen de la construcció social i que fa que, un cop més, “les dones hi sortim perdent”.
