L’esperit contestatari i psicodèlic de Remei de Ca la Fresca és una de les irrupcions més interessants dels darrers anys al panorama musical català. A finals de l’any passat van publicar la seva segona referència discogràfica de llarga durada, L’ham de la pregunta (Bankrobber, 2024). En parlem amb Xantal Rodríguez i Artur Piera, dues de les quatre membres d’aquesta formació creada a Arbúcies, a “les profunditats del Motseny”, l’any 2020. Els altres dos integrants son Víctor Inskipp i Iago Rueda.
Just arribar a Arbúcies, de camí al bar on fem l’entrevista, hi ha una paret on hi diu “Prou embotelladores”, “Viva Durruti” i “Ens volem vives”. Podria ser el resum del disc?
Xantal Rodríguez: També hi ha arbres i un cor dibuixat. No sabem qui ho ha fet, però és un ídol. Aquella paret és un bon resum de coses. Al final, és una mica el que es viu al poble.
La música que feu s’entén molt des del lloc on sou, aquí, al Baix Montseny?
X. R.: Sí, però tampoc amb voluntat directa. Es dona així. D’on ets també genera pensament. No volem fer un cosa local, però creem des d’aquí i això afecta.
Temes com “Mal de muntanya” o “Fusta d’Artista” tenen aquest segell…
“La cançó ‘Mal de muntanya’ està inspirada en el tema de les embotelladores, però al final és un cant ecologista i parla de totes les empreses que exploten els recursos”
X. R.: Exacte. Son temes locals que es poden extrapolar al general. “Mal de muntanya” està inspirada en el tema de les embotelladores, però al final és un cant ecologista i parla de totes les empreses que exploten els recursos. “Fusta d’artista” parla d’un personatge inspirat en el nostre alcalde, però també es pot extrapolar a tants altres personatges, a altres alcaldes, artistes o egos que hi ha pel món. El detonador és una cosa que coneixes, però evidement serveix per anar més enllà.
Com es viu la qüestió de les embotelladores des del Montseny per part de la vostra generació?
X. R: La nostra generació no ho sé. El que fa tothom aquí, el que fem, és que, quan acabes d’estudiar, te’n vas a Girona, o a Barcelona… Després, la gent que queda, potser no es qüestiona tantes coses o justament acaba anant a treballar a les embotelladores. És veritat que ara, els últims mesos, amb la sequera de l’any passat, hi ha hagut molt moviment veïnal. Estan posant restriccions a les cases de pagès o la gent del poble s’està quedant sense aigua als seus pous perquè hi ha el pou de Font Agudes aquí al costat del qual estan xuclant aigua. Les veïnes es van començar a mobilitzar per poder treure informació, però topen amb un mur d’opacitat. Ara Font Agudes han comprat unes noves terres per fer un pou nou i s’ha demanat informació sobre els permisos, però no hi ha resposta. Ara sí que hi ha més consciència col·lectiva perquè ha afectat a molta gent. Els veïns del costat estan preocupats ara perquè s’emparen en una llei de mines de 1973 que els permet explotar l’aigua fins a l’esgotament. Això és un no parar: fan un pou, s’acaben l’aigua i van a un altre lloc a fer-ne un altre. La gent està preocupada i sense saber massa què fer. També hi falta una mica de gent jove.
El videoclip de “Mal de muntanya” té un punt mitològic. Per què us interessa fer-ho així?
Artur Piera: Estètic. Son màscares de suro, perquè aquí hi ha mascares de suro…
X. R: Havíem de fer un videoclip i teníem un sol cap de setmana. No teníem res i se’ns va ocórrer això de les màscares que les fa fer l’Artur en una setmana a tope. És pensar què fer amb el que tenim. No teníem ni temps ni diners, i va sortir això…
A. P.: … inspirat en [la sèrie d’anime] Mononoke o en una festa de Galícia que fan servir aquesta mena de màscares.
Quan es parla de la cançó política sempre hi ha el risc de ser assenyalat de pamfletari. És una cosa que els preocupa a l’hora de fer cançons?
X. R.: Això és una de les coses que em costa de la música política. A mi potser m’agrada, en la música, trobar coses més artístiques, perquè hi ha espai per a tot. Aquestes cançons que diuen “serem la trinxera”… què vol dir això? Com? Quan? On? A vegades, sento que és més autoajuda que realitat. M’agrada que ens posem en temes polítics, perquè és el que ens afecta, sense que sigui un discurs de campanya. És com fer poesia a partir del que tens sense caure en tòpics. A vegades es cau en tòpics que el que fan és buidar el significat. Que el que cantem tampoc és una realitat, però quan repeteixes una cosa sense pensar-la massa, es buida de significat.
El pretext poètic o de recitar i donar més protagonisme a la paraula és una manera d’intentar evitar això?
X. R: Sí. A “Mal de muntanya” s’imagina una situació distòpica en què ja no queda res i els animals tenen tanta set que es rebel·len. És una imatge com de ficció i poètica. És buscar no ser tan literals, tot i que a vegades en som. És buscar el teu propi llenguatge.
A nivell musical feu una mena de rock progressiu, psicodèlic on hi incorporeu sovint el recitat o la declamació. Totes dues coses estan lluny de ser el més popular en la música a casa nostra. Per què penseu que us està funcionant aquesta combinació?
X. R: És una mica sorpresa per nosaltres, també.
A. P.: També tenim cançons més radiofòniques, però el que ens agrada fer és més progressiu.
“M’agrada que ens posem en temes polítics, perquè és el que ens afecta, però sense que sigui un discurs de campanya”
X. R: Nosaltres teníem voluntat que fos una cosa per dedicar-nos-hi i, per tant, cal ser una mica mainstream. No sabíem massa com ho podíem ser, però teníem voluntat de fer-ho. Al final, el mainstream és una cosa que es decideix col·lectivament. El públic, les ràdios… decideixen qui ho peta. I volem que ho pugui petar Remei, que ho pugui petar Minibús, que ho pugui petar Carpa Negra, que són grups que potser no són el que d’entrada més vendria. Però, al 2010, quan tot era indie, potser ningú no hauria dit que el que vendria seria el reggaeton en català. En tot cas, hi està havent un públic i ja ens va bé.
En moltes entrevistes us pregunten si les vostres lletres us estan tancant portes. Ara bé, pot ser que, pel que fa a la indústria musical, el més contracultural de Remei no és tant les lletres -que més o menys es poden assimilar- com la proposta musical?
X. R: Sí, perquè les lletres tampoc no són res gruixut. Potser és més punky és la posada en escena i la manera de fer: les coses que fem, compasos estranys… Pel que fa a les lletres, moltes vegades reps més atenció si ets el que la dius més grossa. La de “Tot el què volem és okupar-te el xalet” és la més escoltada perquè el títol és clickbait.
Us forceu, a vegades, a posar tornada a les cançons. Moltes no en tenen i la sensació és que teniu una certa tendència a la improvisació o al caos…
X. R.: En aquest disc ho hem buscat bastant. Al principi veia que la gent tenia ganes de cantar, però costa molt perquè canto ràpid i si no hi ha tornada no et pots agafar enlloc. En aquest disc sí que vam buscar més la tornada. A “Fusta d’artista” o a “PUTO” hi són. En volíem fer, però no ens surt. A l’hora de tocar-la, a més, a mi m’avorreix. La del xalet m’avorreix molt fer-la perquè és molt repetitiva, però també és quan el públic pot participar més.
Després d’aquest canvi, encara queda marge per l’imprevist als concerts de Remei?
X. R: Massa!
A. P.: Tampoc tant. No hi ha cap moment d’improvisació ni res.
X. R: Hi ha alguns moments més oberts, això sí.
A. P.: També donem llibertat a cadascú, però no hi ha espai de jam.
X. R: Però sempre passen coses. Al final, si vas amb la claqueta, no pots moure res. Nosaltres a vegades fem compasos de més o de menys. I els finals, molts cops, els fas un dia d’una manera o d’una altra. També mola que hi hagi una mica de canvi.
Una de les qüestions de forma que sorprenen del directe és que aneu rotant d’instruments durant el concert. Hi ha una voluntat discursiva darrere de fer aquests canvis?
A. P.: Quan vam començar, no hi havia ningú que fos bateria. Jo volia tocar el teclat, a en Víctor i a la Xantal els agrada tocar la bateria…
X. R: Venim de tocar junts al món de les jams. I, per la part discursiva, ens avorrim d’estar amb un sol instrument la majoria de nosaltres. L’Artur i jo, que fem les cançons, no ens identifiquem amb cap instrument concret. És natural fer això. Ens agrada també perquè nosaltres no portem coreografies ni res de cara enfora, però canviem. Cadascú pot fer el que vulgui, però nosaltres creiem que no cal especialitzar-se molt per poder tocar, que no cal ser un pro. Jo potser toco la bateria pitjor que ell, però això no vol dir que l’hagi de tocar ell tota l’estona. És el tocar com un joc.
Aquesta idea de no especialització és molt present a “Feta d’esbarjo”…
X. R: La primera idea que teníem és que les idees no són de ningú, sinó que es van construint. Després va anar canviant la lletra. Tendim molt al personalisme, però al final tot és gràcies al temps que ha dedicat la gent a fer les coses.
Hi dieu que “la xarxa és pirata i no entén de patents”
X. R: Sí. Aquesta m’agrada. Tot va per sota terra i de moltes coses no en pots seguir el rastre i saber de qui és l’autoria. Ara som molt en un món d’autoria, quan, en realitat, tot ha estat popular. Tu no pots pensar que has descobert o pensat primer una cosa. I, si ho has fet, és perquè hi ha tants altres que han fet pasos perquè hi puguis arribar. Ho fem entre tots i ens ho passem entre tots.
A “De cara / esmolada”, Xantal, agafes la bateria al final. Us ho demanava la cançó?
X. R: Aquest final és d’una improvització que feiem un dia a l’estudi amb l’Artur. Ens va molar molt allò.
A. P.: Vam posar un micro a la sala i vam gravar aquesta represa.
“Ara som molt en un món d’autoria, quan, en realitat, tot ha estat popular”
X. R: Ho volíem posar al disc i en aquesta cançó ens molava. L’Ildefons [Alonso], que és qui ens produïa, deia que no hi havia de ser. Nosaltres vam insistir. A més, no està ni ben tocada, la bateria, hi ha errors. Però ens agradava. A més, aquesta represa a mi em sembla com una amenaça, també. S’acaba la cançó, però torna. Com que té aquest rotllo de voler fer una mica de por i ser una mica endimoniada… És aquesta cosa de “a la llista vas”, “on t’amagaràs”… Quan torna la cançó és com un recordator.
Aquesta cançó i la de “PUTO”, que és la següent, encarnen una mica la idea que “la vergonya ha de canviar de bàndol”?
X. R: Sí, sí. A més, “De cara/ esmolada”, quan la vam treure, era un tema de molta actualitat, però està escrita de molt abans amb aquesta idea que la vergonya ha de canviar de bàndol quan encara no sé ni si havia sentit l’eslògan com a tal.
Parlàveu de l’Ildefons Alonso, del Petit de ca l’Eril. A ell se’l coneix més per la seva vessant pop. Com ha estat dialogar amb ell des de la vostra proposta?
A. P.: Ell, des de la producció, buscava molt la cançó, retallar. Nosaltres som molt progressius i ell és més minimalista. Nosaltres posem moltes capes i ell és més de concentrar-se en una cosa perquè la cançó funcioni. Hi ha hagut un diàleg.
X. R: Ha estat molt bé perquè nosaltres pequem de posar moltes capes i quan ens produim nosaltres no acabem de trobar el so que volem. I ell, treient, fa que el so surti. Crec que hem trobat un equilibri guai entre el seu minimalisme i el nostre barroquisme.
A. P.: Ell diu que menys és més.
X. R: Ho hem après, però tampoc li hem fet molt cas, potser. Però n’hem après molt. Ens ha ensenyat a produïr, que a nosaltres ens agrada molt. En sap molt! A més, quan ets més gran i ets expert, hi ha qui pot pecar de paternalista i ell ho ha estat zero.
Al disc també és molt present la figura de la Maria Callís. Quina importància té per al grup?
“Res a comparar-nos amb el patiment del poble palestí i de les dones palestines, però malgrat que jo vingui d’un lloc que seria l’opresor, jo no ho soc, tot i ser conscient dels meus privilegis i la meva realitat”
X. R: Molta. Molt abans de Remei, un amic em va regalar un llibre de la Maria Callís, La ciutat cansada, perquè va pensar que m’agradaria. A mi el llibre em va flipar. Només començar amb Remei i entrar a [la discogràfica] Indian Runners, on ja hi havia la Maria amb els Vladivostok, ens vam conèixer. Vam estar també tocant amb ella a Vladivostok, i una cosa ens ha portat a l’altra. Llavors, hi ha el poema de “Lisèrgica espardenya”, que és al disc i és on hi ha la frase de “l’ham de la pregunta” que ha donat títol al disc. És un poema que ens va fer ella quan li vam demanar que ens fes una nota de premsa del primer disc i ens va semblar brutal. No sabíem ni què era una nota de premsa, llavors. Que ens fes allò ens va encantar. Va ser com un auguri de bona sort perquè després ha anat tot molt bé. La Maria sempre és allà i sempre que pot compta amb nosaltres. És una poeta de referència tota.
Al disc també hi ha una altra poeta, la palestina Rafeef Ziadah. Com va ser treballar amb ella el seu poema ‘Tots els tons de la ràbia’?
X. R: Això ho vam fer pel Barcelona Poesia de 2023 quan ens van proposar estar uns dies muntant l’espectacle amb ella i en un tercer el mostravem. Va ser molt intens perquè havíem de musicar tots els poemes que feia a l’espectacle. Ella ho fa normalment això d’anar pels llocs i fer coses amb músics. Tenia idees molt clares, però ens va deixar molta llibertat, també. Vam fer, a més, dos poemes en català amb traducció de Yannik Garcia. Aquesta versió li va flipar, li vam demanar si la podíem seguir cantant i ens va dir que sí. Ella vol que s’escampin els poemes tan com es pugui. Així que vam decidir que anava al disc.
A. P.: Van ser tres dies molt intensos. De composar i assajar. També la cançó “Triania” va sortir d’allà.
X. R.: Sí, ve de la música que vam fer per un poema d’ella, que no té res a veure. Va ser productiu.
El poema de Ziadah parla de la situació de Palestina i, en part, assenyala les societats occidentals com a responsables. Un cop ella ja no la canta amb el grup, des d’on us plantegeu fer aquesta cançó?
X. R.: Des de cap altre lloc que vam fer això juntes i ens va agradar molt. En aquell moment vam parlar molt amb ella. Jo sempre tinc aquesta cosa d’estar cantant “soc una dona àrab de color” i jo no ho soc. Però bé, està fet des d’un lloc molt maco, crec, de treballar amb ella. Jo no puc escapar de la realitat del que soc, però al final hi ha una mena de germanor entre pobles. Res a comparar-nos amb el patiment del poble palestí i de les dones palestines, però malgrat que jo vingui d’un lloc que seria l’opresor, jo no ho soc, tot i ser conscient dels meus privilegis i la meva realitat. Està bé saber on ets, però des d’aquí també es pot empatitzar amb altres coses.
A “Triania” parleu de la qüestió d’escollir, que normalment es planteja com una cosa bona, i ho problematitzeu. Per què?
X. R.: Triar està molt bé, però la idea que pel fet poder triar entre moltes coses ets molt lliure és una fantasia. Diuen que pots triar a què et vols dedicar, que està molt bé, però no és veritat, no és que puguis triar lliurement. O que pots triar entre viure a una casa o a un pis o a la costa o la muntanya, que és mentida. Però, et fan aquesta il·lusió perquè creguis que ets molt lliure i seguir vivint en aquesta mena d’esclavisme del s.XXI. Has de triar, però tries dins del joc. Realment no podem triar tantes coses. Estem triant dins un mateix marc mental. I amb això ens fan creure lliures. I, després, que amb el triar perds molt temps mental i hi ha coses que estaria molt bé no haver de triar. Perdem molt temps en decisions molt individuals i ens treu molt temps del que ens passa col·lectivament .
Al disc feu una reivindicació de la cara fosca o allò que no es veu. A “Cara bruta” us referiu a “una cosa que haurà de ser dita” i a “Insomni” citeu Oriol Sauleda quan diu que “l’ombra educa”. Per què aquest interès?
“Triar està molt bé, però la idea que pel fet poder triar entre moltes coses ets molt lliure és una fantasia”
X. R.: És el tema que m’interessa, és on em moc, és el que m’agrada. Aquesta cosa lletja, que crec que també és molt de l’estètica de Remei, sembla que no estigui bé. Des de petit et diuen que anar amb les mans brutes no està bé o fer mala lletra no està bé. I no parlem de la mort perquè és lleig… Hi ha tot de coses de les quals no se’n pot parlar i a mi sempre m’ha fet molta ràbia. Si tu estàs denunciant, per exemple, el negoci de les embotelladores, sembla que siguis tu el que va a buscar merder. Això ens ho ha dit molta gent. Sembla que quan ho poses de relleu, tu ets el dolent, quan només ho estàs denunciant.
Als videoclips també hi és una mica aquesta estètica?
X. R.: Clar. No cal que estiguin perfectes les coses perquè puguin sortir. Sembla que tot hagi de ser impecable, fins i tot el videoclip del grup més petit i més cutre. Hi ha una mentalitat segons la qual s’ha de ser molt net. No es pot notar res, ni una arruga, ni una dent que no hi és. Al final, això és molt artificial i homogeneïtzador. No és gens interessant.
Els vostres referents son gent que va per aquests camins?
X. R.: Al final, les coses que per a tu són reals i autèntiques són els referents que agafem, encara que sigui més enllà de la música. Els productes molt acabats i pensats com a producte em grinyolen.
Abans del disc vau fer el single “Tot el que volem” que va sobre habitatge. És una qüestió que també impacta al Baix Montseny?
“M’agrada la idea de passar a l’acció. Que tampoc sé com s’ha de fer, però, si no, ens quedem entre nosaltres alimentant la bombolleta”
X. R.: El tema en si, més enllà del xalet, era una burla als esterotips que es posen a la gent jove d’esquerres ,de qui es diu quen o volen fer res. El tema de l’okupació també és un desafiament. Aquí pot ser un problema, però no tant com a Barcelona o al Maresme. Aquí és un dels llocs on el lloguer o la compra és més barata, però hi ha poc lloguer. Abans teníem un tema, que ja no fem, que també parlava de l’habitatge i que s’inspirava més en el temps que vaig viure a Barcelona, que és quan més ho he patit.
Al primer disc feieu una referència al Comitè Invisible, “La insurrecció que ve”. És un referent vigent?
X. R.: Quan vaig llegir La insurrecció que ve em va flipar molt. Era cap al 2018 o 2019, i ja hi havia amics que me n’havien parlat molt. Ara voldria rellegir-lo, perquè, quan canto la cançó, ara, aquesta cosa del “foc a tot” ja no la sento tant en mi. Però, recordo que el llibre convidava molt a l’acció i això trobo que és el que falta. Hi ha moltes assemblees, molts moviments, però això també em cansa bastant. Al final, jo no estic ficada enlloc, tampoc, però em cansa haver de parlar tant, que està bé que es faci, però del llibre m’agradava la idea de passar a l’acció. Que tampoc sé com s’ha de fer, però, si no, ens quedem entre nosaltres alimentant la bombolleta.
