La meva àvia només tenia un record bonic dels anys de la guerra: el dia en què va recitar un poema davant d’en Lluís Companys i altres personalitats. Un poema que li havia donat la seva mare i del qual només en recordava dos versos: “en Rafael de Casanova la bandera va aixecar, bandera de santa Eulàlia: bandera dels catalans”. Me’ls havia dit tantes vegades que me’ls sé de memòria. Va morir ara fa un any sense haver pogut recordar mai la resta del poema, l’havíem buscat algunes vegades sense èxit i sovint ella acabava dient que potser fos cosa de la seva mare, l’Enriqueta.
L’Enriqueta va néixer al Raval (al barri xino, com deia ella), filla de castellans que havien arribat a Barcelona a finals del segle XIX. Dona treballadora, de classe baixa: senzilla. Va fer de teixidora i va passar gran part de la vida netejant el terra i els passadissos del consolat britànic de Barcelona, on sempre va ser molt estimada i ben rebuda.
De la seva vida humil només en destacaven algunes anècdotes: que havia dut la meva àvia a recitar el poema davant d’en Companys en algun moment de l’inici de la Guerra Civil Espanyola i que havia guardat a casa fotos, documents o retalls de diaris (ningú ho va aclarir mai) amb imatges dels camps d’extermini. També es deia que durant la guerra mundial a casa hi havia arribat menjar bo a través del consolat després de l’enfonsament d’algun vaixell al Mediterrani.
Anècdotes difuses, relativament irrellevants en un moment en què a les cases tampoc es feien gaires preguntes. L’armari on tenia imatges dels camps d’extermini nazis un bon dia va desaparèixer. I l’Enriqueta va ser la mare, l’àvia i la dona de fer feines.
No tindria més misteri si no fos que correspon a un poema d’Àngel Guimerà que aparentment no s’ha publicat mai i que es pot trobar només a ‘Íntimes’, una llibreta de notes manuscrita amb esborranys i provatures
Fa uns mesos en una capsa amb fotos i cartes dels anys seixanta va aparèixer un tros de paper manuscrit amb dos poemes, un dels quals començava amb els esmentats versos que repetia la meva àvia. A partir del text sencer vam arribar a localitzar-ne l’autor: Àngel Guimerà. No tindria més misteri si no fos que correspon a un poema que, aparentment, no s’ha publicat mai i que es pot trobar només a Íntimes, una llibreta de notes manuscrita amb esborranys i provatures.
En una altra estanteria, la meva àvia conservava un llibre en anglès sobre la victòria aliada a la guerra mundial. El llibre està dedicat en castellà a l’Enriqueta “por su fe en la victoria aliada“. No vam donar-hi més importància fins que vaig tenir ocasió de visitar els arxius nacionals britànics on es conserva la documentació sobre el consolat i em vaig trobar dues sorpreses: la primera és que en els anys de la guerra mundial i postguerra l’Enriqueta tot i treballar-hi no constava als registres. Ni en els més detallats informes sobre despeses on es justificava cada pesseta gastada i s’esmentava el noi dels encàrrecs. La segona és que el qui signava la dedicatòria no era el cònsol ni cap càrrec rellevant: era l’autor d’un llibre sobre la història de l’arquitectura espanyola. Una persona que, segons alguns articles, va treballar al consolat de Barcelona almenys un parell d’anys. No seria sorprenent si no fos que és un personatge enigmàtic al qual se li suposa una doble vida com a erudit i com a espia o informant: treballava pel servei exterior britànic, però no se sap exactament què hi feia i va estar estretament relacionat amb l’espia Kim Philby (un dels cinc de Cambridge).
Aquesta història podria tenir un final apassionant, però no el té. Almenys de moment. Totes les persones que podien respondre les preguntes ja són mortes, i queden les preguntes a l’aire just per fer volar coloms. O potser simplement va ser la dona de la neteja, invisible i menystinguda fins i tot als papers. L’única certesa és la memòria familiar on l’Enriqueta era una persona d’idees clares, que llegia molt i era de la ceba –sense renegar de les seves arrels castellanes. Consciència de classe i consciència nacional.
Era prou intel·ligent i culta perquè fos mitjanament acceptable pensar que va fer més coses de les que sabem, però no obstant això, no deixa de ser la teixidora o la dona de la neteja
I potser aquesta és la part de la història que m’atrapa. Que era prou intel·ligent i culta perquè fos mitjanament acceptable pensar que va fer més coses de les que sabem, però, no obstant això, no deixa de ser la teixidora o la dona de la neteja. I darrere aquesta etiqueta costa veure-hi segons què. Qui som, sinó allò de què treballem? Quantes vegades la nostra feina és utilitzada per definir-nos i per ubicar-nos en un espai concret (econòmic, social o intel·lectual)?
Quin compromís polític li hauríem d’atribuir a la dona de fer feines del consolat? Quin nivell intel·lectual podia tenir la filla de castellans pobres per relacionar-se amb poetes i escriptors catalanistes? Més enllà de les respostes, l’important és que d’una manera o altra va ser-hi. Un granet de sorra més.
La gent petita, invisible i irrellevant és la que mou el món en silenci. Al marge dels prejudicis que se li atribueixin: la fermesa senzilla de saber quin és el teu lloc i cap on avançar, sense discursos ni vocabulari grandiloqüent. La gent que no passarà a la història, però que paradoxalment són els qui la fan avançar. Sense fer fressa, com l’Enriqueta netejant els passadissos del consolat.
